En aquesta campanya electoral, uns partits polítics proposen derogar la reforma laboral, altres partits proposen modificar-ne part, i uns altres deixar la reforma laboral com està, ja que la consideren positiva, i incideixen a seguir fent més reformes, seguint les recomanacions que vénen de fora. Seria interessant refrescar la memòria i recordar en què va consistir exactament la reforma laboral (reformes laborals, perquè n’hi va haver més d’una) perquè tots puguem saber què comportaria derogar-la, què significaria modificar-la en part i què implica mantindre-la i ampliar-la.
Els partits que proposen la derogació de la reforma laboral haurien de deixar clar de quina reforma laboral parlen. Cal recordar que durant aquesta crisi econòmica no hi ha hagut solament una reforma laboral, sinó que n’hi ha hagut dues. En realitat, hi ha hagut diverses reformes parcials, separades en diverses fases. Per a aclarir-nos, podem dir que hi ha hagut dues fases que van significar grans reformes laborals, una fase de reformes en la legislatura 2008-2011, i una altra fase de reformes, de molt més impacte, en la legislatura 2011-2015. En ambdues reformes es van modificar moltíssims aspectes del món laboral, i aquests aspectes són en la majoria negatius per als treballadors i treballadores. Per tant, quan se’n proposa la derogació total, s’ha d’entendre que es refereix a la totalitat de les reformes, i quan se’n proposa la derogació parcial s’haurien de concretar els aspectes o parts que se’n volen derogar.
Per això cal recordar, perquè ningú no ho oblide, quins han sigut els principals aspectes i els seus efectes, en cadascuna de les legislatures, de les dues últimes grans reformes laborals.
El contingut de la reforma laboral en la legislatura 2008-2011
Reial Decret Llei 10/2010, de 16 de juny, de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball.
– La reforma laboral implanta la indemnització de 33 dies per any treballat en comptes de 45 dies d’indemnització que estava vigent fins llavors. Aquesta reforma no tenia efectes retroactius, per la qual cosa els contractes fixos ordinaris vigents mantenien els seus drets, és a dir, mantenien la indemnització de 45 dies per acomiadament improcedent. La mesura era per als nous contractes i per a facilitar la nova contractació.
– Amb aquesta reforma laboral es van facilitar els acomiadaments procedents amb una indemnització de 20 dies per any treballat, a les empreses amb pèrdues econòmiques. Fins llavors, la indemnització era 45 dies per any treballat.
– Amb la reforma es va incentivar l’acomiadament objectiu, mitjançant el pagament per mitjà del FOGASA de fins al 40% de la indemnització, per a les empreses de menys de 25 treballadors, que són la gran majoria del nostre teixit industrial. D’aquesta forma, el cost de l’acomiadament objectiu era quasi el mateix que el cost per la finalització d’un contracte temporal. Aquest incentiu va estar vigent fins al gener del 2014.
– Les causes d’acomiadament objectiu es van suavitzar, de manera que es van abaratir alguns acomiadaments que abans haurien sigut improcedents. Adduint “una mala situació econòmica de l’empresa”, es permetia que l’acomiadament objectiu fóra una opció de l’empresari, sobretot, per la reducció de la indemnització corresponent.
– Acomiadament per absentisme. Quan la mitjana d’absentisme laboral en l’empresa supera el 2,5%, les empreses poden acomiadar per absentisme aquells treballadors o treballadores que falten al lloc de treball en més d’un 20% de les jornades hàbils al llarg de 2 mesos consecutius o el 25% si són 4 mesos discontinus dins d’un període d’un any.
– Amb la reforma van aparèixer els ERTE (ERO temporals). Les empreses poden reduir unilateralment les jornades o suspendre temporalment els contractes sense límit de durada i sense indemnització. Aquesta mesura ha estat vigent fins al gener del 2014. Es van subvencionar els ERTE. El SEPE (antic INEM) reposava 180 dies d’atur als afectats i a l’empresa se la bonificava en les cotitzacions a la Seguretat Social.
El contingut de la reforma laboral de la legislatura 2011-2015
El Reial Decret Llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral.
– Aquesta reforma ha disminuït de tres maneres la indemnització per acomiadament improcedent: menys dies per any, un límit màxim menor i, sobretot, ha desaparegut el pagament dels salaris de tramitació, excepte en els casos de readmissió. L’acomiadament improcedent passa a ser lliure, amb molt poques excepcions. Com que és lliure, si l’abarateixes, aconsegueixes que els treballadors accepten rebaixes salarials, que facen jornades majors de les contractades, o es facen hores extres il·legals. És a dir, qualsevol cosa perquè es mantinguen els llocs de treball. És la clau de tota aquesta reforma.
