L’aliança per un sistema educatiu avançat, més coneguda com a projecte Escola Nova 21, ha convocat un procés de selecció per a la tria exclusiva de 30 centres educatius -exclusiva perquè, de 200 aspirants, se’n trien 30 i se n’exclouen 170- que tindran la sort de ser acompanyats en la seva transformació educativa, posant al seu abast un assessorament, una formació i una capacitació específiques. Aquests 30 centres se sumaran als 26 que actualment ja formen part del projecte.
El projecte és relativament recent, la informació de què disposem és limitada, hi ha un volum considerable d’opinions raonablement argumentades, tant a favor com en contra… No sembla gens fàcil fer una valoració amb vocació concloent… Malgrat tot, una mirada pacient de la iniciativa ens revela algunes evidències prou significatives sobre la seva naturalesa i les seves finalitats, tant del fons com de la forma que, des de la perspectiva d’un sindicat d’educació, obren un espai per a la reflexió molt més que considerable i, sobretot, molts interrogants.
A la nostra organització sindical no defensem un model d’educació qualsevol perquè no defensem un model de societat qualsevol. Quan hem dit o diem NO a una llei com la LOMCE és perquè creiem que té capacitat per lesionar greument el model de societat a la qual aspirem. Alhora, quan hem dit o diem NO a un o altre decret, norma o iniciativa és, a més, perquè creiem que afecta negativament les condicions bàsiques que s’han de donar per exercir l’ofici d’educar amb la qualitat i la dignitat pròpies d’un model educatiu com el que defensem.
Model educatiu
És aquest vector, el del model educatiu/model social que defensem, el que ens permet prendre posició al voltant del que succeeix en el món de l’educació; no només com a organització sociopolítica que som, sinó també com a representants legals dels treballadors i treballadores de l’educació i agents actius de la comunitat educativa que defensen valors i interessos legítimament.
Precisament, una de les primeres reflexions que ens fem és si, més enllà dels referents en què se suporta per definir la idea d’educació de futur, Escola Nova 21 qüestiona, d’alguna forma, l’actual marc regulador de l’educació. I com ho fa. Si ha identificat objectivament els elements del sistema que cal remoure i què implica fer-ho. Aquest és un aspecte que ens preocupa, perquè la idea que la política educativa fruit de l’actual acció de govern és prou acceptable per encabir els canvis que l’educació necessita, ens inquieta veritablement.
Quan els promotors del projecte diuen que el canvi que volen impulsar requereix l’acompanyament de l’Administració educativa, de famílies i de professionals… A què es refereixen exactament? Volen dir que la transformació de l’educació que defensen, per exemple, es pot suportar o integrar en l’actual sistema? En el model d’autonomia pedagògica que tenim? En l’actual model de direcció? O en l’actual disseny del currículum? O en el (pròxim) nou decret per a l’educació especial? O en el model d’avaluació que fem servir? O en el de participació democràtica als centres? O en l’actual Decret d’admissió de l’alumnat?
Estaria d’acord Escola Nova 21 en què els professionals més grans del nostre sistema educatiu tornessin a tenir dret a reduir la seva jornada lectiva? I amb les actuals ràtios, hi estan d’acord? I amb l’actual situació del personal interí? I amb l’actual nivell/política d’inversió en l’educació? Són significatives aquestes qüestions per fer avançar en la transformació que defensen? O no ho són? Tots aquests elements condicionen d’alguna manera la tria de centres que fa Escola Nova 21?
Amb tot, no és la primera de totes. La primera reflexió que ens fem és si es comparteixen les raons que justifiquen un canvi educatiu. De ben segur que trobem espais per a la confluència. No existeix confrontació possible en la idea que l’educació del futur ha de ser diferent, que preparar bé les persones per comprendre, conèixer i participar d’un món cada cop més imprevisible, més tècnic i complex requereix, per què no dir-ho, que revolucionem l’educació en molts sentits. Estem d’acord i, probablement, hi ha un consens molt elevat al voltant d’aquesta premissa, tant a la comunitat educativa, com a la societat en general.
Però no n’hi ha prou. Per nosaltres és igual d’important considerar si s’accepta o no que sigui l’actual model econòmic, social i ambiental el que plantegi els reptes a l’educació, és a dir, si és aquest model el que ha d’orientar i guiar els canvis que l’educació necessita o és l’educació la que s’ha de transformar per poder orientar i guiar els canvis que necessita el model. Sembla el dilema de l’ou i la gallina, però el cas és que canviem l’educació, no només perquè el món canvia, sinó també per canviar el món, oi? Quin és el món que inspira a Escola Nova 21?
