Actualitat

Nou llibres per a un Sant Jordi dels treballadors

Hi va haver un temps en què escriptors amants de la justícia es fixaven en el moviment obrer com a paradigma d’agent de canvi social. Plomes com les de Zola amb Germinal o les del valencià Vicent Blasco Ibañez amb El Intruso, que narra les lluites socials a la mineria basca, en són una mostra.Però a la fi del segle XX, coincidint amb la caiguda del mur de Berlín i el que es va dir la fi de la història, la quantitat de literatura que té com a protagonistes els treballadors i les treballadores ha baixat. Es podria trobar més lletra escrita criticant els obrers.

 

Bultaco, del Mito a la realidad (1958-1983)

El llibre Bultaco, del Mito a la realidad és diferent en la seva concepció als altres que s’esmenten en aquest recull. Es tracta d’un relat amb molta documentació, escrit pel Colectivo José Berruezo. La seva intenció és explicar els inicis i el desenvolupament d’una de les marques de motocicletes creada a Catalunya als anys 60 del segle passat. Però, afegeixen un punt de vista nou al que fins ara es coneixia: el dels treballadors que van contribuir decisivament al creixement de l’empresa i que cap a la fi dels 70 es van mobilitzar per defensar els seus drets davant del que consideraven una gestió nefasta.

Perquè la lluita que s’hi va fer va ser una mostra d’auto-organització dels treballadors en les dures condicions laborals imposades pel franquisme en el tram final de dictadura. A través dels protagonistes es descobrirà com, tot i la clandestinitat, les sancions i la repressió, s’aconsegueixen les primeres victòries en millores salarials, en la lluita contra les hores extres, contra les primes i contra l’augment dels ritmes de producció.

També es mostra la fii del que havia estat una empresa emblemàtica. La crisi i lamala gestió van provocar episodis com la vaga del 1976,considerada en aquells temps un model de les lluites assembleàries que es generalitzen en la etapa de la Transició, amb plataformes reivindicatives discutides i aprovades per les assemblees de treballadors i comissions de negociació amb delegats escollits directament per les assemblees.

En el llibre es poden seguir, des del punt de vista dels seus autors, els debats i les controvèrsies mantingudes durant les vagues i reivindicacions pels diferents sectors de treballadors.

L’any 1983 es produeix una suspensió de pagaments (antecedent dels actuals ERO), que va acabar amb la majoria dels 370 treballadors que hi quedaven. Una part dels  treballadors va mantenir la l’activitat pel seu compte, primer muntant motos amb les peces que quedaven i finalment venent els recanvis.

Un intent final de crear una cooperativa tampoc va reeixir.

 

TÍTOL: Bultaco, del Mito a la realidad (1958-1983)

AUTOR: Colectivo José Berruezo

IDIOMA: Castellà

EDICIÓ: Editat conjuntament per CGT – Fundació Salvador Seguí – Colectivo José Berruezo-

PÀGINES : 203

ISBN 978-84-617-0851-2

 

El fil roig. UGT de Catalunya, 125 anys lluitant

L’any 1888 a les 10.30 hores del 12 d’agost, vint-i-sis homes s’asseien al saló del cercle socialista, al número 29 del carrer Tallers de Barcelona, per iniciar el que seria el primer congrés obrer. Tenien una missió clara, constituir la primera organització de societats obreres per defensar els assalariats davant de la patronal. I una obsessió, transformar la societat i fer-la més justa, amb igualtat d’oportunitats, amb drets socials i laborals, dotant-la de present i, sobretot, de futur. Aquell dia va començar a caminar el projecte de la Unió General de Treballadors.

No és cap casualitat que Pablo Iglesias, tipògraf de professió, en fos un dels membres fundadors. En aquella època hi havia alts índexs d’analfabetisme a la societat, saber llegir i escriure era tot un luxe i ell en sabia per la seva professió; tampoc és casualitat que la UGT nasqués a Catalunya, atès que era i és un referent industrial, obrer i econòmic de l’Estat.

