Fa pocs dies, el 18 de desembre, se celebrava el Dia internacional del migrant. És evident que no hi ha res a celebrar. El que cal és que les societats i els governs actuïn en relació a les causes últimes, guerres, misèria, desastres i catàstrofes, que generen els grans moviments migratoris, i acabin amb les polítiques de portes tancades i segregació i amb els valors xenòfobs i racistes que les sustenten. Enguany aquest dia coincideix amb el tancament d’una campanya electoral, en la qual s’ha parlat molt poc de migració i de polítiques migratòries. No s’ha parlat dels perquès de les guerres i la fam a àmplies zones del planeta, ni de solidaritat i cooperació al desenvolupament dels països d’origen dels fluxos migratoris. No s’ha situat com a problema polític l’existència d’un important nombre de ciutadans privats del dret de vot, de l’exclusió de l’accés als drets sanitaris plens o dels CIE com a negació de la llibertat per causes administratives.
Certament l’absència del debat migratori ha obviat la utilització electoralista del discurs xenòfob. Però això no vol dir que aquest estigui eradicat de la societat. Al contrari, l’absència de debat sobre les polítiques migratòries pot consolidar els valors en què se sustenten, més basades en el control policial i administratiu que no pas en la garantia d’equilibrar normes i regles amb els drets humans i la igualtat d’oportunitats. No s’han confrontat públicament i políticament les propostes de les diferents forces, tot i que hi ha accents clarament diferenciats, que van des de les posicions més escorades al plantejament policial i restrictiu en l’accés als drets, a les més obertes, que aposten per la integració plena i la igualtat d’oportunitats.
S’ha perdut l’oportunitat d’evidenciar socialment que la crisi econòmica ha dificultat a les persones immigrades el manteniment de la seva situació de regularitat administrativa o el seu accés i això els ha fet més vulnerables, afavorint situacions d’exclusió social i explotació laboral. Massa vegades les administracions han oblidat que lluitar per la igualtat de drets és també lluitar contra els estereotips i prejudicis, que estan en la base de la discriminació. Cal canviar una legislació d’estrangeria feta abans de l’actual crisi i que es demostra a més d’injusta, inservible. I cal demanar a les diferents administracions que s’impliquin en la lluita contra qualsevol tipus de discriminació per motius d’origen, religió, creences… en tant que els prejudicis són la base per alimentar els discursos populistes i demagògics i trenquen la cohesió social i la convivència.
Quan les persones estrangeres tenen dificultats per accedir a una adequada atenció per part de l’Administració el resultat és una greu vulneració dels seus drets, que té greus repercussions en la seva vida quotidiana. Garantir la igualtat de drets representa també donar una adequada atenció. Això són recursos en l’atenció, però també superar les rigideses dels tràmits actuals. Mentre no es canviï la legislació i continuïn els alts nivells d’atur s’han de flexibilitzar els criteris de manteniment i accés a la situació de regularitat.
De la mateixa manera que l’accés al coneixement dels drets laborals, i especialment la manera com exercir-los, és condició per una adequada inserció social i laboral. Una de les millors maneres per fer-ho és amb la incorporació i participació activa de les persones estrangeres en el si de les organitzacions sindicals, no alimentant fórmules que els acabin ‘guetitzant’ en para-organitzacions creades en funció de nacionalitats d’origen o temàtiques excloents.
Els governs, tant a l’Estat com a Catalunya, han de canviar d’arrel les polítiques migratòries, centrant-les en la igualtat de drets en tots els àmbits i en la cohesió social, responent al repte de construir una societat diversa però igualitària, que garanteixi la igualtat d’oportunitats per a tota la ciutadania i que faci de la seva diversitat el seu principal actiu de futur.
