L’existència de l’Estat de Benestar, que inclou serveis com els sanitaris universals, ha estat una conquesta de les classes treballadores en la majoria de països desenvolupats. Així, defensem la seva universalitat, gratuïtat i qualitat, tot i considerar que la promoció de la salut, la prevenció de malalties i l’atenció sanitària depenen de molts factors que interactuen davant la salut i la malaltia, i que alguns tenen a veure amb la nostra biologia i d’altres, amb comportaments individuals.
La gran majoria, però, són factors que depenen de les condicions socials i de vida de les persones, i és aquí on la classe social, el gènere, la diversitat funcional, l’ètnia i el país d’origen tenen un pes important. Les polítiques que s’apliquen haurien d’anar adreçades a evitar o a guarir, sempre considerant el conjunt de factors específics que hi intervenen i també els recursos existents, tant els econòmics com els culturals i els socials.
La indústria farmacèutica, que actua com a lobby polític i que compra moltes voluntats, fa temps que va desplegant estratègies de mediatització de les persones sanes per convertir problemàtiques socials o psicològiques en malalties, i medicalitzar-les per augmentar els seus guanys sense considerar que, molts cops, els medicaments creats no solament no són vàlids, sinó que provoquen iatrogènies (complicacions mèdiques). Les dones han estat més fàcilment objecte d’abusos en el camp de la medicina: recordem, per exemple, com se’ls van donar massivament hormones, ja fos per evitar la concepció —menyspreant altres mètodes menys perjudicials i més segurs— o per medicalitzar síndromes lleus de la menopausa, i es van prescriure medicaments psicòtrops i antidepressius per amagar el malestar provocat per una situació de subordinació en la família o en la societat, etc.
Podem posar com a exemple la prescripció massiva, a les dones embarassades, de la talidomida, un dels casos més impactants i del qual encara constatem els efectes. Es va comercialitzar del 1957 al 1959, quan van començar a néixer bebès amb greus malformacions —sense braços, sense cames…, tot i que en determinats casos les conseqüències van ser molt més greus i els nadons van morir en néixer. Ningú no sospitava del medicament fins que el 1961 es va identificar l’origen de les patologies. La talidomida va ser retirada del mercat des del novembre del 1961 a Alemanya i a Gran Bretanya, però a altres països, com Bèlgica, Canadà o Brasil, va continuar venent-se fins que es van acabar els estocs. Els tribunals van reconèixer a la majoria de països els greuges i es van pagar indemnitzacions, però hi ha països, com Espanya, on els tribunals han fallat en contra de les persones afectades i mai no han estat indemnitzades.
L’administració de vacunes, que des de fa temps s’utilitza per prevenir malalties infeccioses, fa molts anys que s’utilitza i ha tingut un gran impacte en la salut. Hi ha malalties, com la verola, eradicades gràcies a la generalització de la vacunació, i d’altres, com la poliomielitis, que estan a punt de ser-ho. Els medicaments, però, tenen efectes secundaris que en alguns casos s’accepten com un mal menor davant dels avantatges de la prevenció que ofereixen. Igual que els medicaments, no totes les vacunes han de veure’s des de la mateixa òptica: els avantatges de moltes vacunes poden estar molts cops promoguts per altres interessos que no tenen res a veure amb la salut, interessos econòmics o professionals que amaguen efectes nocius sobre les persones i amb avantatges que no compensen. Hem tingut casos molt representatius, com la vacuna contra la grip A. Segons el metge epidemiòleg i catedràtic de salut pública, Juan Gérvas:1 “el resultat de les vacunes en cada persona és impredictible i no hi ha una resposta 100% efectiva, ja que cal veure la resposta del sistema immunitari individual. […] Els abusos amb la vacuna de la grip, i amb altres com la del virus del papil·loma humà, la del rotavirus i la del pneumococ, han produït un enorme descrèdit dels experts, les autoritats i la població en general. […] En el cas de la pandèmia de grip A, els resultats de la ineficàcia van ser evidents per a la població i per als professionals. […] No es poden posar en un mateix sac totes les vacunes. […] No tenen res a veure les vacunes primeres, el nucli bàsic (triple vírica, poliomielitis, diftèria, tos ferina, tètanus), que responen a greus problemes de salut, amb les noves vacunes, que responen a l’afany de lucre i negoci”.