La UGT de Catalunya havia editat tres volums sobre la seva història de l’autor David Ballester i una història breu, en forma de còmic. Els tres volums de Ballester, “Marginalitats i hegemonies: la UGT de Catalunya (1888-1939)”, “De la fundació a la II República. Els anys de la guerra. La UGT de Catalunya (1936-1939”, i “Els homes sense nom. L’exili i la clandestinitat de la UGT de Catalunya (1939-1976)”, són libres d’un indubtable valor acadèmic que finalitzen l’any 1976. Mancava doncs, omplir un buit clamorós en la història del sindicat i, en conseqüència, de la història del nostre país: les centrals sindicals han estat partícips directes, protagonistes indiscutibles, de l’evolució de la societat i recollir la seva història forma part del patrimoni comú.

La commemoració del 125 aniversari de la creació del sindicat ha servit d’estímul per completar la història dels últims anys, però s’ha elegit una edició de característiques diferents a les anteriors. La idea ha estat publicar un llibre amè, divulgatiu, de fàcil lectura, amb molt material gràfic, però alhora, rigorós, que faci un repàs general a la trajectòria del sindicat, posant especial atenció a l’etapa de la república i a partir dels anys 80. L’autora ha volgut reflectir també els valors, la cultura del sindicat, fonamentalment en el que fa referència a la seva capacitat reivindicativa i negociadora, i a la seva autonomia sindical i política. També ha volgut destacar la pluralitat i el què aquesta pluralitat comporta com a compromís social, polític i nacional.

Un dels altres objectius del llibre ha estat fer un homenatge als sindicalistes, coneguts o anònims, que han contribuir amb la seva intel·ligència i el seu esforç a la conformació de l’actual UGT de Catalunya i a divulgar la dimensió de la seva lluita a través dels mateixos testimonis, reconeixent i destacant les activitats de molts treballadors que, arriscant la vida, la llibertat i el benestar personal, nan possibilitat la recuperació de les llibertats i la vertebració social de Catalunya.

 

TÍTOL: El fil roig. UGT de Catalunya, 125 anys lluitant

AUTOR: Montserrat Armengol

Assessorament històric: José Luís Marín Ramos, Josep A. Pozo González

EDITORIAL: Sapiens edicions – Històries ugetistes

144 pàgines

 

Chavs, la demonización  de la classe obrera

Owen Jones és un escriptor de moda. El seu assaig, Chavs, la demonització de la classe obrera, s’ha convertit en un clàssic de l’anàlisi social i sociològic.

El mèrit d’Owen és posar de manifest com a la Gran Bretanya els polítics establerts i els mitjans de comunicació majoritaris han construït una imatge d’irresponbsable, delinqüent i ignorant d’una part important de la població, els membres de la qual han denominat amb una paraula estereotip: Chavs. Un mot que aquí tindria fàcil traducció en denominacions com Quillos o Canis.

En aquest aclamat estudi, Owen Jones analitza com la classe treballadora ha passat de ser “la sal de la terra” a “l’escòria de la terra”. Desvela  la ignorància i el prejudici que són al centre de la caricatura chav. Retrata una realitat molt més complexa: l’estereotip chav, diu, és utilitzat pels governs com a pantalla per evitar comprometre’s de veritat amb els problemes socials i econòmics i justificar el augment de la desigualtat.

El llibre està basat en una investigació exhaustiva i original, aquest llibre és una crítica irrefutable dels mitjans de comunicació i de la classe dirigent, i un retrat aclaridor de la desigualtat i l’odi de classes a la Gran Bretanya actual. L’edició inclou ara un capítol que explora les causes i les conseqüències dels episodis de violència que van ocórrer durant l’estiu de 2011 a Anglaterra.

 

TÍTOL: La demonización de la clase obrrera

AUTOR: Owen Jones

Nº de pàgines: 360 pags.

EDITORIAL: CAPITAN SWING

LLENGUA: CASTELLÀ

ISBN: 9788494027970

Nicolau Casaus, ugetista i culer

Nicolau Casaus, conegut com “l’home de les penyes”, vicepresident del Barça durant gairebé un quart de segle, va néixer el 1913, a la ciutat argentina de Mendoza, i va morir el 2007, en una residència sanitària de Castelldefels on havia estat ingressat un parell d’anys abans. Va ser una figura enormement popular, encarnació personal del millor esperit culer, un barcelonista de pedra picada i una de les figures històriques més importants del club.

