El futur del treball ha d’abordar-se de manera urgent. La quantitat i la qualitat de l’ocupació són clau per determinar quin model de societat tenim i volem. Avui tenim greus dèficits econòmics, socials i polítics i el govern que surti de les eleccions del 20-D a l’Estat i el de Catalunya han de respondre-hi.
En els anys previs a la crisi els nivells de desigualtat eren inferiors a la mitjana de la UE; avui estem clarament per sobre. Tant a Catalunya com a Espanya la gestió política de la crisi s’ha fet destruint ocupació, retallant la despesa social, reduint salaris, rebaixant la fiscalitat sobre la renda i la riquesa. El resultat és que el pes de les rendes del treball en la distribució de la renda a Catalunya ha caigut, entre el 2007 i el 2013 un –5,3%, i contrasta amb l’evolució dels països de la Unió Europea, on la participació de les rendes salarials ha guanyat pes, +2,5%, des de l’inici de la crisi (vegeu el Segon informe sobre l’evolució de les desigualtats socials a Catalunya, CERES). La bretxa social amb Europa ha augmentat. Tret de minoritaris sectors socials —lligats al sector financer i a grans empreses— que s’han aprofitat de la gestió neoliberal de la crisi per acumular poder i riquesa, la majoria de la societat ha perdut qualitat de vida, al mateix temps que els drets personals i col·lectius han retrocedit. La democràcia s’ha afeblit i avui la societat és més pobra i desigual.
Els treballadors s’han vist afectats en les condicions de vida i la seva posició social per la devaluació de les condicions de treball, i, de manera més intensa, els treballadors amb rendes més baixes, que avui són més pobres i desiguals. Hi ha hagut una important transferència de les rendes del treball a les rendes del capital. El 20-D hem de decidir també si s’imposa i consolida aquest canvi de model econòmic, laboral i social promogut pel neoliberalisme o si, per contra, hi ha un suport majoritari a qui vol preservar i recuperar el model social europeu.
Acabar amb les polítiques neoliberals i recuperar i impulsar el model social europeu, que s’ha volgut desmuntar, comporta necessàriament situar el treball i les polítiques de protecció social en el centre del debat polític. Sense garantir el benestar de les persones i la cohesió social no hi ha sortida de la crisi. Per això s’ha d’assegurar el creixement de l’activitat econòmica que creï ocupació de qualitat i amb drets, a partir d’un canvi de política econòmica, incrementant salaris, començant pel SMI, i revertint les reformes laborals, recuperant la plena capacitat de negociació col·lectiva. Hem de recuperar i eixamplar les xarxes de protecció social i el caràcter universal de qualitat dels serveis públics. Per fer-ho possible es necessita una reforma fiscal justa i eficient, que doti dels ingressos públics suficients, i ens apropi als nivells de pressió fiscal i de despesa pública de la UE. S’ha de canviar el model de creixement. Per disposar d’una economia més estable, més justa, sostenible i competitiva, hem de reorientar la inversió pública amb un projecte integrat d’infraestructures, reformar a fons el sector energètic, augmentar la inversió en R+D+I, impulsar la sobirania i seguretat alimentària, etc.
Els reptes són importants. Als alts nivells d’atur i la devaluació de les condicions de treball, cal afegir-hi els derivats d’un món global, on l’acceleració tecnològica trastoca tant la manera de produir com les formes d’organitzar tot el procés, i de la realitat del canvi climàtic, que ens obliga a canvis d’hàbits productius i socials. En aquest context hem d’exigir també que el treball se situï en el centre de l’acció política i configuri àmbits de diàleg social i de negociació. Els ajustos econòmics i socials no es poden fer recaure sobre el treball, en la seva quantitat o en les seves condicions. Ni les noves tecnologies o la robòtica ni el canvi d’un model basat en energies fòssils a un altre que se sustenti en energies netes, poden utilitzar-se com a excusa per devaluar el treball. Ni les reformes laborals ni la desigualtat en el treball o els baixos salaris ni les retallades en la protecció social ni el qüestionament del sistema públic de seguretat social són respostes possibles.
El futur del treball cal abordar-lo des de la convicció que els reptes —econòmics, socials, tecnològics, mediambientals— requereixen treball estable, qualificat, reconegut, valorat, segur, saludable, amb drets… per donar resposta a les ingents necessitats socials no cobertes i a les noves demandes per construir un món més just i sostenible. El treball ha d’ocupar el centre del debat polític per garantir el benestar de les persones i la cohesió social.
