Joan Carles Gallego i Herrera (61) és el secretari general de CCOO de Catalunya. Llicenciat en econòmiques i durant molts anys docent: Des del setembre de 1977 ha estat professor, tutor, cap de departament, secretari i director a l’IFP La Pineda, de Badalona, professor a l’Institut de FP de Montoro (Còrdova), i a l’IES Badalona 7. Afiliat a CCOO des de 1976 i n’és secretari general des de desembre de 2008.
Des de fa mesos CCOO de Catalunya tira endavant l’Assemblea Oberta. Al setembre hi haurà les conclusions. En podeu fer un primer balanç?
Sí, ja hem fet el gruix de les assemblees. En vam planificar 300. La majoria les hem fet amb l’afiliació i amb empreses on hi ha treballadors afiliats i no afiliats. I també n’hem fet amb aquells sectors amb qui tenim proximitat: entitats, persones. Així doncs, la valoració és positiva per al sindicat també per a les persones que hi estan participant. Veuen que és un espai on CCOO escolta el que la gent pensa a dins i a fora del sindicat. I ara el que hem de ser capaços és de fer el retorn de les coses que han sortit.
Quines són les inquietuds que us expressen en les reunions?
Estan sortint algunes idees interessants que ens ajudaran a repensar algunes pràctiques sindicals i a millorar-les. Després al costat de les assemblees tenim les enquestes: són prop 4.000 enquestes, que les estem buidant i analitzant, però esperem arribar a unes 5.000, cosa que ens donaria un gruix important per saber l’opinió que de nosaltres tenen treballadors i afiliats.
Us ha canviat l’opinió que teníeu del sindicat abans de fer aquestes consultes?
Aquest és un mecanisme de participació molt més obert, dinàmic, àgil que un congrés. El congrés té un esquema a partir del qual la direcció diu i la gent es posiciona al voltant del que proposa la direcció. Aquest altre esquema és molt més horitzontal. Ens reunim i tothom situa els elements i això ens permet veure les diferents sensibilitats com la gent entoma els diversos problemes. Surten coses a voltant de la participació, dels continguts de la negociació, de la priorització d’alguns temes, qüestions que al setembre o octubre hem d’acabar de lligar.
Potser a través dels nous canals oberts us ha arribat la idea que la gent demana un sistema de participació més àgil en el dia a dia.
Clar, en el cas de l’afiliació està apareixent la inquietud de participar d’una manera més directa en els processos del sindicat, de negociació, en els congressos, o de presa de decisió. Això està apareixent de manera molt transversal. La gent vol superar el sistema de decisió clàssic, vertical que es pot superar amb les noves tecnologies, però també la gent vol el debat, l’assemblea, poder veure’s.
Seria correcte dir que CCOO ja és un sindicat 2.0?
Treballen en això, hem aprofitat també per posar en marxa el carnet digital, que és una eina que et permet disposar del document però també tenir notificacions de les novetats que apareixen i obtenir elements de participació, consultes, que cada persona de les pot programar en funció dels seus espais d’interès, per exemple, algú pot voler participar en temes relacionats amb el conveni, o sociopolítics. Això permet també una relació més individualitzada amb la persona sense perdre el caràcter col·lectiu de l’organització.
Han sortit les dades del segon trimestre de l’EPA, amb uns bons resultats sobre el paper, però CCOO segueix sent crítica amb l’evolució de la lluita contra l’atur.
La EPA evidencia que estem en un procés de recuperació econòmica, però la qualitat de l’ocupació que es crea no és suficient. Això vol dir que la recuperació econòmica té elements de feblesa. Perquè els empresaris no acaben de confiar en la solidesa d’aquesta recuperació i per això no estabilitzen l’ocupació.
L’altre problema que veiem que la recuperació s’acompanya de feina de poca qualitat, baixos salaris, etcètera, vol dir que no hi ha redistribució de la riquesa que es crea. Això vol dir que creix l’economia, que hi ha més riquesa, però que aquesta no s’està redistribuint.
