En el món del treball i hi ha moltes realitats. Una són els sindicats. N’hi ha d’altres que fan la seva feina sense aixecar molta polseguera. Una d’aquestes realitats és la Germandat Obrera d’Acció Catòlica,més coneguda per les sigles en castellà, HOAC.
Susanna Ortega és la responsable diocesana de difusió i Joan Mate és el responsable de representació. Ambdós càrrecs corresponen a la diòcesi de Barcelona. Aquest és l’àmbit com estan organitzats els militants de la HOAC, a més de l’estatal.
La HOAC celebra aquests dies les seves set dècades de funcionament. El seu fundador, Guillem Rovirosa, un català de trajectòria complexa sintetitza la història d’aquesta entitat nascuda per ser pont entre el món obrer i l’església catòlica.
Potser el que més hagi sonat de la HOAC és la cessió generosa que vau fer als sindicats dels locals de l’església a finals del franquisme?
Joan Mate – Sí, així es va fer, aprofitant que la policia no hi entrava, perquè el bisbat no ho autoritzava. En aquell moment es va considerar que s’havia de fer i es va fer, perquè la HOAC sempre ha estat part del món del treball.
Però ara, sembla com si la gent us hagués oblidat. Què fa la HOAC actualment?
JM -no hi ha secret, com a HOAC treballem en el si dels sindicats, però també a les AMPAS, a les Associacions de veïns, menjadors solidaris, en tots aquests àmbits ens hi aboquem, especialment ara amb la crisi. Després hi ha un àmbit personal, de compromís, que nosaltres anomenem projecte evangelitzador. Això és personal. Tenim clar que en el món hi regeix el sistema capitalista i davant d’això plantegem què és el que correspon fer al respecte des del missatge de Jesús.
Això que m’expliqueu és molt global, podeu anar més al detall?
JM – Si, estem ara fent una reflexió sobre què significa el treball. Creiem que no és el mateix treball que ocupació. Quan per exemple ens fem càrrec de persones grans, siguin parents o no, o ajudem a la comunitat, això és una feina i a canvi hi hauria d’haver compensacions i unes condicions dignes. Assegurar la persistència de l’espècie és també una feina, i per contribuir a fer millor aquesta feina calen des de cooperatives d’habitatges, menjadors socials, la PAH, etc. Una altra cosa és l’ocupació, que ja té destinada una compensació econòmica, un calendari laboral, unes condicions, que cal millorar i fer més humanes. Per això diferenciem ocupació de treball, la primera té una compensació econòmica i el segon caldria millorar-lo amb sistemes més clàssics com el sindicalisme, la reivindicació, o per exemple la Renda Garantida de Ciutadania.
A banda de la feina externa que feu, el vostre treball l’enfoqueu a l’interior de l’Església perquè s’entengui la visió que sempre heu tingut, sobre el treball o la justícia social?
Susanna Ortega – És que el que fem és donar veu del món obrer a l’església i fer arribar la veu de l’església al món obrer. És a dir, el nostre paper és fer que dins de l’església es conegui la realitat que hi ha al món obrer i fer conèixer al món obrer que hi ha part de l’Església que se sent també classe treballadora.
Això que dieu em fa pensar en el fenomen que va ser fa temps els capellans obrers. Sembla que ara n’hi ha menys o no se’n parla tant
JM – Encara n’hi ha, menys que n’hi havia durant el tardofranquisme i la transició, s’han anat jubilant i cal no oblidar que les vocacions sacerdotals s’han reduït molt. Jo crec que encara hi ha capellans obrers però no amb la força de fa uns anys.
Permeteu-me, el vostre paper de defensa del món obrer dins de l’Església té a veure amb els vents que hi corren al seu interior, perquè no es pot oblidar que és una institució jeràrquica?
JM – El nostre paper sempre ha estat el mateix. Hi ha moments més propicis i moments que no ho són tant. Però nosaltres defensem sempre allò pel qual hem lluitat sempre: el món obrer. L’església va canviant, però potser a un ritme més lent del que ens agradaria, però és cert, és una estructura jeràrquica i els canvis tenen els seus temps.
Però us sentiu més acompanyats?
JM – Una cosa que cal tenir en compte dins de l’estructura és que l’església en el seu àmbit diocesà, que té presència a les parròquies, s’organitza en una cosa que en diem pastorals. Hi ha una pastoral social, una pastoral dels malalts, una pastoral de la catequesi i hi ha també una pastoral obrera. I aquí és on treballem i ens vinculem els moviments com la HOAC i també els capellans compromesos.
Parlant de capellans compromesos, la figura del capellà obrer. Penseu que amb la crisi pot tornar o està arxivada definitivament?
JM– Jo crec que no hi ha res arxivat definitivament.
Què en penseu del paper dels capellans? Hi ha qui pensa que s’han de limitar a gestionar les parròquies i n’hi ha que creuen que haurien d’estar més al costat de la gent que ho passa malament.