– En la nova reforma apareix el “contracte indefinit de suport als emprenedors”, que és un contracte amb acomiadament totalment lliure i gratuït durant el primer any de la durada.
– Les causes d’acomiadament objectiu passen a ser voluntat de l’empresari, fet que suposa que el treballador/a es quede sense cap protecció. Ja no fan falta pèrdues reals, sinó que serveix com a justificant que l’empresari preveja pèrdues, o fins i tot amb una disminució progressiva d’ingressos, encara que no signifiquen pèrdues reals en el balanç final.
– La reforma dóna preferència al conveni d’empresa sobre qualsevol conveni sectorial, incloent-hi els estatals. Aquesta mesura és un atac frontal a la negociació col·lectiva i en potencia el debilitament. Això ha originat que hagen anat apareixent convenis d’empresa amb salaris molt inferiors als que contenen els convenis sectorials. Amb aquests acords, els treballadors i treballadores es veuen obligats a acceptar cobrar menys per realitzar el mateix treball.
– Apareix com a norma, que tots els convenis no renovats el 8/7/13 com a data límit, deixaren de tindre vigència, de tal manera, que els treballadors que es quedaren sense conveni, se’ls poguera abaixar el salari fins al SMI i se’ls aplicara la IT en la regulació de les seues condicions de treball.
– Es permet, per primera vegada, la rebaixa unilateral del salari dels treballadors, sempre que no quede per davall de conveni. Per a evitar aquest inconvenient, es qüestiona la vigència indefinida dels convenis. Sense conveni, no hi ha límit per a la rebaixa.
– Han baixat les prestacions en el pagament dels deutes salarials del FOGASA de les empreses insolvents i en concurs de creditors. Abans es pagava fins a 150 dies del deute, amb el límit del triple del SMI. Ara es paga fins a 120 dies amb un límit del doble del SMI.
– Han baixat les prestacions per desocupació. Abans es cobrava el 60% a partir del sisè mes. Ara es cobra el 50% a partir del mateix sisè mes.
– S’obri la porta perquè el personal laboral fix de les administracions públiques puga ser acomiadat, al·legant motius objectius i econòmics. Passa a ser personal igual de precari que els empleats de les empreses privades. Es poden li aplicar els mateixos criteris i quantitats al seu acomiadament.
Els efectes d’aquestes reformes són conegudes per tots i totes. Les reformes han donat com a resultat l’extensió de la precarietat laboral als treballadors i treballadores indefinits (els anomenats impròpiament “fixos”), ha augmentat la temporalitat a cotes mai existents, ha abaixat els salaris i ha fet que s’hagen d’acceptar pitjors condicions de treball amb la mateixa remuneració. També cal dir que no solament els qui tenen un treball estan molt pitjor que abans perquè han abaixat els seus salaris, s’han empitjorat les seues condicions de treball, i han disminuït les seues indemnitzacions per acomiadament –les indemnitzacions actuaven com a escut que protegia davant els acomiadaments indiscriminats–, sinó que també els aturats han perdut prestacions. Una altra realitat és que s’està produint el repartiment de la poca faena que encara es manté de certa qualitat, per contractes de menys hores de treball, de mesos i fins i tot de dies o d’hores. Així, apareixen un nombre major de contractades i contractats i fa que semble que l’atur està baixant. Aquesta és la realitat inqüestionable.
És interessant i convenient que els treballadors i treballadores sàpien que les últimes reformes laborals possiblement han sigut les pitjors, les que més drets ens han fet perdre, però que no han sigut les úniques, perquè, de reformes laborals, n’hi ha hagut bastants. Curiosament totes amb les mateixes excuses, totes en contra dels drets els treballadors i treballadores, i totes amb els mateixos efectes reals: l’augment de la precarietat laboral, perquè aquesta és la manera més senzilla i barata de competir.
El més important de totes aquestes reformes és comprendre que el que produeixen i suportem no són els efectes secundaris d’una teràpia necessària per a solucionar un determinat mal i que, per tant, són necessaris com a mals menors per a aconseguir guarir-nos, no. No és així. Aquests són els efectes principals d’una manera d’interpretar i d’entendre quins són els remeis a una determinada situació econòmica.
Així i tot, hi ha partits i col·lectius que opinen que les reformes han sigut positives. I ho justifiquen dient que si beneficia els seus, beneficia tots els altres. Anotem-ho i sapiem els qui defenen aquesta postura. I els qui en propugnen la derogació, que prenguen nota de totes les reformes i que obren en conseqüència. Nosaltres, des de la Intersindical Valenciana tenim molt clar que el camí passa per la derogació de les reformes laborals.
Junt amb Juan Miguel Múçuñoz, signa també l’article Susana Belmar Ocon, els dos del Secretariat Nacional -STICS-Intersindical Valenciana