Això ho veiem en què no s’apugen els salaris, també veiem que no s’actualitzen les polítiques de protecció social, la renda garantida de ciutadania no acaba d’aprovar-se. Són qüestions que hauran de marcar necessàriament l’agenda dels pròxims mesos.
En quin sentit?
Els pròxims mesos s’haurà d’apostar per la qualitat de l’ocupació i per la redistribució de la riquesa que es crea, especialment en temes de protecció social. Perquè encara que l’atur estigui baixant, les dades són escandaloses, sobretot quant el 50% o més de les persones aturades no tenen cap tipus de protecció. Aquí tenim un problema greu que si no l’abordem, la recuperació econòmica no garantirà la millora per al conjunt de la societat.
Aquest any es firmaran un nombre important d’acords col·lectius. Es pot dir doncs que s’ha frenat la desregulació de relacions laborals que era ideologia profunda de la reforma laboral?
La reforma laboral segueix encara viva en tots els aspectes regressius i negatius que té i les dificultats per poder millorar el marc de relacions laborals. Passa, pel que fa a la negociació col·lectiva, que des del sindicat hem estat capaços de situar de manera molt estratègica la importància de mantenir vius els convenis. En una primera fase intentant prorrogar-los, en alguns casos. Però ara jo crec que estem en una nova fase en la qual la negociació col·lectiva comença a situar millores en relació amb la situació passada. Comencen a firmar-se convenis amb increments retributius, trencant la lògica de la devaluació salarial. Són increments modestos, parlem de l’1%, però que permeten guanyar capacitat adquisitiva perquè la inflació està molt baixa, però no és el camí per recuperar la situació que teníem prèviament. En la mesura que hem mantingut vius els convenis col·lectius, crec que tenim els instruments adequats per mantenir les reivindicacions dels treballadors i començar a situar les millores de les condicions de treball.
Però tot no és tan planer?
És que aquest és l’espai del conveni que el mantenim viu, però es mantenen els aspectes negatius de la reforma laboral, que segueix donant molt poder a l’empresari: pot bloquejar el conveni, o incomplir-lo o tal. Per tant, haurem de fer la doble estratègia. Una, garantir la negociació col·lectiva, situar les reivindicacions, garantir que els convenis siguin vius. En paral·lel haurem de pressionar les forces polítiques perquè en el pròxim cicle polític electoral la reforma laboral sigui derogada, amb un doble sentit: revertir els aspectes regressius i assolir la conquesta de nous drets laborals adequant les relacions de treball al nou context que tenim: no hi ha prou tirar enrere la reforma sinó que cal construir nous drets.
En quin sentit haurien d’anar les millores que afirmeu que calen?
Parlo de nous drets, que no poden ser els que teníem abans: hem d’anar endavant en algunes qüestions com la participació, informació, major estabilitat laboral, causalitat de la contractació, etcètera , i aquí hem d’emplaçar les forces polítiques davant del proper cicle electoral perquè prenguin compromisos clars que permetin que els treballadors a l’hora de votar sapiguem què anem a votar.
Perquè ara sembla que hi hagi una subhasta en el sentit que molts partits prometen la derogació de la reforma laboral, almenys a Catalunya.
Pel que fa a la reforma laboral, el que volem és que els partits no només ho posin en el programa sinó que es reuneixin amb nosaltres per concretar el que s’estén per derogació, nou estatut dels treballadors, nous drets, perquè estem una mica farts de discursos buits si no es concreten en instruments que permetin que els treballadors puguem tenir una força equilibrada davant dels empresaris alhora d’aconseguir nous drets.
Tant des de CCOO com de la UGT es va fer una valoració bona de l’Acord (ANC), es deia que obria la porta a millorar condicions de vida dels treballadors i treballadores, sobretot els més castigats, s’han començat a notar alguns d’aquests efectes, si més no a Catalunya?
