El darrer increment de l’arribada de població immigrada a Catalunya està vinculat amb el període de creixement econòmic de finals del segle XX i dels primers anys del segle XXI. El fet que el desenvolupament econòmic d’aquests anys es basés en sectors intensius en mà d’obra, com ara la construcció, l’hostaleria o els serveis a les persones, va comportar una important arribada de població immigrada per cobrir la demanda de mà d’obra d’aquests sectors.
En aquest sentit, la Llei d’estrangeria era l’instrument legal per gestionar aquesta arribada de mà d’obra que l’economia espanyola requeria en aquells moments, però també garantia l’existència d’un reservori de persones en situació irregular per poder cobrir les demandes de l’economia submergida, ja que establia un mínim de tres anys per poder accedir, per mitjà de l’arrelament social, a la regularitat a les persones que es trobaven en situació irregular al país. Tot això s’agreujava per les mancances de recursos adreçats a la Inspecció de treball, que dificultaven –i dificulten encara- la lluita contra el treball irregular i la possibilitat d’acollir-se a l’arrelament laboral, previst a la legislació d’estrangeria.
La crisi econòmica dels darrers anys ha posat en qüestió tot l’entramat legal d’estrangeria, especialment en els seus aspectes relacionats amb la integració social de les persones estrangeres. Cal esmentar que la supressió per part del govern del Partit Popular dels fons destinats a les comunitats autònomes per a polítiques d’integració va representar un cop molt dur a les polítiques de cohesió social i de promoció de la convivència que es desenvolupaven des dels ajuntaments, que, no oblidem, són els que gestionen el dia a dia de les demandes dels seus veïns i veïnes.
La crisi econòmica va comportar un increment molt important de l’atur entre les persones immigrades, especialment entre els homes, ja que s’ocupaven en els sectors més afectats per la crisi, com ara la construcció, i en menor mesura l’hostaleria. Tot i que aquest increment de l’atur les va afectar més tard, en els últims anys s’ha observat un increment de l’atur entre les dones estrangeres. Cal tenir en compte que les dones estrangeres estan especialment ocupades en feines de cura de persones o en el servei domèstic, amb tot el que això representa pel que fa a precarietat i manca de drets laborals. D’altra banda, la integració del Règim especial de les treballadores de la llar en el Règim general, que va entrar en vigor a començaments del 2012, va agreujar la situació de moltes d’aquestes dones, amb la desaparició de la modalitat dels fixos discontinus, que permetia a moltes dones estrangeres donar-se d’alta i cotitzar a la Seguretat Social. La desaparició d’aquesta modalitat, i el fet que sigui necessari un contracte de treball des de la primera hora i la cotització a la Seguretat Social per part dels ocupadors, ha dificultat enormement la situació administrativa d’aquestes treballadores. La modificació de desembre del 2012, que permetia en certes condicions que la treballadora assumís ella mateixa la cotització, no sembla que hagi resolt el problema.
Perquè aquest és un dels principals problemes que la crisi econòmica i l’increment de l’atur ha comportat per a moltes persones estrangeres: la dificultat de renovar les seves autoritzacions de treball per manca de cotitzacions o per no tenir un contracte de treball, i el mateix passa, amb les persones en situació irregular, que no poden optar a la situació de regularitat per no tenir un contracte de treball, encara que faci més de tres anys que resideixin al país. En aquest sentit, la crisi econòmica ha posat de manifest la ineficàcia d’una legislació d’estrangeria pensada per gestionar fluxos de mà d’obra en moments de creixement econòmic, però que no pot donar resposta a les necessitats vinculades a la situació d’emergència social actual i a les elevades taxes d’atur.
Crisi econòmica i segregació legal
Les dificultats legals i la manca de feina han comportat que moltes persones estrangeres hagin optat per retornar als seus països d’origen, o els dels seus pares, o per reemigrar a altres llocs. Malauradament, les persones que estan marxant són les més preparades o les que tenen més iniciativa, les que ja tenien els seus fills escolaritzats a Catalunya, les que havien iniciat un procés d’integració social, coneixien l’idioma…
La realitat és que l’estructura demogràfica del país i el model econòmic ens aboca inexorablement a requerir de nou persones estrangeres un cop es donin les condicions de creixement econòmic que ara no tenim. Per tant, haurem de tornar a reclamar mà d’obra estrangera per cobrir les vacants d’un mercat de treball que no podrà cobrir una societat amb una baixa natalitat com la nostra. I haurem de tornar a destinar recursos a promoure la integració d’aquest nou flux de persones immigrades, quan ja tenim entre nosaltres un important contingent de persones, amb fills escolaritzats, amb bon coneixement de l’idioma, dels seus drets i deures… que es veuen obligades a marxar per manca de treball o de papers.
És per això que fa temps que des de CCOO de Catalunya reclamem la flexibilització dels requisits per renovar les autoritzacions de residència i de treball o per accedir a la regularitat, en aquells casos de persones que es troben en situació irregular. Aquesta flexibilització podria establir-se de manera transitòria mentre es mantinguin les elevades taxes d’atur a conseqüència de la crisi econòmica. En aquesta línia, des de CCOO vam promoure, en el marc del Consell Municipal d’Immigració de Barcelona (CMIB), l’elaboració de les 67 propostes del CMIB per promoure, en tant que el dret també és interpretació, una visió adaptada a la nova realitat econòmica i social de la legislació d’estrangeria per afavorir que les persones estrangeres puguin mantenir o accedir a la regularitat administrativa. Aquesta proposta va ser elaborada per un grup d’experts juristes de diverses entitats que treballen amb la immigració, entre elles el Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITE) de CCOO de Catalunya.