El llibre ens desvetlla una faceta fins ara poc coneguda de la seva biografia: treballador des dels 9 anys, en la seva joventut va ser un destacar dirigent de la Unió General de Treballadors de Catalunya. Defensor dels drets socials i laborals, i dotat d’una gran capacitat oratòria i de lideratge, va exercir diversos càrrecs directius, entre els quals membre del comitè executiu de la Federació Local de la UGT d’Igualada i director de la revista Horitzons.

Acabada la guerra civil, aquest activisme el va portar a la presó. Detingut i empresonat va estar ben bé a punt de ser condemnat a mort, acusat d’auxili a la rebel·lió. Finalment va ser condemnat a reclusió perpètua en un consell de guerra sumaríssim i urgent, característic d’aquells temps d’inici de la dictadura. Va complir prop de cinc anys en diversos centres penitenciaris i, més tard, primer en llibertat condicional i després ja del tot lliure –encara que inhabilitat per l’exercici de càrrecs públics durant tota la dictadura–, va aconseguir refer la seva vida.

El llibre reflecteix com la intensitat i la passió que va desplegar durant la seva etapa com activista sindical i polític, en seva joventut ugetista, la va dedicar amb igual intensitat a favor del Barça, acompanyat fins a la seva mort dels seus principis democràtics, progressistes i catalanistes

L’obra també explica com el F.C. Barcelona va estar a punt de ser confiscat, l’agost de 1936, per la CNT-FAI. La confiscació no va arribar a produir-se perquè els treballadors, afiliats en la seva majoria a la UGT, van votar a favor de la creació d’un Comitè Obrer de Control de l’entitat que es va fer càrrec del club. També recull les vicissituds del Barça “sota el jou del franquisme” així com multituds d’anècdotes de l’etapa de Casaus com a directiu del club.

 

TÍTOL: Nicolau Casaus, ugetista i culer

AUTOR: Jordi Garcia-Soler

Històries ugetistes

UGT de Catalunya amb la col·laboració del FCBarcelona

PÀGINES : 192
Pròlegs de Josep M. Àlvarez, secretari general de la UGT, i Josep M. Bartomeu, president del F.C. Barcelona.

 

Sindicalismo y derecho sindical

Al leer este libro de Antonio Baylos, sobre Sindicalismo y Derecho Sindical, he sentido la necesidad de hablar sobre el mismo, especialmente pensando en todos aquellos para quienes la práctica sindical y el ejercicio de la libertad sindical ha formado buena parte de nuestro quehacer diario y por ende de nuestras vidas. Por lo que a mí respecta, no había tenido entre mis manos un trabajo tan conciso pero que a su vez aborde las prácticas sindicales vividas de mis 45 años de vida laboral. Y más teniendoen cuenta que una parte de ellos las he combinado con el ejercicio del derecho deltrabajo como abogado en CCOO de Catalunya.
Antonio Baylos nos aporta en esta obra actualizada, puesto que alcanza ya su sexta edición, un relato detallado de los principios inspiradores del Derecho Sindical, siendo su máxima expresión la “Libertad Sindical” y su encaje constitucional, desde los diferentes ángulos o manifestaciones, relatándonos la doctrina y la jurisprudencia del propio Tribunal Constitucional a través de sus diferentes pronunciamientos, incluso de aquellos que precedieron a la aprobación de la Ley Orgánica de Libertad Sindical (LOLS) en el año 1985, y que en buena manera influyeron en su posterior redactado.
A mi entender, la obra adquiere mayor relevancia, no solamente porque nos desgrana la LOLS en su conjunto, y su encaje con los convenios internacionales de la OIT, sino porque, desde 2010, estamos viviendo un constante cuestionamiento del derecho sindical, al poner al sindicalismo y sus organizaciones en una posición de debilitamiento devaluando precisamente, como sujeto colectivo, el derecho a la negociación colectiva. Este último es una de las expresiones máximas de la libertad sindical, como muy bien nos indica su autor, al explicarnos la relación del art. 37.1 de la Constitución Española que establece el derecho a la negociación colectiva con el 28.1 CE, sobre la libertad sindical.
Pero no solamente con la negociación colectiva la obra de Baylos adquiere relevancia actual, sino también como consecuencia de que otras materias como el derecho de huelga y la imputación de sindicalistas por ejercer y defender dicho derecho están de plena actualidad.Estamos ante una obra que no puede dejar de ser un libro de cabecera para los sindicalistas que quieran asentar sus conocimientos sobre aquello que practican diariamente, pero también es un libro de cabecera para aquellos juristas que abordan asuntos relacionados con el ejercicio del derecho sindical, pues nos aporta la doctrina y la jurisprudencia constitucional de dicho derecho, y de la norma que lo regula que es la LOLS.
Todos aquellos que cuestionan a los sindicatos y su papel social, y quienes piensan que reduciendo la capacidad de actuación o la propia existencia de las organizaciones sindicales van a evitar los conflictos laborales y sociales, harían bien en leer esta obra.

