Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La presentació del llibre de Marcelino Camacho, «confieso que he luchado» m’ha produït dues sensacions. Una, recordar la talla, sindical, política i moral del fundador de CCOO. La segona, el paper que els periodistes tenim en transmetre la informació.
A Marcelino Camacho, igual com a Nicolás Redondo, el que fou reconstructor de la UGT, els vaig poder entrevistar a fons quan treballava per un diari català en paper.
A Marcelino el vaig entrevistar a Barcelona, precisament durant una gira que feia presentant les seves memòries. Jo era un jove periodista que venia de Lleida i se sentia enlluernat per gairebé tot. Ja podeu pensar quina va ser la sensació en seure i escoltar de viva veu el que m’explicava un personatge fet d’una peça com Camacho.
Vaig tornar a la redacció satisfet per tenir una entrevista que sabia que seria llegida per gent d’àmbits diferents dels lectors habituals del diari.
De seguit em vaig posar a buidar l’entrevista. Mentre ho feia, el meu cap directe, un bon professional i persona a la qual tinc una gran consideració, em va preguntar «ha dit alguna cosa destacada?». Del repàs de les notes vaig extreure’n una frase de Marcelino en resposta al paper que havien de fer els treballadors i progressistes en els processos de reivindicació nacional. El vell lluitador va dir, més o menys, «els treballadors han de protagonitzar els processos de llibertat nacional, no poden deixar que la burgesia els lideri, perquè altrament el resultat serà contrari a les necessitats populars». En sentir-ho, el meu cap va arrugar el nas i em va dir, «això pot ser que no ho posem, la gent es podria enfadar». Jo no ho entenia, i mentre defensava la importància d’incloure aquesta opinió vaig veure que passava davant de la taula el director del mitjà..
Amb la imprudència que se suposa que tenen els joves, em vaig adreçar al director, una persona que fa anys que ha mort. Tots a la redacció sabíem que de jove, el director havia estat militant de Bandera Roja, i tots sabíem també que havia fet un canvi copernicà, per entendre’ns, cap a la dreta. Bé, li vaig preguntar, «què et sembla, puc posar aquesta frase que ha dit Camacho?». Em va mirar i sense ni parar-se em va dir: «si ho ha dit ell?». Jo vaig entendre que tenia llum verda, i vaig incloure la reflexió en el text. I curiosament, quan l’entrevista es va imprimir, la frase havia desaparegut. Durant anys he recordat aquella facècia mentre a la biblioteca de casa meva, a Balaguer, en un lloc d’honor, hi veia cada cap de setmana un exemplar firmat de les memòries de Marcelino Camacho, titulades emulant les que abans havia publicat Pablo Neruda. El poeta xilè va escriure: «confieso que he vivido», i el sindicalista hi va donar un tomb més titolant: «Confieso que he luchado». Les dues coses eren veritat.
