Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En 1930, el economista John Maynard Keynes predijo que para 2030 la jornada laboral sería de unas 15 horas semanales, habida cuenta del progreso técnico imparable que se estaba y se seguiría produciendo.
Pel que fa al progrés tècnic, Keynes no hauria pogut estar més encertat. En els darrers cent anys, la productivitat per treballador s’ha disparat gràcies als avenços cientificotècnics i industrials, que han permès la mecanització i l’ús d’una infinitat d’eines que fins fa poc eren impensables (ordinadors, algoritmes, intel·ligència artificial, robòtica, nanotecnologia diversa, etc.).
Tanmateix, la jornada laboral continua estancada a gran part del món occidental des de fa dècades.
Així doncs, si la jornada laboral no ha disminuït i la productivitat ha augmentat de manera espectacular, vol dir, ras i curt, que avui es produeix molt més que fa un segle. Hi ha qui entén que mantenir la jornada laboral és raonable: treballem les mateixes hores, sí, però vivim molt millor (és a dir, podem adquirir molts més i millors productes, béns i serveis). Òbviament, és innegable que, de mitjana, es consumeix molt més ara que abans.
No obstant això, hi ha una altra variable que no podem ignorar: es produeix molt més i es consumeix molt més, els salaris poden haver augmentat lleugerament, però… fins a quin punt? Ha repercutit tota —o una bona part— de la nova productivitat en els treballadors? Només cal mirar les grans fortunes del món actual i comparar-les amb les de fa cent anys (ajustant per la inflació) per adonar-se que, efectivament, els rics són avui molt més rics que abans.
En qualsevol cas, i més enllà de qui s’ha beneficiat més de l’increment de la productivitat, el que sembla inqüestionable és que no s’ha prioritzat el temps lliure del treballador —temps de vida per excel·lència— com un bé digne de ser atresorat i ampliat. Per què reduir la jornada laboral si ara em puc comprar una Airfryer?
Ara, l’any 2025, Espanya s’encamina cap a una reducció efectiva de la seva jornada laboral: de 40 a 37,5 hores setmanals. Tenint en compte que molts convenis col·lectius ja contemplaven aquesta jornada com a base i que, fa tot just un segle, les lluites se centraven a aconseguir un mes de vacances remunerades o a reduir la jornada de 10 o 12 hores a 8… potser el que s’ha assolit sap a poc. Tanmateix, ha calgut suar de valent per arribar fins aquí.
La patronal, com era previsible, augurava l’apocalipsi empresarial pel sobrecost que suposaria aquesta reducció de jornada, especialment per a la petita i mitjana empresa (una nova apocalipsi, després de les ja vaticinades per les successives pujades del salari mínim interprofessional). I alguns partits polítics que han facilitat la investidura del govern han decidit votar-hi en contra… Sí, efectivament, parlo de Junts.
Ens hem acostumat tant al fet que la productivitat augmenti sense que això es tradueixi en una reducció de la jornada laboral, i ha passat tant de temps des de l’última conquesta en aquest àmbit, que ara una reducció de només 2,5 hores setmanals (mitja hora al dia) sembla la fi del món. Però no ho és. No hauria de ser-ho, ni pot ser-ho.
I que quedi ben clar: qualsevol conquesta social o laboral hauria de ser motiu de celebració, però no ens podem conformar. És poc, i cal anar a per més. El temps és, probablement, la gran conquesta laboral pendent del segle XXI. Ja és hora de posar fil a l’agulla, perquè, més enllà dels tòpics gastats segons els quals treballem per viure i no vivim per treballar, hem de comprendre que el temps és un bé de primera necessitat. Un temps per disposar, no per desconnectar del treball, sinó per entendre que treballar és només una part del mosaic d’una vida plena d’instants. I no volem que els nostres records siguin despatxant clients o atenent comandes.
