El Govern ha presentat al Parlament el projecte de Pressupost de la Generalitat de Catalunya pel 2016. Tot i que en la pràctica actuarà, si s’aprova, el darrer trimestre de l’any, cal valorar si el que es proposa supera les limitacions i negativitats de l’actual pressupost prorrogat i si trenca la lògica restrictiva dels pressupostos dels darrers anys. Caldrà seguir el debat pressupostari i analitzar si estem davant d’un simple exercici voluntarista de reassignació de partides, a partir d’estimar el creixement de l’ingrés que aporten els actuals marcs fiscals i figures impositives, o si, per contra, s’opta per mobilitzar la riquesa existent al país per dotar i aplicar un major ingrés públic a satisfer les necessitats socials, la igualtat d’oportunitats, la reactivació econòmica i la creació d’ocupació.
El perill del debat pressupostari és obviar la realitat de les necessitats socials i econòmiques dels país i que s’utilitzi en clau electoralista, atesa la proximitat de les eleccions del 26-J. Ja hi ha qui vol simplificar tot el debat en abaixar impostos o visualitzar ruptures amb l’Estat, amb un tint més populista que no pas de debat polític i social. Parlar de pressupost comporta parlar de justícia fiscal, d’ingrés públic, de la seva aplicació en despesa i inversió pública per garantir necessitats socials, igualtat d’oportunitats, reactivació econòmica i creació d’ocupació i recuperació de drets dels empleats públics. Cal conèixer i analitzar l’evolució interanual, la composició interdepartamental o les partides consignades per a cada capítol del pressupost, però sobretot cal conèixer com s’aborda la redistribució de la riquesa i la justícia social i quin model de societat dibuixa i projecta el pressupost.
Quan es proposa baixar la pressió fiscal a les rendes més baixes s’està obviant que l’actual pressupost és insuficient pel que fa als ingressos. Abaixar impostos augmentarà la insuficiència i, per tant, provocarà majors tensions en la despesa pública impedint satisfer les necessitats socials. I si es vol compensar amb l’augment de la imposició indirecta serà més regressiu i injust, ja que la imposició directa té present el que guanya i el que té cadascú, en relació a les seves característiques personals, cosa que no fa la imposició indirecta, que grava el que es consumeix o gasta. Competir per proposar majors rebaixes fiscals en plena campanya electoral acaba sent populisme. Agreuja la injustícia d’un sistema fiscal que renuncia a obtenir els ingressos públics suficients amb mecanismes proporcionals que tinguin en compte les situacions personals. Allunya la despesa pública necessària per proveir els béns i serveis públics que dotin un model social i territorial més equilibrat, cohesionat i sostenible.
Qualsevol proposta pressupostària ha de partir de la situació d’emergència social que vivim, tal com va reconèixer el Parlament en el debat sobre la pobresa: un 20,9% de la població viu per sota del llindar de la pobresa (dades Idescat); el 70% de les persones aturades no rep cap prestació (segons dades EPA). El projecte de pressupost és insuficient per abordar aquesta realitat. Necessita, tal com va acordar el Parlament en el Ple de la pobresa, estudiar l’aplicació de noves figures fiscals i millorar les ja existents: l’impost de successions, l’impost sobre patrimoni i el tram autonòmic de l’IRPF per incrementar els ingressos i garantir un sistema fiscal més progressiu. Tenim marge més que suficient per incrementar els ingressos, ja que tenim una pressió fiscal vuit punts per sota de la mitjana europea. També el mateix Departament d’Economia de la Generalitat ha elaborat un estudi que conclou que mentre la població amb una base liquidable de fins a 30.000 euros anuals paga el tipus d’IRPF més elevat de l’Estat, la població amb rendes amb una base liquidable superior als 100.000 euros paguen per sota de la mitjana estatal.
Necessitem un projecte de pressupostos de la Generalitat que no sigui continuista, que tingui vocació redistributiva. És possible una contribució més equitativa per part de les rendes més altes, incrementant la seva aportació en l’IRPF i recuperant la tributació efectiva de les herències de quantia rellevant dels cònjuges i fills en l’impost de successions. No és lògic que en l’actual situació hi hagi persones riques que no paguin l’impost de successions.
Avui parlar de baixar pressió impositiva a les rendes més baixes és populisme. No dota de major suficiència al Pressupost. Renuncia a redistribuir la riquesa i a compensar les necessitats socials existents. És fiscalment injust, ja que qui més té i més guanya no contribuirà en major proporció en relació als que han estat pagant les rendes més baixes. Després ens diran que no es pot posar en marxa la Renda Garantida de Ciutadania, que podria ser un autèntic pla de xoc contra la pobresa i l’exclusió social i que s’està tramitant al Parlament. Malgrat que el projecte de Pressupost del 2016 contempla un increment del 5,2% en la despesa social, la xifra resultant és un 13,5% inferior, 2.733 milions d’€ nominals menys, que els pressupostos del 2010, abans de les retallades.
Necessitem un pressupost per proveir les necessitats socials, recuperar la qualitat dels serveis públics, impulsar el treball de qualitat i amb drets, promocionar la igualtat d’oportunitats, reactivar l’economia i la creació d’ocupació, que aposti pel progrés econòmic i social, l’equilibri territorial i la sostenibilitat social i mediambiental. Més enllà de les dificultats derivades de l’injust sistema de finançament autonòmic actual, les actuals competències de la Generalitat es poden utilitzar per avançar en la justícia fiscal i establir una tributació més equitativa de les rendes més altes, augmentant l’ingrés públic. Ara cal que el debat pressupostari es faci en clau de necessitats socials, econòmiques i territorials, hem d’evitar que s’enredi en la dinàmica de confrontació electoralista.
