La signatura de l’AENC (Acuerdo para el empleo y la Negociación Colectiva), després de mesos de negociació entre organitzacions empresarials (CEOE i Cepime) i sindicals (CCOO i UGT) i un cop aquestes han ratificat el preacord assolit el passat 14 de maig, és un important impuls a la negociació col·lectiva, just quan s’estan negociant molts convenis (a Catalunya l’afectació pot superar els 500.000 treballadors i treballadores), i una interferència a la lògica de la devaluació de les condicions laborals imposada per la reforma laboral. L’hem de valorar en el seu context i en relació als seus objectius, del contrari correm el risc de fer-ne valoracions simples –bo o dolent- o fatalistes –acord? Si no serveix per res!!!-. Aquest és un acord entre empresaris i sindicats, que pretén establir unes regles de joc per a les negociacions del convenis col·lectius dels propers anys. S’emmarca en una dura realitat del mercat de treball, on l’atur d’una banda i la precarietat de l’altra són els problemes de fons que cal abordar. I en un context social i econòmic que segueix marcat per la crisi, ja que la recuperació econòmica (7 trimestres en creixement del PIB) no arriba a la gent i la societat segueix instal·lada en la pobresa i la desigualtat creixent.
La situació actual és conseqüència de les polítiques aplicades aquests anys. L’austeritat dogmàtica ha contribuït a la destrucció de bona part de la capacitat productiva instal·lada sense introduir cap estímul a la reactivació, provocant destrucció d’ocupació i atur. La feble xarxa de protecció social i el desmuntatge del model social de l’estat del benestar genera greus problemes socials i trenca la cohesió social, precisament això és una rèmora més a la recuperació i una llosa que pressiona a la baixa les condicions de treball. Cal reclamar canvis de polítiques generals i confrontar els poders públics amb l’exigència d’implementar una renda garantida deciutadania, impulsar polítiques actives d’ocupació, dotar d’un paper actiu al sector públic, tant com proveïdor directe de béns i serveis públics com en polítiques industrials i reactivació i creació d’ocupació, i de ben segur una reforma fiscal integral que ho suporti.
Però ha estat la reforma laboral qui ha contribuït encara més al procés de destrucció d’ocupació, primant els acomiadaments com a via d’ajust empresarial, al facilitar i abaratir l’acomiadament. La reforma laboral ha optat per precaritzar el mercat de treball i individualitzar les relacions laborals, qüestionant l’eficàcia del conveni col·lectiu i afeblint les tuteles sindicals i judicials dels treballadors i treballadores. Darrera la reforma laboral hi ha més intencions que les declarades: promoure la baixada salarial, l’anomenada devaluació competitiva a partir de la desvertebració de la negociació col·lectiva. I ho fa: dotant de més pes al conveni d’empresa, que pot empitjorar el sectorial; desequilibrant les negociacions, ja que la pèrdua de la ultraactivitat (que el conveni segueixi viu mentre es negocia la seva renovació) permet el bloqueig del conveni per fer-lo desparèixer; facilitant als empresaris la inaplicació dels convenis. En definitiva, fent que la taxa de cobertura de la negociació col·lectiva baixi, perquè hi hagi menys persones i menys empreses afectades per un conveni col·lectiu. O sigui, més desregulació i més individualització de les relacions laborals.
En aquest marc l’acord assolit és, en la pràctica una impugnació, tot i que parcial, a la pròpia reforma laboral imposada pel Govern (i que hem de seguir exigint la seva derogació total). El discurs de la devaluació salarial queda clarament questionat en l’acord, ja que es considera una rèmora pel procés de recuperació econòmica, enfonsa més l’economia en impedir que la demanda interna, el consum, jugui un paper motor. La precarietat imposada és també un factor antieconòmic, ja que limita la capacitat d’innovació i desincentiva la renovació i modernització empresarial, ja que només es basa en la sobreexplotació del factor treball obviant el paper de la innovació en processos i productes com a factor de competitivitat. Avui és enormement injust mantenir la devaluació salarial (i l’atur) ja que és el que està en la base de l’enorme desigualtat creixent d’aquests anys, com mostren les dades de distribució de la renda, on les rendes del treball perden el 5,9% en el mateix període en què les rendes del capital creixen un 23,6%. Però també la precarització –temporalitat i parcialitat no justificades- és injusta amb les persones, ja que els trunca les seves expectatives i les deixa sense horitzó vital i professional. Precisament la manca d’estabilitat dificulta els processos de transferència als processos productius de les qualificacions disponibles i del coneixement adquirit per l’experiència.
Sobre aquestes bases se sustenten les propostes de l’acord: trenca la lògica de la devaluació salarial, ja que els salaris han de guanyar poder adquisitiu, amb pujades per sobre de l’IPC (1% pel 2015 davant a un IPC previst del -0,1%) amb una clàusula de revisió salarial que opera en un període dos anys (si la inflació supera el 2,5% el diferencial respecte el pactat s’ha de recuperar); l’aposta per la creació d’ocupació de qualitat, amb una clar esment a la causalitat de la contractació, evitant la temporalitat o parcialitat fraudulenta; el reconeixement al paper del conveni sectorial com a font de drets laborals i la recerca d’instruments que evitin la pèrdua de la ultraactivitat.
De ben segur podem parlar molt de l’acord, però aquest s’inscriu en un context on el seu contingut li atorga enormes potencialitats. És un acord com la major part dels interconfederals, obligacional, no normatiu: obliga les parts signants a traslladar-ho a la negociació dels convenis col·lectius sectorials on s’assoleix el caràcter normatiu. Aquest és un any on hi ha molts convenis que estan en fase de negociació i és en aquestes meses on caldrà exercir la pressió per garantir i concretar amb major extensió els continguts de l’acord. L’acord no és només una declaració, cal traduir-lo conveni a conveni en recuperació del poder adquisitiu; en concreció de la clàusula de manteniment del poder adquisitiu; introduint drets d’informació i consulta per garantir la participació dels treballadors en els guanys de productivitat; l’impuls a la contractació indefinida introduint la causalitat i limitant la temporalitat; mesures d’igualtat de tracte i no discriminació; prevenció de riscos; i determinació dels mecanismes per garantir la ultraactivitat dels convenis sectorials.
Si volem combatre la desigualtat creixent la millor manera és situar en la negociació dels convenis la primera embranzida per recuperar drets, millorar la capacitat adquisitiva i combatre la precarietat. Ens cal més organització i força als treballadors i treballadores si volem avançar en enfront als poders econòmics, la riquesa que el treball crea exigint drets d’informació, consulta i participació i fent avançar les propostes per aplicar els guanys a la millora de les condicions de treball i de vida, a reinvertir i no descapitalitzar les empreses i a tancar totes les bretxes que neixen en el treball.