También decir que esta lectura me ha recordado a mi buen amigo y maestro Juan García Nieto, que impulso la escuela de formación sindical en las CCOO del Baix Llobregat. De buen seguro que este libro formaría parte de sus materiales para explicar el “Sindicalismo y el Derecho Sindical”.

Jesús Martínez
TíTOL : “Sindicalismo y Derecho Sindical”, 6a Edición”

AUTOR : Antonio Baylos.

EDITORIAL: Bomarzo, 2016

LLENGUA: Castellà

140 pàgines

 

Del hogar a la huelga

Ni el Fuero del Trabajo aconseguí «liberar a la mujer casada del taller y de la fábrica» —com assegurava la proclama ideológica de la dictadura del general Franco— ni la reforma legislativa duta a terme pel mateix règim sobre els drets polítics, professionals i laborals de la dona, entre 1961-1962, tingué l’impacte suficient per permetre la seva entrada massiva i sense discriminacions en el mercat de treball, especialment la permanència de les dones casades. Aquestes són dues de les consideracions subjacents en el conjunt de textos dels autors d’aquesta recerca a l’hora d’analitzar quina era la posició de les dones al mercat laboral durant aquell període. Per fer-ho, parteixen d’alguns dels estudis més recents sobre treball femení que, en reconsiderar la dimensió de l’activitat laboral de les dones en l’economia submergida, han defensat que el seu paper productiu fou clau en les economies familiars, fins al punt de qüestionar que a l’Espanya de la industrialització dels anys seixanta, a diferència d’altres països, sigui generalitzable el model de l’home honrat responsable de mantenir econòmicament la seva família, conegut com l’home «guanyador de pa» o male breadwinner family. Aquest pressupost teòric sobre treball i gènere travessa els cinc capítols que componen l’estudi que ressenyem. Tal com fan veure els autors, aquest canvi de model té efectes d’importància, tant a nivell teòric com metodològic, per analitzar les relacions entre treball, gènere i moviment obrer durant el franquisme, que és l’objectiu principal de la seva recerca.

Des de fa molts anys, el marc interpretatiu sobre les resistències femenines — a partir de l’estudi pioner de Giuliana Di Febo, publicat a Espanya l’any 1979— ha connectat les formes d’organització de la protesta protagonitzada per les dones, en els seus papers de mares i dones, amb l’àmbit de la reproducció. D’aquesta manera, la conflictivitat laboral protagonitzada per elles hauria estat subsidiària respecte de la duta a terme pels treballadors; les protestes obreres i l’acció sindical durant el franquisme seria «cosa d’homes» i, per tant, la reorganització del moviment obrer durant els anys seixanta respondria a un model exclusivament masculí. Aquesta hipòtesi de marginalitat de la militància laboral femenina, de fet, ha imbuït la major part, per no dir la totalitat, d’una historiografia sobre el conflicte obrer i el sindicalisme durant la dictadura que, a partir de la passada dècada dels anys noranta, ha assolit una notòria amplitud i que ja comença a ser relativament nombrosa. Tanmateix, aquest marc interpretatiu, prevalent encara avui —tal com postula al text introductori José Babiano, editor i coautor del llibre— ocultaria tantes vagues i militància laboral de les dones com treball femení ha ocultat el paradigma d’«el guanyador de pa». Proposar-se explicar de nou que les dones no van militar o van fer-ho escassament en l’esfera de la producció, no pot conduir més que a la reiteració del que ja se sap o bé a ignorar, per exemple, que els homes activistes que protagonitzaren el conflicte social foren també una minoria, potser «immensa», com sovint s’ha dit, però finalment una minoria. Per això, el que fan els autors d’aquest treball és precisament capgirar el plantejament fins ara predominant: constatada la particularitat de la militància laboral femenina, el que cal preguntar-se és per què i en quines condicions militaren les dones que ho feren.

