En aquests moments a Barcelona vivim un conflicte a TMB, tant a metro com a Bus i el govern de l’ajuntament de la ciutat on visc, molt em sembla que està cometent greus errades i que més enllà de la duració del conflicte no s’haurien de tornar a repetir
La primera de totes és confiar molt més en la director de Metro de Barcelona, Marc Grau, molt qüestionat per la totalitat de les forces sindicals de metro així com la seva plantilla. Aquesta actitud ha portat a menystenir els arguments aportar pel col·lectiu de treballadores i pensar que amb la intervenció in extremis de l’alcaldessa es podria desconvocar la vaga. La mateixa alcaldessa que havia hagut de demanar disculpes i rectificar, en prime time, per dir que no negociaria mentre hi hagués una vaga convocada (declaracions que d’haver-se portat endavant haguessin vulnerat el dret de vaga).
Més enllà d’això l’error inadmissible que està cometent l’ajuntament ( i que hauria de rectificar immediatament) és utilitzar la maquinària comunicativa municipal i els mitjans en general per atacar a la plantilla de TMB.
No s’havia vist des de Mercè Sala (presidenta de TMB entre el 1983-87) que un ajuntament publiqués sous de treballadors i treballadores per titllar-los de privilegiats i posar a la resta de la gent en la seva contra. En primer lloc els salaris dels treballadors vénen del seu esforç i de les seves lluites i en segon s’han fet uns càlculs que com a mínim es poden qualificar de tendenciosos, atès que no es realitzen les ponderacions adequades i es publiquen els salaris bruts per intentar exagerar el sou.
També resulten incomprensibles des d’un punt de vista d’esquerres la demanda de pujada dels serveis mínims (ja de per si molt alts) que va fer la regidora de mobilitat el dilluns o el qualificatiu de vaga desproporcionada, que va utilitzar la mateixa Ada Colau.
Les demandes de la plantilla de metro i bus van adreçades principalment a reduir la temporalitat i la precarietat. Per exemple a metro hi ha prop de 700 persones (d’un total de 3000) que estan contractades a un 75% de la jornada laboral. El manteniment d’aquesta situació porta de facto a una doble escala salarial que ha de ser eliminada al més aviat possible. Cal recordar també que la massa salarial de la plantilla sota conveni de Metro s’ha reduït un 0,47% entre 2011 i 2014 i en canvi el sou dels directius s’ha incrementat un 14,7% en un mateix període.
Dilluns a la matinada la plantilla de Metro havia acceptat limitar la pujada salarial a un 1% tanmateix l’empresa es negava a reduir la temporalitat i sobretot vinculava les millores a una posterior firma de conveni i no a la sortida de la vaga, és a dir deixava les coses a expenses d’un posterior període de negociació.
Com a dóna sindicalista i activista penso que l’ajuntament ha de reflexionar i fer un gir tant en la gestió del conflicte actual com en la manera d’enfrontar-se a les vagues de treballadors i treballadores. De continuar utilitzant la tàctica de divideix i venceràs (la carta de Mercedes Vidal a la plantilla és un altre exemple) l’únic que aconseguirà serà minar la base social que els ha portat a ocupar l’alcaldia.
Totes i tots sabem que el transport públic a Barcelona és car i a molts barris treballadors deficitari i que aquest any s’han mantingut les tarifes i que cal replantejar el model i això és impossible sense les treballadores.