Un dels exemples de les dificultats que hi ha davant dels efectes secundaris greus d’una vacuna implantada en el calendari de vacunacions és el de la vacuna del papil·loma humà. Aquesta vacuna es va introduir a Espanya amb la promesa que previndria el càncer de coll d’úter, càncer que provoca una greu mortalitat en països en vies de desenvolupament on no existeix una política de detecció precoç, però no en el nostre país, on des de fa molts anys es fan controls periòdics. A través de les citologies es poden detectar i aturar lesions, algunes de les quals desapareixen sense cap tractament gràcies a la immunitat natural, abans que el càncer es desenvolupi. Segons l’Associació Espanyola contra el Càncer,2 la petita mortalitat (7,6 per cada 100.000 casos) que es dóna correspon a dones que no han estat controlades periòdicament. Davant d’aquesta situació diferents organitzacions de dones, com la Xarxa de Dones per la Salut, altres organitzacions socials, com el sindicat CCOO, i una part de professionals vam estar en contra d’aquesta implantació i més quan el cost era molt elevat i s’estaven retallant recursos i s’estava augmentant el copagament de medicaments des de l’Administració sanitària. La informació en la qual ens vam basar tenia a veure amb el limitat efecte sobre el conjunt de virus que provoquen aquest tipus de càncer, ja que el de coll d’úter és un càncer que pot ser provocat per més de 100 tipus de virus, i la vacuna no protegeix contra tots. A més a més, el fet d’estar vacunades podia donar lloc a una falsa seguretat de les dones i que deixessin de fer-se controls periòdics en els serveis de detecció precoç.
Les veus crítiques contra la vacuna, que la consideraven innecessària i perillosa, han anat aflorant des del començament, encara que els mitjans de comunicació les amaguen o les desvirtuen. Tot i així, davant de greus afectacions i morts, hi ha hagut nombroses denúncies, i hi ha països on no la subministren a la sanitat pública: darrerament se n’ha suspès el subministrament al Japó i a l’Índia, i a l’Uruguai, el Ministeri de Salut Pública no la recomana; a més, s’han creat fons de compensació per a afectades a els EUA i a Alemanya, i a França hi ha programes de compensació per a persones afectades per vacunes sistemàtiques.3 A Espanya, s’ha creat l’Associació d’Afectades per la Vacuna del Papil·loma Humà (AAVP), que també demana actualment la paralització de la vacunació. Des de fa uns mesos, hi ha una campanya promoguda per aquesta associació i pel doctor Carlos Álvarez Darder, catedràtic de salut publica, a través de la revista No, gracias i l’AAVP, perquè es paralitzi i perquè s’obri un debat públic i transparent sobre aquesta vacuna.4
En aquest cas es medicalitzen nenes, i hi ha hagut nombrosos casos amb efectes secundaris greus. L’AAVP té actualment registrades a la seva pàgina web5 “38.2015 reaccions adverses, 3.945 hospitalitzacions, 1.248 discapacitats i 220 morts a causa de l’administració de la vacuna”. Entre les morts, n’hi ha 3 de referenciades a Espanya a l’agost del 2014. També és important saber que, en lloc d’acceptar una moratòria, les nostres autoritats s’estan plantejant d’estendre’n l’administració a les nenes més joves i també als nens.
Entre les nombroses persones científiques que s’han manifestat al nostre país en contra de la vacuna del virus del papil·loma humà, a més de les esmentades, hi ha: Carme Valls-Llobet, Teresa Forcades, José Ramón Laporte, Enric Gavilán i Miguel Jara, entre d’altres. És important reconèixer la valentia que tenen els professionals que s’enfronten a interessos obscurs i que són estigmatitzats per fer-ho, davant de les darreres manifestacions del Col·legi de Metges de Barcelona i de la Conselleria de Sanitat, amb amenaces de demandes penals i expulsions del col·legi envers els professionals dissidents que són crítics amb els efectes de certes vacunes i que persegueixen més transparència davant dels efectes secundaris i de les decisions polítiques.
I, com a dones i persones treballadores, què és el que podem fer? A part d’una resistència activa a vacunar les nostres filles i nétes, podem donar suport a les organitzacions que s’hi oposen, signar manifestos i, on tinguem capacitat de fer-nos sentir, com en organitzacions sindicals i ciutadanes, donar suport a la moratòria i obrir possibilitats de control i transparència.
1 Juan Gérvas:“Controversias con las vacunas del adulto. La vacunación antigripal”. Salud 2000, núm. 138, setembre del 2012.
2 Pàgina web de l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC).
3 “Noticias HPV: de suspensiones, demandas y compensaciones”. Revista MyS, núm. 34-35, 2013.
4 www.nogracias.eu/2015/06/02/campana-contra-la-vacuna-del-papiloma/
5 www.inicio.aavp.es