És important destacar aquesta iniciativa, i totes aquelles altres que es puguin dur a terme, perquè és evident que la situació legal acaba marcant de manera definitiva les possibilitats de les persones estrangeres d’accedir a una feina de qualitat o un habitatge digne, cosa que afecta directament el seu procés d’integració social. Podem dir que la segregació legal comporta segregació laboral, segregació espacial i segregació social. És a dir, hi ha una relació directa entre no disposar de documents i el risc de caure en situacions de precarització i de pobresa.
Un cas especial a esmentar són els efectes que aquesta situació té sobre els menors, com ha denunciat l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona davant la UNICEF i Save the Children, en considerar que les dificultats legals a què es veuen abocats els menors estrangers atempten directament contra la Declaració dels Drets de la Infància.
D’altra banda, les dificultats econòmiques vinculades a la crisi econòmica que afecten el conjunt de la població també tenen incidència en l’accentuació de les actituds xenòfobes o de racisme de baixa intensitat, especialment en aquells àmbits en què es pugui percebre una competència pels recursos laborals i socials disponibles. Tanmateix, no en podem traslladar la responsabilitat a la societat sense posar de manifest les actituds de racisme institucional que molt sovint es generen des de les mateixes administracions o les instrumentalitzacions partidàries que es fa de la immigració des de diferents organitzacions polítiques, com ha estat denunciat reiteradament pel sindicat i per moltes altres organitzacions socials.
Un altre element important a tenir en compte és la realitat laboral de la immigració, com ho han posat de manifest reiteradament els estudis del Centre d’Estudis i Recerca Sindicals (CERES) del sindicat, amb una ocupació en sectors precaris i en unes categories molt per sota de la seva formació acadèmica, cosa que representa un malbaratament de capital humà. El desconeixement dels seus drets i del paper dels sindicats agreuja encara més la seva situació laboral, especialment en el cas d’ocupació en l’economia submergida.
Algunes propostes a tall de cloenda
La importància del marc legal en el procés d’integració social de les persones estrangeres comporta la necessitat de cercar vies per aconseguir la flexibilització de les condicions d’accés i manteniment de la regularitat en els actuals moments de crisi econòmica i d’elevades taxes d’atur. En aquest sentit, volem destacar la tasca que realitza el Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITE), que enguany compleix 30 anys construint igualtat i ciutadania, com a instrument per garantir la informació de manera gratuïta a les persones estrangeres en tot allò que fa referència a la legislació d’estrangeria i als procediments administratius vinculats a aquesta legislació.
D’altra banda, la realitat de les dones estrangeres en el servei domèstic requereix un treball multidisciplinari per millorar les seves condicions laborals i socials, i per fer visible i sensibilitzar la població i les administracions sobre les deficients condicions de laborals i de vida d’aquestes treballadores. En aquest sentit, és absolutament necessari valorar la importància social de la feina que fan aquestes treballadores i garantir una estricta regulació dels drets i les condicions de treball d’aquest col·lectiu. Aquesta valoració passa, en primer lloc, per la signatura del conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (OIT) sobre els treballadors i treballadores domèstiques, que va entrar en vigor el 5 de setembre del 2013. Aquest conveni ja l’han ratificat 5 estats de la Unió Europea (Alemanya, Bèlgica, Irlanda, Itàlia i Finlàndia), a més de Suïssa. Malauradament, l’Estat espanyol encara no ho ha fet.
A més, s’ha de potenciar arreu del país la impartició dels mòduls sobre coneixements laborals de les persones, previstos en la Llei d’acollida de persones immigrades i retornades a Catalunya, com un mitjà d’apoderament i de millora de l’autonomia personal dels treballadors i les treballadores estrangers. Aquest procés d’apoderament s’ha de complementar amb la promoció de la seva participació en les organitzacions sindicals, ja sigui per mitjà de l’afiliació, la seva inclusió en les candidatures a les eleccions sindicals o com a quadres sindicals.
També cal seguir treballant en la promoció d’iniciatives per lluitar contra el discurs xenòfob i racista arreu (als centres de treball, als barris, als centres escolars…) i de denúncia del racisme institucional i de la instrumentalització de la immigració amb objectius electorals de determinades forces polítiques.
Per últim, s’ha de visibilitzar la realitat de la dona immigrada sotmesa a una doble discriminació, en tant que dóna i en tant que immigrada. Més enllà de les actuacions necessàries en el sector del servei domèstic i de cura de les persones, cal un enfocament de gènere integral en el tractament de la immigració.
Evidentment, hi ha molts més aspectes que els que hem tractat aquí que cal repensar -alguns de tanta importància com el dret a vot i la participació política- sobre la situació de la població immigrada a casa nostra i sobre quin model migratori i d’acollida volem. I és hora que ens ho plantegem seriosament.
Repensar el país també comporta repensar com volem gestionar la realitat migratòria: i hem de decidir si ho volem fer des d’un enfocament restrictiu i policial com fins ara o des d’una visió que assumeixi les persones immigrades com a subjectes de drets.