L’ANC ha servit sobretot per desbloquejar la negociació col·lectiva, gràcies a la signatura d’aquest acord general s’ha pogut, en els nous convenis que s’havien de negociar, disposar d’aquest referent que ha ajudat a desbloquejar acords, especialment en aspectes com increments salarials: acabar la via de la devaluació i obrir la via a la millora dels salaris.
En tot cas, pel que fa a Catalunya hi ha pendent encara la negociació de l’Acord Interconfederal de Catalunya (AIC), amb Foment del Treball i Pimec. Per nosaltres és important que l’ANC disposi del seu complement a Catalunya, que permeti aprofundir en el marc català de relacions laborals.
La crisi en els moments més durs ha desfermat la crítica als grans sindicats. Creu que és justa aquesta crítica?, i si no ho és, com creu que es pot revertir aquest estat d’ànim?
La crítica als grans sindicats forma part de la crítica a la realitat institucional que ha generat la gestió de la crisi. Aquesta gestió per part dels governs ha fet que la gent hagi desconfiat de les institucions perquè no han estat capaces de donar resposta als problemes de la gent. I en aquest paper hi apareix també la crítica al paper dels sindicats.
La realitat crec que és diferent, en l’àmbit micro, el sindicat ha estat en aquesta crisi en tot moment al costat dels treballadors, gestionant els seus problemes: ERO, confrontació amb les polítiques de retallades del govern, oposant-se a les reformes laborals que ha aplicat el govern. Al llarg d’aquests anys hem convocat tres vagues generals, que han estat importants, però que no han permès canviar les coses, però sí que han generat un estat de consciència social que pressiona també les polítiques del govern i limita també les actuacions del govern que potser voldria anar més enllà. Hem estat en la gestió dels ERO, per evitar que els acomiadaments es facin en els termes que plantejaven els empresaris en un context on la correlació de forces era favorable als poders econòmics i als governs.
Per tant, l’actitud dels sindicats ha estat molt resistencialista, intentant limitar els mals de la política que es feien però no hem pogut obrir una via de consecució de nous drets.
La critica a l’acció del sindicat, està molt situada en la sensació general segons la qual la gent s’ha sentit desatesa per la gestió de la crisi, però la realitat és que el sindicat ha estat al costat de la gent resistint en una situació molt complicada.
I ara, les coses com les plantegen?
Estem en un moment en què les coses canvien. No estem ara en moment de resistència, crec que s’està obrint una via de recuperació de drets i de consecució de nous drets. I en la mesura que la recuperació econòmica avanci el sindicat ha de reforçar la seva situació no sols per recuperar part del que s’ha perdut sinó per conquerir nous drets.
Això es pot fer en la situació de precarietat que sembla estendre’s?
Aquí bona part dels reptes que tenim és com organitzar més i millor els treballadors i treballadores, especialment aquells en situació molt precària, en empreses molt petites, perquè només des de la seva organització tindrem la força suficient per canviar les coses. Nosaltres si volem anar a una estratègia de recuperació, hem de reforçar l’organització.
Durant anys es va crear una certa èpica del sindicalisme, que potser va fer que la gent tingués expectatives molt elevades quan, com s’ha vist en aquesta crisi, molts cops serveix per minimitzar el cop o només per salvar els mobles..
Si veiem l’acció del sindicat en una visió llarga de la història, el seu efecte és de construcció, de lluita per aconseguir nous reptes. Però dins d’aquesta tendència se succeeixen moments de flux i de reflux, en els quals la correlació de forces de vegades és favorable i de vegades no. En una crisi econòmica brutal, com hem viscut aquests darrers anys, la classe treballadora ha quedat molt afeblida, els nivells d’atur que tenia el país han pressionat a la baixa la capacitat de mobilitzar-se, perquè aquest alt atur s’utilitza per fer xantatge a la gent en les seves condicions de treball. I aquí és on el sindicat ha de saber en quin moment estem, per veure què podem aconseguir. En aquest context, l’estratègia de resistència ha estat l’eina necessària per evitar malts majors.
Això és difícil d’explicar quan la gent viu en el dia a dia en les seves condicions de treball, salaris, atur. Tot i en aquestes condicions adverses, el sindicat ha arrencat algunes conquestes que no haurien de menystenir-se.
