“La celebració de l’Olimpíada Popular va ser una forma de reivindicar l’esport popular enfront de l’esport elitista, en definitiva d’una visió del món democràtica, que això era la república, contraposada a la minoritària que era el feixisme”. Així caracteritzava l’historiador Carles Santacana una de les claus de l’organització a Barcelona, ara fa 80 anys, dels jocs alternatius als olímpics oficials, que es van fer a Berlín i que van esdevenir el més gran aparador mai imaginat de la ideologia nazi.
Santacana va participar en una taula rodona organitzada a l’antiga a la UGT a Barcelona, de Rambla Santa Mònica de Barcelona, just l’edifici que va hostatjar el comitè organitzatiu l’Olimpíada Popular, quan al local hi estava el Centre Autonomista de Dependents de Comerç (CADCI). Amb ell van prendre la paraula l’exdiputat David Companyon, de la fundació Alternativa, Josep Antoni Pozo, historiador i sindicalista de la UGT de Catalunya i que va cloure Camil Ros, secretari general de la UGT catalana.
La mostra s’havia pogut veure abans a la seu de CCOO i ha rodat per altres centres cívics i localitats. Companyon, va afirmar: “si aquesta olimpíada hagués passat en un altre país s’haurien fet pel·lícules sobre el seu significat”. Va glossar, per exemple, l’aventura del club Clarium nascut al voltant d’una revista obrera britànica que, per distribuir-la, va crear un equip ciclista, que es va desplaçar el 1936 a Barcelona i que aquest estiu, 80 anys més tard, van tornar a fer el viatge en bicicleta fins a la capital catalana per commemorar els jocs que finalment no es van poder celebrar.
L’exdiputat d’IUiA va revelar que la imatge més icònica de la Barcelona de la victòria obrera del 19 de juliol, “es tracta de la Marina Ginestà, una miliciana que feia guàrdia des del terrat de l’hotel Colom, fotografiada per Hans Gutmann, un fotògraf desplaçat per cobrir l’olimpíada”.
També va glossar Companyon l’assaig del concert que havia d’oferir Pau Casals a la inauguració de l’esdeveniment esportiu.
Alternativa al nazisme
L’Olimpíada de Popular s’havia dissenyat per ser una alternativa a l’esperit dels jocs que cada quatre anys organitza el Comitè Olímpic Internacional (COI) i especialment els de Berlín, en ple auge del nazisme. Si als jocs de 1936 de Berlín es va prohibir la participació d‘esportistes jueus, als de Barcelona l’internacionalisme era un dels seus signes d’identitat. Tot i el poc temps que es va tenir per fer l’organització, a la capital catalana hi van participar 20.000 persones més uns 3.000 acompanyants procedents de 23 països. Per una ciutat sense infraestructures d’allotjament, una mobilització com aquesta només es va poder suplir hostatjant als atletes i acompanyants en domicilis particulars. Tot sense gairebé fons públics i amb el suport entusiasta d’entitats com sindicats i associacions esportives de barri o vinculades a centres com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, entre altres.
La visió enfrontada als jocs oficials també es va notar en la participació. Als Jocs Olímpics només hi van prendre part estats consolidats, mentre que a Barcelona hi van poder participar territoris sense Estat, com Alsàcia, País Basc o Catalunya.
Del Pozo, en el seu doble vessant d’historiador i sindicalista va explicar: “l’olimpíada s’inscriu en la reivindicació d’esport popular, és a dir, de la reclamació que els treballadors tinguem temps de lleure per dedicar-lo al cultiu d’activitats esportives”. La denominació esport popular és una aportació catalana, perquè arreu d’Europa es reclamava esport obrer, però la preeminència a Catalunya de la CNT, contrària a realitzar activitats competitives va fer que es canviés el nom per incloure-hi altres sectors, com menestrals o petits comerciats i pagesos.
Un altre element distintiu de l’esdeveniment va ser la implicació de les entitats obreres i populars d’arreu de l’Estat. Així, després de Barcelona el nucli solidari més important estava a Madrid i incloïa al seu si els principals sindicats i també els partits d’esquerres.
“Hi havia la consciència que el nazisme era un règim perillosíssim per als treballadors i que calia combatre’l”. Per això es va voler afrontar en la forma i en el fons l’organització de l’olimpíada popular als fastos dels Jocs Olímpics de Berlín”, explica Del Pozo. El convenciment dels que hi van assistir era tant clar, que en esclatar la revolta franquista, el 18 de juliol, molts van decidir quedar-se i integrar-se a les milícies antifeixistes. I els comitès creats per organitzar l’esdeveniment esportiu es transformen també per organitzar les columnes que es desplacen cap a l’Aragó a lluitar contra la revolta facciosa.
Per la seva banda, Santacana ha contraposat les apel·lacions a despolititzar l’esport, que tradicionalment han fet des de les autoritats olímpiques, amb la politització i substrat popular de les jornades barcelonines “El COI, just després de la primera guerra mundial va vetar els esportistes alemanys i austríacs. Als jocs de Berlín van acceptar el veto als jueus i quan es va plantejar fer uns jocs olímpics a Barcelona, el 1931, no van voler ni desplaçar-se a la capital catalana per avaluar la candidatura. Cal dir que la ciutat estava en plena eufòria republicana, però aquests mateixos compromissaris no van tenir cap problema a votar majoritàriament per fer els jocs a Berlín, tot i que encara Hitler no havia pujat al poder”, ha afirmat.
Santacana ha parlat del silenci que les autoritats polítiques catalanes han tingut en relació a l’Olimpíada Popular. Segons la seva apreciació el fet que ja l’any 1979 es demanés la celebració dels jocs olímpics oficials a la capital catalana va fer que volgudament no es reivindiqués Olimpíada popular alternativa als jocs del COI, per no molestar els dirigents d’aquest organisme, molts d’ells nobles. “Es curiós com de fets històrics de gran rellevància per al moviment obrer, com l’Olimpíada Popular o les col·lectivitzacions a Catalunya, no en queda memòria entre els sectors populars, però a l’altra banda, el poder constituït, no se n’oblida mai”.
Finalment, Camil Ros ha destacat la importància de no perdre la memòria història i el paper dels sindicats en les reivindicacions populars. “Cal recordar el passat per construir millor el futur, perquè els altres sí que se’n recorden i nosaltres sembla que ho hem oblidat“, ha dit.