Aquesta qüestió no solament s’analitza des del punt de vista de la militància laboral, sinó que es tracten de dilucidar també les raons de la presència, com a protagonistes, d’alguns grups de dones en altres àmbits de la protesta social i política, desafiant les restriccions de gènere en l’acció col·lectiva de les que eren, a diferència dels homes, les principals afectades.

Els estudis agrupats en aquesta obra se sustenten en una pluralitat de fonts d’informació extremadament rica. Fan ús d’una documentació, en molts casos inèdita, de diferent naturalesa: oficial, empresarial, produïda per organitzacions sindicals i polítiques antifranquistes, premsa clandestina i de circulació legal. Cal remarcar, però, la importància de la utilització de diferents col·leccions de fonts orals produïdes pels arxius històrics de Comissions Obreres (CCOO), per algunes entitats culturals i també pels mateixos investigadors en el curs de les seves recerques. Aquestes fonts no constitueixen un afegitó a la resta de materials emprats, sinó que tenen un paper fonamental per poder abordar algunes de les qüestions tractades: treball femení en l’economia submergida, conflictivitat laboral, mobilització femenina, sociologia de la militància, discurs i «memòria militant». En alguns capítols, les fonts orals s’utilitzen des d’un pla estrictament «reconstructiu», atesa la possibilitat que ofereixen d’informar sobre determinades qüestions del conflicte o la militància (J. Babiano, N. Varo i C. Cabrero); en un altre capítol, se subratlla el seu caràcter qualitatiu en comparació amb les estadístiques oficials a l’hora d’avaluar el treball femení informal (J. A. Pérez); però també, al capítol general (J. Babiano) i al darrer (M. C. Muñoz), el tractament d’aquestes fonts adopta un caràcter «interpretatiu» respecte de la «memòria militant» sobre les relacions de gènere dins del mateix moviment de les CCOO.
Tret de l’estudi sobre el «Gran Bilbao» del «desarrollisme», del qual és autor J. A. Pérez, el nucli que ordena i dóna coherència a la resta d’estudis que formen el llibre és el paper i el protagonisme de les dones en la protesta social i dins del moviment de les CCOO, com a referent del «nou moviment obrer» que emergí al país a la fi dels anys cinquanta. Per comoditat expositiva, però també per l’espai limitat de què disposem per a la ressenya, agruparem els que considerem els arguments centrals que s’exposen de manera coherent

