És habitual que, quan s’acosta el 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, cada any assistim a la proliferació de dades estadístiques al voltant de les grans desigualtats socials entre homes i dones que pateixen les nostres societats. Val la pena dedicar-se una bona estona a analitzar algunes d’aquestes dades que durant la resta de l’any sembla que estiguin soterrades o amagades per a la majoria de la població o, com a mínim, són més difícils de veure.
Recentment, l’Idescat va publicar les dades de la Taxa de població en risc de pobresa o exclusió social (AROPE, objectiu UE 2030), i, si per l’any 2022 arribava a un 24,7% de la població de Catalunya, pel que fa al 2023 és del 24,4%, per tant, només hauria disminuït unes 3 dècimes. Ara bé, quan observem la Taxa de dones en risc de pobresa o d’exclusió social (AROPE, objectiu 2030) ens trobem que ha augmentat del 25,4% al 25,9%. Des de l’any 2015, en que les dues taxes van ser iguals –segons l’Idescat–, ja són vuit anys on la taxa de pobresa de les dones és sempre superior.
És prou conegut que la immensa majoria de llars monoparentals estan encapçalades per dones. A Catalunya hi ha més de 100.886 llars amb nens, nenes i adolescents que tenen al capdavant una dona sola. Quatre de cada deu famílies monoparentals viuen en situació de pobresa a Catalunya. Malauradament, és ben palès que “la pobresa té rostre de dona”.
I tot just, fa pocs dies, també apareixien un conjunt de dades dels Indicadors d’Igualtat de Gènere del 2023 que no ens poden deixar indiferents. Si bé el nivell formatiu de les dones és superior al dels homes (58% de titulacions universitàries), i les noies joves tenen menys fracàs escolar (12% front al 15,8% dels homes), les dones continuen patint una bretxa salarial per hora del 13% (amb dades del 2021), i signen la majoria dels contractes parcials (el 72% del total).
Pel que fa a l’àmbit de la criança, les cures familiars i els treballs domèstics, valdria la pena reparar en algunes dades de la Seguretat Social que no són gaire conegudes i que són prou significatives: els permisos de paternitat gaudits durant el primer trimestre de 2021 van ser de 41.000, mentre que els permisos de maternitat durant el mateix període van arribar als 123.000. Les reduccions de jornada per cura dels fills/es l’any 2021 van ser un 5% masculines i un 95% femenines! i les reduccions de jornada per cura de persones dependents, un 16% d’homes i un 84% de dones. Les excedències per cura de fills/es, un 5% d’homes i 95% de dones i les excedències per la cura de persones dependents van ser un 22% d’homes, davant un 78% de dones.
Crec que, amb aquest bany de dades, ja en tenim prou per constatar només una part important de les greus, recurrents i grans discriminacions cap a les dones. Potser ja és hora de proposar algunes polítiques per fer-hi front i no quedar-se només amb lamentacions i proclames buides.
Renda bàsica per cures o renda bàsica universal?
Per fer front a una realitat que no canvia des de fa anys per a la majoria de dones, com hem pogut constatar amb les xifres que més amunt hem exposat, cada cop hi ha una major necessitat de posar sobre la taula algunes reivindicacions i propostes, per mirar de revertir mínimament aquesta situació.
Des dels feminismes s’han fet propostes per donar visibilitat i distribuir els costos de la reproducció social i han aparegut algunes veus significatives des dels anys 70 del segle XX (Mariarosa Dalla Costa, Silvia Federici, Judith Ramírez i Selma James) que han sostingut la necessitat d’un reconeixement del treball domèstic i de cures familiar. Dins el moviment feminista hi ha consens que són activitats reproductives al marge del mercat laboral, però són treball al cap i a la fi, i, com a tal, cal reconeixement, comptabilització, redistribució, reducció i també remuneració.
En la dècada dels anys 70 es va fer una campanya a favor del Salari per al Treball Domèstic (STD). Si bé hi ha força acord en reivindicar el treball domèstic, dins del moviment no hi ha tant consens en que aquest reclam ha de ser en forma de renda o salari o bé en forma de provisió de serveis públics i millores de les condicions laborals. Inclús, quan s’està d’acord en què aquest reclam sigui en forma de renda o salari, hi ha divergències pel que fa a si ha de ser una renda focalitzada per les persones que realitzen el treball de cures o bé ha de ser una renda de tipus universal.
Des de l’any 2015 aproximadament hi ha diferents sectors del feminisme que han recuperat la idea del salari per el treball domèstic amb la reivindicació d’una Renda de Cures (RC), hereva del STD. Però també hi ha una corrent defensora de la renda bàsica universal, que sosté que una política d’assignació monetària universal i incondicional donaria a les dones autonomia econòmica i, per tant, reforçaria la posició de les dones en diferents àmbits, també a la llar. I, naturalment, caldria acompanyar-la de polítiques de manteniment i millora dels serveis públics (sistemes integrals de cures) i de les condicions de treball i la redistribució del treball domèstic i de cures.
Una renda bàsica universal donaria, per tant, a les dones més poder de negociació i negociar en millors condicions i resultats la distribució del treball, inclòs el domèstic. Afavoriria la seva participació en els mercats laborals i democratitzaria almenys parcialment l’ús dels temps, i contribuiria a minvar les desigualtats estructurals de gènere provinents de la divisió sexual del treball.
Aviat farà cinc anys d’un manifest publicat l’any 2019 i signat per moltes feministes, com les periodistes Sarah Babiker, Núria Alabao, Carme Porta, Anita Botwin i Ruth Toledano, o la catedràtica de Filosofia Montserrat Galcerán, la veterana activista feminista Montserrat Cervera o la magistrada Amaya Olivas, entre moltes altres.
Alguns dels arguments que es van escriure en aquell manifest segueixen ben vigents. Els subscric, com vaig fer en el seu moment, també signant-lo, i crec que val la pena rescatar aquí i avui: “La renda bàsica no és ni una concessió ni un regal. És una forma radical de redistribuir tota la riquesa que produïm col·lectivament, que no és només la que té a veure amb la feina, és també el valor que generem a les llars on es garanteixen les cures, és també la contribució social que totes i tots generem en forma d’informació, sabers, cultura que no per no ser monetitzats deixen de ser riquesa col·lectiva. Per això, la renda bàsica és un mecanisme essencial que, sumat a la defensa i l’ampliació dels serveis públics, contribuirà a donar-nos més poder, més temps i més llibertat.”
Les dades on surten malparades les dones es succeeixen any rere any. No cal esperar cada any als voltants del 8 de març per conèixer-les. Transformar de veritat la societat i treballar per una renda bàsica universal que posi fre i reverteixi, en part, aquesta insuportable desigualtat contra les dones és cada cop més necessari, si volem avançar cap a una societat més justa i igualitària.