Arts i humanitats, menystingudes
Hi ha poques mirades tan colpidores com la que la Martha Nussbaum ha fet sobre el futur de l’educació mundial. La filòsofa fa palesa l’existència d’una crisi mundial de l’educació que passa desapercebuda i que és la més perjudicial de totes les crisis. Denuncia que les nacions i els seus sistemes educatius estan descartant les habilitats necessàries per mantenir viva la democràcia, que s’estan produint generacions de màquines útils en lloc de ciutadans plens que puguin pensar per si mateixos. Les humanitats i les arts estan sent eliminades a gairebé totes les nacions del món com si fossin guarniments inútils en un moment en què el més important és mantenir la competitivitat en el mercat global. Es prefereix cultivar habilitats útils i aplicables que no pas els aspectes creatius, imaginatius i el mateix sentit crític.
Incorpora la transformació d’Escola Nova 21 algun tipus de repte en aquest sentit? Pot ser en el model de formació per competències que defensa? Quanta coincidència hi ha entre aquest model competencial i el que l’OCDE promou?
Totes aquestes preguntes són, per nosaltres, d’una importància cabdal, prèvia a les fórmules concretes, perquè per poder compartir el canvi -que no la necessitat de canviar- cal conèixer, abans de tot, la seva ànima. I, si no en té, no ens val pas la pena, sincerament. La nostra organització està compromesa amb el progrés sempre que tingui olor i color de justícia social, igualtat i llibertat. És una forma molt sinòptica i simplificada de dir-ho, però tothom es pot fer una idea de què representa això a l’educació. La concreció, però, també és molt important. I ens ha sobtat força.
Val a dir, d’entrada, que per nosaltres la innovació educativa és una qüestió tant vital com ordinària per als centres docents. Qualsevol centre educatiu participa fonamentalment del repte de garantir una oportunitat real de desenvolupament i aprenentatge a qualsevol persona, capacitar-la per a la seva plenitud com a tal. Si innovar implica cercar i inventar una i mil formes d’aconseguir això, nosaltres, que com a delegats/ades sindicals passem moltes estones als centres educatius i parlem amb els i les professionals, podem donar fe sense por a equivocar-nos que els centres innoven. I tant que innoven! Com se’n sortirien, si no? Entre la docència catalana hi ha geni i talent, però màgia no. La diversitat només es pot afrontar amb diversitat.
Qui coneix l’educació sap que els centres docents són, en realitat, autèntiques màquines d’innovar, encara que no tots ho facin de forma prou conscient i organitzada. El veritable problema és que treballen amb més voluntarisme que recursos, amb entorns socials i organitzacions escolars que no sempre ho faciliten i de manera pràcticament aïllada, perquè no hi ha un lideratge polític en l’educació capaç de connectar-los i donar-li una orientació i una direcció veritablement estratègiques al seu treball.
Perquè connectar, el que es diu connectar, no és que estigui precisament de moda. Les normes educatives dels darrers anys cerquen la millora a través del foment de la competitivitat entre centres, entre alumnes, entre professionals… Això, a banda de ser el pur reflex d’una determinada concepció de la societat, també dificulta, de pas, la possibilitat que els professionals s’organitzin col·lectivament… Aquesta és una consideració, si voleu, marginal, però a un sindicat no se li escapa, naturalment. Hom es pot preguntar si aquest context de competitivitat és prou favorable per una iniciativa que diu que vol eixamplar-se com una taca d’oli per tot el sistema educatiu i que vol esdevenir en ecosistema.
Qui lidera la iniciativa?
En relació amb el lideratge de la iniciativa, la primera i més bàsica qüestió que ens assalta és si això li toca a Escola Nova 21 o li toca a l’Administració educativa. Sembla que l’Administració ha cedit el lideratge a una iniciativa particular i ha decidit assumir el paper de comparsa… I caldria que expliqués com i perquè ho ha fet, perquè és l’Administració educativa, com a principal gestora i garant del dret universal a l’educació, de les seves finalitats i dels seus principis ètics, la que hauria de liderar, promoure i respondre d’aquesta iniciativa si, tal com es llegeix en la presentació, el que pretén és “construir un sistema educatiu avançat”. I això, òbviament, amb independència del nivell de participació atorgada als qui avui figuren com a promotors i sens perjudici de la seva vàlua científica i tècnica com a experts en educació.
