Precariodisme i periodigne són dos termes encunyats pel periodista Manu Mediavilla, que va ser fa uns anys secretari general del Sindicato de Periodistas de Madrid (SPM). És una persona hàbil en fer jocs de paraules i amb aquestes dues idees –unint la precarietat laboral al periodisme actual en una, i periodisme i dignitat en l’altra– ha fet una gran aportació lèxica a la professió. Explico això perquè ara que al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) complim 30 anys, la nostra trajectòria en aquest temps es resumeix en la lluita per la millora de les condicions laborals en el periodisme i en la defensa del dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat, veraç, contrastada, plural i que, en els mitjans públics, a més, ha de ser neutral.
El mes de febrer vam fer el nostre IX Congrés, que va suposar una important renovació pel que fa a les persones que estan al capdavant del sindicat. Totes les juntes executives que hi ha hagut en aquests 30 no han estalviat esforços per consolidar l’SPC com un dels referents principals de la professió i la força sindical majoritària a les redaccions dels mitjans de comunicació a Catalunya. També hem estat font d’inspiració per a companys i companyes en altres punts de l’Estat espanyol que han volgut impulsar un sindicat professional de periodistes en els seus respectius territoris.
Aquest model de sindicalisme professional és, d’altra banda, el majoritari en la gran part de països europeus i de bona part del món. I fa 30 anys, en el nostre congrés constituent fet a les Cotxeres de Sants, van mirar companys i companyes de França, Itàlia, Suècia, Portugal… a explicar-nos-el. I és el que hem practicat en aquestes tres dècades. Però encara estem una mica lluny d’aconseguir els resultats que ells han obtingut. Per diverses raons.
La primera és que ni a Espanya –a través de l’article 20 de la Constitució– ni a Catalunya –a través de l’article 52 de l’Estatut– s’ha regulat el dret a la informació de la ciutadania fent una llei que estableixi els drets i deures dels i les professionals de la informació per garantir aquest dret humà bàsic, reconegut a l’article 19 de la Declaració Universal dels DDHH. Tant que els governs que hi ha hagut a Espanya i Catalunya s’han omplert la boca del seu europeisme, la realitat és que tant una com l’altra són a la cua d’Europa pel que a la regulació del dret a la informació.
Una altra raó, així ho hem de reconèixer, és que bona part dels nostres homòlegs europeus són més forts. Bàsicament perquè disposen d’un suport d’afiliació superior. Són països on pràcticament l’únic referent associatiu és un sindicat professional, defensant alhora els aspectes laborals i els ètics. Però són els sindicats els que tenen reconegut per llei la capacitat negociadora per buscar solucions als dèficits de tot ordre que pateix el periodisme. I aquesta manera de fer, qui la representa a Catalunya, és l’SPC. I també en l’àmbit estatal, a través de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) de la qual formem part i som part activa promovent tota mena d’iniciatives conjuntament amb altres companys i companys en diferents punts de l’Estat.
Estem satisfets de moltes de les iniciatives que hem desenvolupat al llarg d’aquests 30 anys i dels reptes que hem superat, i lamentem aquells que encara no hem pogut assolir. Però ho continuarem intentant. Però per això també necessitem créixer i treballem perquè els i les periodistes de Catalunya vegin en el sindicat l’espai que tenen per lluitar i treballar per resoldre els problemes i les inquietuds que puguin tenir.
I estem també satisfets per les iniciatives que encara tenim, les que tindrem i de la feina que farem per assolir els reptes que tenim al davant, que som molts i en molts àmbits. Un d’ells el vam tractar aquest dissabte 4 de novembre en el nostre acte de celebració de l’aniversari, on vam parlar dels efectes de la intel·ligència artificial en el periodisme. Però hi ha altres coses que ens preocupen. Una de les que més és donar resposta a qui ja representa com a mínim la meitat de la professió, com són les dones. Només una tercera part de la nostra afiliació són dones, dada que volem corregir per poder afrontar millor les reformes necessàries perquè les companyes tinguin un tracte equitatiu i just respecte als companys. I també perquè es pugui fer un periodisme amb una visió de gènere molt més àmplia que l’actual.
I una de les que més ens preocupa és la situació dels i les periodistes a la peça i freelance, el col·lectiu més desprotegit de la professió que, a més, està fortament feminitzat. Fa anys que reclamem que siguin incorporats al Règim General de la Seguretat Social, una proposta que cap govern fins ara ha volgut tirar endavant, condemnant a la més absoluta precarietat les persones que treballen d’aquesta manera. Una situació que frega ja la indecència pel que suposa de menyspreu per part dels legisladors. Però continuarem amb la nostra política de gota malaia fins que ho assolim.
Ho hem dit moltes vegades. Si l’SPC no existís, l’hauríem d’inventar com més aviat millor. Doncs, ja que el tenim, aprofitem-lo. Estem oberts a tothom que en el món de la informació i la comunicació tingui inquietuds, necessiti aliances per resoldre les diferents dificultats que tenim en el dia a dia. Volem ser un sindicat on tothom trobi el seu espai on desenvolupar les seves propostes i les seves iniciatives per poder treballar millor i fer un millor periodisme.
Com a president del sindicat voldria acabar l’article mostrant el meu agraïment a les persones que m’han precedit en el càrrec, Enric Bastardes (1993-2001), Dardo Gómez (2001-2009) i Ramon Espuny (2009-2018) així com a totes les persones que han format part de les diferents juntes executives que hi ha hagut en aquests 30 anys i a les persones que han treballat i treballen a l’SPC per poder fer més fàcil la feina de tots plegats.
