Si algun resultat evidencia aquesta llarga crisi, és l’augment de la desigualtat social. Un augment induït per polítiques que han anat cedint cada cop més sobirania dels estats als mercats i a organismes supranacionals, sense control democràtic, com el Banc Central Europeu. La globalització consolida un context d’economia financeritzada, on els mercats especulatius s’imposen a l’economia productiva. Es desregula el mercat de treball, fent que les relacions laborals no se sotmetin als principis del dret laboral, sinó a la lògica mercantilista, on es considera el factor treball com a factor de producció subjecte al principi de la rendibilitat econòmica-empresarial. On es consideren els drets de ciutadania proveïts per l’Estat com a mercaderies susceptibles de ser font de negoci en el sector privat. Es justifica, així, una societat cada cop més desfiscalitzada, on impera el dogma (contrariat per la realitat un i altre cop) que la riquesa no tributada garanteix inversió productiva. Quan arriba la crisi, el 2008, s’aprofundeix en aquesta lògica: s’aprofita l’aturada econòmica, la destrucció d’ocupació i la crisi del deute, per imposar programes de reformes que garanteixin el pagament del deute, la devaluació salarial i de condicions de treball i les retallades pressupostàries. El resultat és l’augment de la desigualtat social.
L’estudi de Xavier Martínez-Celorrio i Antoni Marín Saldo, “Crisi, descens social i xarxes de confiança” realitzat per a la Fundació Jaume Bofill, ens mostra clarament els efectes de les polítiques sobre la desigualtat creixent a Catalunya. L’increment de la desigualtat social, mesurada per l’índex de Gini, ha crescut 3,5 punts a Catalunya i 2,8 a Espanya, el més alt d’Europa, la mitjana a la zona euro ha estat d’un punt, i a països com Holanda, Polònia o Anglaterra la desigualtat ha disminuït. El 2014 el 20% més ric concentra 6,5 vegades la renda del 20% més pobre, quan el 2007 era de 4,7 vegades. Aquesta realitat explica com un 40% dels catalans ocupava el 2012 una classe o estatus inferior al del seu pare, fet que mostrava per primer cop que el descensor social supera l’ascensor social (35%). Un total d’1.327.000 de ciutadans han estat desclassats, han patit un descens social. Unes xifres que expliquen la destrucció i despossessió generada per la crisi, que ha afectat totes les classes socials, però, de manera més profunda, les classes obreres (36%), per sobre de les mitjanes (26%) i professionals directives (16%). De l’estudi es desprèn que les més damnificades pel descens socioeconòmic han estat les llars amb baix nivell d’estudis, amb majors de 50 anys i formades per immigrants. En aquesta realitat hi ha un 12% de catalans que ha ascendit socialment entre 2008 i 2012, el 70% dels quals són menors de 44 anys i ha beneficiat clarament els fills de famílies benestants. Sens dubte, l’atur massiu ha repartit transversalment el risc de descens, relativitzant així l’adversitat del descensor i minorant la conflictivitat social.
Conclou l’estudi que la crisi ha deixat perdedors i guanyadors, però darrere d’aquesta realitat hi ha responsabilitats polítiques, ja que les coses es podien fer d’una altra manera. Cal actuar sobre les polítiques redistributives, les que pal·lien els efectes de la crisi, però sobretot les predistributives, les que actuen sobre les causes estructurals i poden prevenir la reproducció de les desigualtats. Malauradament, la gestió política de la crisi ha trencat les redistributives (retallades en protecció social i provisió de serveis públics) i ha volgut limitar la capacitat d’incidir en les predistributives (qualitat del treball i capacitat negociadora dels representants sindicals, salari mínim, promoció de polítiques d’habitatge, suport a les famílies, polítiques educatives, formació, etc.). Tenim un baix nivell de despesa social, limitat pel dèficit públic, una fiscalitat insuficient i un injust model de finançament, una estructura econòmica i productiva desequilibrada i amb programes socials de poca eficàcia redistributiva.
Si volem potenciar la igualtat, hem d’actuar sobre el creixement econòmic. Però per créixer econòmicament hem de combatre la desigualtat. Hem d’actuar, tant sobre els efectes que ha produït la crisi, exigint, entre d’altres, la reversió de les retallades en la cobertura d’atur i la posada en marxa de la renda garantida de ciutadania, com sobre les condicions de treball i salarials i les condicions que generen una major igualtat d’oportunitats, evitant l’efecte reproductor de les diferències d’origen. Necessitem canviar les polítiques econòmiques, impulsar polítiques industrials actives per generar activitat econòmica i crear ocupació. Només amb ocupació de qualitat i amb drets disposarem d’una base sòlida on impulsar polítiques industrials sòlides que consolidin la recuperació econòmica i la creació d’ocupació. De la mateixa manera, unes polítiques fiscals justes i suficients són necessàries. Per tot això cal reforçar el paper de la negociació col·lectiva i de la concertació social, on les organitzacions representatives dels interessos de les classes treballadores puguin disputar l’aplicació de la riquesa que el treball crea i les polítiques públiques. Els països del centre i nord d’Europa mostren que quan hi ha més capacitat per incidir en les polítiques sectorials, empresarials i dels governs per part de les organitzacions dels treballadors, hi ha major igualtat social, creixement i benestar. Es tracta de conquerir drets que ens permetin construir solidaritat per avançar en una societat més justa i igualitària. No només d’obtenir mesures pal·liatives dels mals causats. Els governs i els empresaris han de prendre bona nota: la desigualtat és un factor d’empobriment econòmic i social.