Aprofiti i expliqui-les
Quan es va aconseguir el plan Prepara per a les persones en atur sense cap protecció social; quan es va allargar després que s’exhaurís el subsidi, la possibilitat d’un ajut, quan hem forçat plans d’ocupació específics a través de les administracions locals per aquelles persones en situacions pitjors. Hem aconseguit alguns petits guanys, però en un marc molt i molt negatiu.
Un altre element que durant la crisi ha aparegut és la percepció de la corrupció en els sindicats?
El fenomen de la corrupció s’ha evidenciat que travessa tota la societat i arriba a les institucions. Això fa que hagin pogut aparèixer alguns casos on hi ha dubtes sobre l’actuació d’algunes organitzacions sindicals en relació amb la gestió dels recursos públics. CCOO no hem aparegut en aquest tema, però sí que han sortit persones concretes de CCOO en alguns casos que, des del punt de vista ètic són enormement perjudicials per la imatge que una organització com CCOO ha de projectar. Nosaltres quan hem detectat alguna actuació personal no ètica que pot contaminar la imatge del sindicat hem actuat de manera ràpida i contundent, separant la persona de l’organització i de l’altra banda reforçant els mecanismes de funcionament intern, amb més controls i transparència per evitar reproduccions de casos del tipus que em deia. Això, ens ha fet aprovar un codi ètic molt complet. En aquest codi hi ha elements de funcionament intern, com la renovació de càrrecs, declaració de béns, però també tracta de transparència, de presentació dels comptes públics, auditories, etcètera, coses que aquí fèiem des del 2005 i que s’han adoptat al conjunt de l’Estat. Aquestes coses són importants. El comportament ètic de les persones és necessari, però això ha d’anar acompanyat per un codi que eviti actuacions incorrectes, però que permeti també actuar en cas que hagi passat algun comportament personal determinat.
En aquest punt de la crisi se m’acut preguntar-vos si la població us ha vist com a companys de moviments emergents com la PAH, o ha quedat la vostra col·laboració en segon pla?
Nosaltres vam decidir ja fa un temps que havíem d’establir aliances amb els moviments socials amb els quals compartíem objectius de defensa de model social, evidentment des de la nostra posició en el món del treball, però també preocupats per la defensa de la salut, de l’educació, del dret a l’habitatge…
Des del primer moment hem estat participant i impulsant amb altres organitzacions la plataforma prou retallades, i després hem col·laborat i participat amb moviments com la PAH, o altres. El cas de la PAH es produeix que la recollida de signatures de la ILP la fem de manera conjunta en una comissió de la qual formen part al mateix nivell que la pròpia PAH, fins al punt que vam anar personalment al congrés dels diputats a dur les signatures, o que hi ha PAH locals que es reuneixen als locals de CCOO i no passa res, perquè un element distintiu de la gent de CCOO és que molts dels membres són també actius de ‘Iaioflautes’, o de la PAH o d’altres entitats. Però s’ha projectat una visió com si CCOO fos una cosa aïllada i al marge i de vegades amb elements de confrontació amb aquests moviments socials quan la realitat és que sempre hem treballat de manera conjunta compartint objectius i mobilitzacions. També és cert que la nostra gent quan participa en altres plataformes no fa ostentació de la seva pertinença a CCOO.
Sobre el dret a decidir, tant CCOO com UGT de Catalunya heu evitat que el debat dividís les organitzacions, però de cara a futur la sensació és que el debat es pot radicalitzar,heu pensat en això?
Nosaltres intentarem evitar que aquest debat pugui fracturar el sindicat. Som conscients que la gent que tenim representa una mica el conjunt de la societat catalana, e molts àmbits: de gènere, i també, per exemple polítics. És cert que el conflicte nacional a Catalunya es viu, ho és per una relació Catalunya – Espanya no reeixida i que requereix una solució política a la qual el dret a decidir juga un paper fonamental.
