Aquestes setmanes es parla de vaga, no tant per valorar el rerefons dels conflictes que l’exercici legítim d’aquest dret expressa, com per evidenciar-ne la criminalització o bé airejar i criticar-ne els costos econòmics i socials. Arran del judici dels 8 sindicalistes d’Airbus, a cadascú dels quals el fiscal demanava 8 anys de presó (finalment el jutge els absol) per participar en un piquet en la darrera vaga general, i que formen part dels prop de 300 sindicalistes encausats a tot l’Estat en un clar intent de criminalitzar i dissuadir l’exercici del dret de vaga. I, ara, amb la vaga del transport municipal a Barcelona, dramatitzat en els seus efectes per confrontar dret de vaga amb l’interès de la ciutadania o l’economia. En un dejà vu, la patronal Foment del Treball desqualifica i qüestiona la legalitat de la vaga per reclamar-ne una regulació limitativa. Dramatitzar o criminalitzar la vaga s’inscriu en la lògica autoritària que el neoliberalisme necessita imposar per aplicar el seu programa regressiu de drets eliminant la resistència social. Ho fa amb la llei mordassa i el manteniment de l’article 315.3 del Codi Penal (per criminalitzar els piquets) i omplint de judicis de valor la cobertura mediàtica dels conflictes.
La vaga, però, ni és un drama ni és un crim, és un dret. És l’expressió d’un conflicte real d’interessos contraposats en el món del treball, pel qual els treballadors rebutgen treballar com a forma de reivindicar una millora o impedir una agressió. El rebuig al treball és la forma de resistència, de lluita última que tenen els treballadors, és la seva força superior, davant del poder quasi absolut de qui ostenta la titularitat contractual i organitzativa del treball. La vaga és un mitjà per exercir l’acció sindical, sigui aquesta de resistència, de defensa o de lluita i a l’ofensiva. La vaga no és un dret dels usuaris, dels ciutadans o de l’activitat empresarial, que la voldrien limitar per evitar-ne o minimitzar-ne els efectes. La vaga és un dret dels treballadors i de la seva representació col·lectiva i sindical, que determina els objectius i continguts del seu exercici. El dret de vaga és part essencial de la llibertat sindical emparada en la Declaració universal dels drets humans.
L’exercici del dret de vaga ha estat sempre envoltat del debat sobre si ha d’ésser regulat per l’Estat o forma part de l’autonomia sindical i col·lectiva. En aquesta disjuntiva els titulars del poder econòmic sempre reclamen el poder coactiu de l’Estat per limitar l’autonomia sindical en l’organització i articulació del conflicte social. Una deriva perillosa que pot conduir a negar la mateixa existència del conflicte i per tant il·legalitzar-ne l’expressió. Això ja ho va fer la dictadura franquista, quan fer vaga era il·legal i podia comportar detenció, tortura, presó i multes. Però, malgrat que es vulgui negar, el conflicte existeix, és inherent a la mateixa vida i a les relacions laborals, i només es resol quan es reconeix i s’aborda. Han estat moltes les lluites i vagues que han fet que avui la vaga sigui un dret fonamental reconegut en la Constitució. La criminalització que s’està fent amb la imputació de sindicalistes, d’acord amb l’article 315.3 del Codi Penal, és una rèmora del franquisme que cal eliminar, tal com reivindica la campanya #VagaNoÉsDelicte.
L’exercici del dret de vaga moltes vegades apareix envoltat d’un cert ambient de repressió, més o menys formal, i mecanismes coercitius prepenals. L’agressió mediàtica, la desqualificació de la convocatòria o dels objectius, el qüestionament i criminalització dels piquets formen el paisatge al qual cal confrontar-s’hi amb arguments propis. La força dels treballadors està en els objectius i continguts de la convocatòria, la unitat dels treballadors i el suport social. I la força de la contrapart és la confrontació i divisió dels treballadors i el seu aïllament social. Per això l’estratègia sindical ha de garantir la unitat i guanyar suports socials. No n’hi ha prou amb la justesa de la reivindicació, també és l’estratègia de mobilització, apuntalada en la participació i la comunicació, que cal anar avaluant per saber si et permet disposar de major o menor unitat i suports socials. Portar els treballadors més enllà de la seva força real i de la seva voluntat profunda acaba repercutint negativament i afeblint la posició pròpia.
Darrerament assistim a una major pressió contra les vagues. El context d’alt atur i la por davant l’amenaça d’acomiadament són arguments en contra de la mobilització. En els sectors privats creixen les denúncies a la pràctica de substituir vaguistes per mantenir l’activitat econòmica. En els sectors públics s’imposen serveis mínims abusius. El sindicalisme de classe planteja sempre que en els serveis essencials per a la ciutadania hi hagi una autoregulació que faci compatible l’exercici del dret de vaga amb la necessària seguretat o la prestació d’uns mínims garantits. Cal valorar l’impacte de l’acció en la resta de treballadors, precisament perquè vols aconseguir també el seu suport, ja que aquest forma part de la teva força davant d’un poder públic sensible al posicionament de la ciutadania. La imposició unilateral de decrets de serveis mínims abusius pretén amortir, quan no eliminar totalment, els efectes de la vaga sobre la ciutadania. Són sens dubte intents de reprimir el legítim exercici del dret de vaga.
La vaga és un dret i cal exigir-ne als poders públics la seva protecció. Un dret que ha de ser compatible amb la seguretat de persones i béns, però que no es pot conculcar d’acord amb suposats perjudicis en l’activitat econòmica o prestació del servei. És un dret irrenunciable que comporta el rebuig al treball davant el rebuig al dret. És, per tant, també un acte de profunda solidaritat, tant en l’àmbit dels treballadors i treballadores implicats, que veuran la repercussió igualitària dels drets assolits o preservats, com amb el conjunt de la classe treballadora, que veurà en la millora de les condicions de treball una nova fita assolible, una esperança de millora. S’equivoca qui vol desqualificar l’acció, adduint la defensa de privilegis en un panorama de treball precari confrontant treballadors amb treballadors, ja que és precisament la victòria en les diferents lluites on és possible trencar la precarització laboral instal·lada, sigui en forma taca d’oli o per efecte espiral reivindicativa.
La vaga és l’expressió d’un conflicte. Criminalitzar-ho no porta enlloc, il·legalitzar-ho no l’evita i desqualificar-ho no el soluciona. La solució passa per recomposar-lo en la negociació i en l’acord.