Ha passat però, que la iniciativa la promou un grup d’influencers que, amb un suport -si més no, en escena- polític, social i professional relativament important, promouen canvis en el nostre sistema educatiu que responen a determinats interessos, amb regles del joc pròpies… Això no és un pla pilot, ni un programa experimental com els que coneixem. Això sembla més aviat un lobby i, en conseqüència, no té per què afavorir els interessos generals, sinó els seus propis o els d’aquells que representen. Amb independència del grau de confluència que hom hi pugui tenir, i que pot ser molt.
Demanda singular
El màrqueting també ha funcionat. En el darrer procés de preinscripció escolar s’ha produït una demanda singular, sobretot a la ciutat de Barcelona, on la demanda de places a les escoles innovadores del sector públic ha augmentat notablement. Algunes famílies han organitzat una plataforma per reclamar a les administracions que ampliïn aquesta oferta, convençudes que aquests centres (la qualitat i la vàlua professional dels quals no es qüestiona en absolut; només faltaria!) són una millor opció educativa per als seus fills i les seves filles que la resta, afermant, de forma més o menys conscient, el model de demanda social articulat a l’empara de la controvertida llibertat d’elecció de centre, però no ja entre centres d’oferta pública i privada, sinó entre centres que són d’una mateixa titularitat.
La pregunta és òbvia. Aquest efecte és pretès? És normal? O és un efecte pervers que cal evitar? Aquest és un element crític, perquè l’existència d’un grup de centres educatius exclusius en el sector públic, l’oferta dels quals depèn de la demanda de les famílies, correspon a una dinàmica de mercat, no a una planificació escolar regida pel principi d’igualtat d’oportunitats, i pot comportar riscos molt seriosos en termes d’equitat i de segregació escolar. Cal assumir-los?
El fet que les famílies cerquin l’opció educativa que més respongui a les seves expectatives és una aspiració lògica, però garantir que qualsevol centre de la xarxa sostinguda amb fons públics tingui capacitat real d’oferir la màxima qualitat educativa possible és una responsabilitat i una obligació, i no d’Escola Nova 21, sinó de l’estat en sentit ampli, horitzontalment i transversal. Crear les condicions idònies per a això no és, òbviament, només una qüestió d’enginy pedagògic, requereix poder polític real, aquell que queda reflectit als diaris oficials i als pressupostos, aquell que moltes vegades és el fruit d’una llarga lluita col·lectiva que resta escrita als acords que sindicats com CCOO han negociat durant dècades per millorar l’educació del nostre país.
És fonamentalment en aquest marc públic on, tot sigui dit, s’hauria de garantir molt més la malaurada participació de la comunitat educativa, on s’han de desenvolupar i articular les iniciatives realment estratègiques, les que configuren la veritable política educativa de país, provinguin o es generin allà on sigui, es diguin Escola Nova 21 o d’una altra manera. Les bones iniciatives calen a tot arreu, i no només han de ser ben rebudes, també s’han de saber traduir en instruments i accions útils per a tot l’alumnat. S’equivoca qui llegeixi una crítica a l’essència d’Escola Nova o, més encara, a la innovació pròpiament dita.
El sistema educatiu és l’instrument més potent de què disposem per tal d’evitar que les diferències es converteixin en desigualtats, qualitat que, malauradament, no està prou protegida perquè també es pot fer servir, molt perversament, en sentit invers. D’ací lleis com la LOMCE, o polítiques d’inversió educativa que castiguen sistemàticament les partides pressupostàries més compensadores: instruments previstos -no casuals- per generar desigualtat. I d’ací també la força, la lluita i la tenacitat que ha mostrat i mostra CCOO per aturar-les.
Innovació i equitat
La innovació educativa és motor i camí de progrés a l’educació. Però, també ho ha de ser de l’equitat educativa. Aquesta és la condició bàsica, creiem, i ha de ser el compromís. Sent així, la comunitat educativa estem cridats a participar dels canvis, assumint la responsabilitat que ens pertoca; per la nostra banda, defugint postures corporatives o immobilistes sense sentit, apostant per la proposta i la negociació, però sense renunciar, mai, a defensar orgullosament la classe dels i les professionals, la nostra classe, la treballadora, i a garantir, sempre, que les seves condicions de treball siguin prou dignes, per molt noves que aquestes puguin ser.