al llarg dels cinc treballs, on es combinen diferents escales i perspectives per abordar unes mateixes qüestions. Amb un primer argument, es defensa que la posició de les dones en el mercat de treball formal (afectades per les discriminacions de gènere, mancades d’estímul per la seva incorporació massiva, i constituint, de fet, un «exèrcit de reserva»), explicaria el caràcter minoritari de la seva participació en el cicle de conflictivitat laboral iniciat a partir de 1962. Un segon argument sosté que la presència de les dones en un mercat de treball informal, de naturalesa estructural i d’enormes dimensions, amb un protagonisme clau en el treball submergit i a domicili, proporcionaria uns ingressos que no foren simples complements de l’economia familiar, sinó que, ben al contrari, representaren un recurs fonamental per a les famílies treballadores, durant una etapa en què l’increment salarial estigué condicionat per les pressions inflaccionistes. Un tercer argument fa referència a l’acció col·lectiva de les dones en les comunitats obreres, que si bé estigué vinculada originàriament a l’àmbit de la domesticitat (en el seu paper de mestresses, de mares, d’esposes, de germanes o filles de presos polítics o de vaguistes), aconseguí alterar els límits entre el domèstic i el polític, entre l’espai públic i privat, constituint, de fet, no una forma auxiliar de la protesta política i laboral sinó un element central d’aquesta, tant per a l’èxit del conflicte laboral com per a la mateixa cohesió de la comunitat obrera. Així doncs, la conflictivitat laboral no es limità a l’espai de la fàbrica ni la militància fou l’única forma d’oposició o resistència al règim dictatorial.Les rebel·lies sense militància —de les quals parlà per a un altre període històric George Rudé— situen fenòmens difícils d’ignorar en l’estudi de l’acció col·lectiva i també suggereixen els límits a una possible expansió selvàtica del mateix concepte de «militància». El quart argument que exposen els autors està lligat a l’anàlisi i interpretació de la presència de les dones en la reorganització del moviment obrer sota la dictadura, en què les CCOO tingueren un paper fonamental; rastrejar la participació de les dones en conflictes en diferents empreses i en l’activitat vaguística, així com les seves vinculacions o falta d’aquestes amb el moviment obrer permet fonamentar tant els canvis al llarg de temps en la conflictivitat laboral com en el protagonisme de les militants laborals.

A partir d’una perspectiva que alerta sobre l’errònia identificació que s’ha fet sovint de la història de gènere com exclusiva història de les dones, en analitzar les relacions de gènere en la memòria de la militància, la darrera idea argumentada subratlla que la seva presència i les seves activitats passaren pel sedàs d’una concepció del conflicte i de l’organització essencialment masculina, pròpia d’un procés de construcció cultural de la mateixa masculinitat de la classe obrera. La pràctica del moviment obrer, doncs, en molts aspectes estaria amarada d’elements molt pròxims als valors masculins defensats per la mateixa dictadura que combatien. A partir d’aquest substrat i en combinació amb els elements que són propis de la militància (ètica del treball, participació en l’organització de la conflictivitat, experiències de la repressió i el pas per la presó) l’anàlisi de la «memòria» de grup permetria detectar els elements que afaiçonen la construcció, per part del moviment obrer, d’un perfil del militant, el «treballador obrer industrial», al qual solament algunes de les dones sindicalistes, sempre com a excepció, són equiparades. Un exemple, foren les activistes del «Topo Obrero» que a l’empresa Miniwatt de Barcelona al principi dels anys setanta, entre els homes de les seccions més conflictives, eren conegudes amb el sobrenom de les machas. Tanmateix, l’aparició de la militància sindical femenina, sobretot a partir de finals dels anys seixanta i en iniciar-se la dècada següent, contribuí a què juntament amb la defensa de reivindicacions democràtiques començaren a formular-se i estar presents reivindicacions específicament femenines. En aquest procés es va construir alhora una identitat de gènere i de classe per part de les dones militants, que propicià l’aparició de conflictes dins d’un sindicalisme amb dificultats per assumir tant les reivindicacions laborals específiques de les dones com la seva mateixa representació. Amb totes les dificultats i limitacions, les dones actuaren en aquell moviment, impregnant-lo «des de dins» i no «des de fora».

Aquesta és una obra d’història social reeixida, que aconsegueix molt adequadament i de forma intel·ligent introduir les qüestions de gènere en la història del moviment obrer, tan poc receptiva tradicionalment a aquests tipus de plantejaments. El lema feminista dels anys setanta sobre la política està present en la mirada de la major part d’aquests estudis. Tanmateix, com a qüestió crítica pot dir-se que, tot suggerint-se en alguna ocasió, es voreja sovint l’altra cara d’aquest assumpte: el que té d’íntim la política, ja que si «el personal és polític», també «el polític és personal». No obstant això, Del hogar a la huelga ens obliga, sens dubte, a continuar replantejant-nos moltes qüestions sobre la reconstrucció del moviment obrer i sobre la mateixa oposició a la dictadura del general Franco. Aquesta no és ni una «història oficial» ni una narració dulcificada sobre el passat. Per aquest motiu, també cal reconèixer el valor que té el suport que li ha donat la Secretaria Confederal de la Mujer de CCOO. Solament una col·laboració franca i oberta com aquesta pot permetre a les historiadores i als historiadors independents i amb solvència intel·lectual avançar en el coneixement rigorós i crític d’un passat que cada cop menys pot qualificar-se de «molt recent», malgrat que determinats períodes cronològics que abasta aquest estudi estan rebent escassa atenció en l’onada d’una «memòria històrica» que avui commemora unes dècades de la dictadura i sembla amenaçar amb enaiguar-ne d’altres.