JM – Si fos per nosaltres estarien sempre en primera línia del moviment social. Ara bé, tenim, també clar que l’ordenat té la seva tasca com a tal. També pot tenir una feina dins del moviment en l’animació de la fe, però en el món és una persona. Cal recordar que durant molts segles al capellà se’l va veure com algú que estava per sobre de la gent: Ara es veu que no, que el capellà té el seu paper enmig de la gent.
El Papa Francesc sembla que vol donar un canvi a la vinculació de l’església amb la societat.
JM – L’estructura eclesial és molt pesant, i és molt gran. I fa segles que és d’una determinada manera. Pensem que evoluciona molt lentament. Jo l’expectativa que en només un papat hi pugui haver un gran canvi, no la veig. Creiem que aquest és un moment molt especial en el sentit que ell, el papa, pot col·laborar al fet que hi hagi canvis de mentalitat. Això no significa que demà es doni un canvi real. Un canvi de mentalitat s’aconsegueix quan la situació es va estovant, va fermentant i en el seu moment potser dona fruits.
Però sembla que el papa fa nomenaments de bisbes i cardenals més d’acord amb la seva visió oberta?
JM – Sí, ara bé, canvis radicals no es donen. Tot va molt a poc a poc. En el cas nostre, sí que podem dir que l’Organització Internacional del Treball (OIT) va establir fa uns 10 anys el dia mundial del treball amb dignitat. Aquí podem s’han fet moltes accions des de la pastoral obrera en aquest sentit per a establir quins serien els components imprescindibles que hauria de tenir un treball decent. Ho hem posat en marxa en una campanya, que està dirigida per un laic. En la campanya hi participen Caritat, Justícia i Pau, la pastoral obrera de Barcelona i mans unides, entre altres. Hem fet un manifest i estem recollint signatures. En aquest sentit ens posem en contacte amb altres organitzacions socials i polítiques que hi vulguin donar suport.
Amb un papat que no va a la en contra de moviments com HOAC, la pregunta és quin és el paper que podeu fer en relació amb el moviment obrer?
JM – En el moviment obrer el nostre paper ha de consistir en una mediació. A causa de la crisi les coses han rebentat. Moltes situacions han saltat pels aires per la situació econòmica i social. Això ha fet que la HOAC tingui de nou una presència més organitzada de manera pública.
Penseu que en la meva empresa hem passat de ser 410 treballadors a 180. Les condicions de tensió i la duresa del treball han fet que treballadors morissin a causa d’infarts. Aquestes situacions ens criden a tenir una actuació pública en defensa dels drets dels obrers.
SO – Ara, a més, la nostra presència social amb la digitalització s’ha fet més fàcil. No
es sobrer explicar que quan la situació econòmica al país era molt positiva nosaltres ja treballàvem amb els pobres de veritat, sense buscar un gran ressò per aquesta feina.
Com veieu que dins de l’Església hi hagi persones que no tinguin present l’existència de pobres o que prefereixin mirar cap a un altre costat quan els tenen a prop?
JM– Ho vivim malament. Ens fa molt mal. En teoria som tots de la mateixa família, però és cert que coses com el món del treball es veuen en altres àmbits des d’un punt de vista contradictori. Penseu que la nostra seu estatal a Madrid està en el mateix edifici on hi ha la cadena de ràdio COPE. Compartim edifici però res més.
A l’església hi pot haver diverses missions, però a mi Jesús em diu una cosa. Has de viure com ho sents. En aquest camí el moviment et dóna eines de formació, de reflexió, de previsió, que ajuden a caminar cap al punt que crec que he d’arnar. Arriba un moment que no et planteges que fan els altres.
Quins plantejaments considere més urgents en el món obrer, des del vostre punt de vista?
JM – Necessitem una renda mínima garantida. Si estem d’acord que treball és tot allò que té a veure amb la relació i la col·laboració per l’existència com a humans, la renda garantida és un punt clau i a la HOAC tenim molts companys quetreballant en aquesta direcció.
Sindicalment on és la HOAC?
JM – Cadascú decideix. De vegades hi ha contradiccions, recordo la cara que van fer els companys de CCOO i UGT quan es firmava el conveni de les Empreses de Treball Temporal (ETT), que són el primer pas per acabar en l’esclavatge. En aquell moment ens van dir que no havien de marxar sinó treballar des dels seus llocs per aconseguir els objectius de treball decent.
Què en penseu de la divisió sindical?
JM – Jo, personalment estic en un sindicat assembleari. Però tinc clara una cosa: prou barallar-nos.
I més enllà del món del treball, on és la HOAC?
SO – Estem en diferents realitats, com per exemple, en la lluita contra els desnonaments o en les entitats de solidaritat amb la immigració. Allà on hi ha una causa que s’ho mereix hi som.
Els vostres companys dels sindicats de classe, uns ha retret mai l’origen d’algunes organitzacions vinculades amb l’església, que històricament van titllar de grogues perquè el color groc era el del Vaticà, o això s’ha superat?
JM -Per sort el respecte és màxim. A nosaltres, la HOAC, ens van convidar el juliol passat en la celebració de la fundació de CCOO a la Parròquia de Sant Medir. A l’acte va venir el nostre president estatal, i va estar molt bé.