Ressenya de Javier Tébar Hurtado

Fundació Cipriano García, CCOO de Catalunya
TÍTOL: Del hogar a la huelga

AUTORS: José Antonio Pérez, Nadia Varo, Claudia Cabrero, María del Carmen Muñoz

SUBTÍTOL: Trabajo, género y movimiento obrero durante el franquismo,

IDIOMA: Castellà

EDITORIAL: Los Libros de la Catarata/Fundación 1º de Mayo de CCOO. Madrid,2007

PÀGINES: 285

Poder legal y poder real en la Cataluña revolucionaria de 1936

El gobierno de la Generalidad ante el Comité Central de Milicias Antifascistas y los diversos poderes revolucionarios locales

Publicació de la tesi doctoral dirigida per Pere Gabriel que va rebre la màxima qualificació acadèmica. L’autor, sindicalista i historiador, hi va dedicar 5 anys d’investigació, durant els quals va recórrer pràcticament tot Catalunya consultant arxius, fet que li va permetre descobrir un document dipositat a l’Arxiu Tarradellas de Poblet que recollia la dissolució dels Comitès antifeixistes.

Som a l’inici de la guerra civil, el juliol del 1936, una part de l’Estat s’ha revoltat contra el mateix Estat. Hi ha un cop d’estat militar contra el govern legal republicà, amb el suport o la incitació de l’oligarquia terratinent, industrial i financera i de l’església. Arran del cop d’estat i la resposta popular, a Catalunya sorgeixen dos poders. El legal, la Generalitat, el govern de la República espanyola a Catalunya, sobrepassada pels esdeveniments, pràcticament desapareguda. I el poder real, els comitès de milícies antifeixistes i tots els comitès revolucionaris locals, que havien defensat, armes a la mà, al carrer, la República i estaven eufòrics perquè havien guanyat la revolta militar. La majoria de les casernes i l’ordre públic, les Patrulles de Control, estava en mans de la CNT. Funcionaven de manera autònoma i exercien unes funcions pròpies d’un aparell militar i policial. A més, el poder real emparava les mesures revolucionàries com ara les expropiacions, les col·lectivitzacions, etc.

Aquesta situació dura unes quantes setmanes però la recuperació de l’autoritat de l’Estat no triga a arribar. Entre altres raons, perquè el govern revolucionari no volia substituir el govern legal. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes es dissolt i el 26 de setembre, dos mesos i escaig després del cop d’estat, es forma un govern d’unitat en el que hi participen fins i tot els anarquistes que trenquen una tradició de rebuig a qualsevol integració a organismes de l’estat. Poc temps després, els anarquistes espanyols s’integren també en el govern de la República.

El llibre analitza les raons de la violència i de la repressió, de la lluita de la rereguarda i la recomposició de l’aparell de l’estat i el que alguns han qualificat de guerra civil dins la guerra civil. També el desacord entre uns i altres. Els que defensaven l’antifeixisme, i els altres, la CNT i el POUM, que no volien deixar de triomfar sobre el feixisme, però ho veien com un parèntesi mentre s’instaurava (i no hi volien renunciar) a la Revolució social.

Cal ressaltar un apèndix molt exhaustiu, amb la composició i tipologia dels diferents comitès de la majoria d’ajuntaments catalans.

AUTOR: Josep Anton Pozo

LLENGUA: Castellà

EDITORIAL Espuela De Plata – España en Armas

PÀGINES: 422