Aquest any tornem a manifestar-nos per reivindicar drets que se’ns van arrabassar arran de la crisi financera de 2008 durant uns anys duríssims entre el 2010 i el 2014. Tornem a sortir per la derogació de les reformes laborals, la pujada del salari mínim, la garantia i la suficiència del sistema públic de pensions. Aquesta vegada, davant un govern de l’estat que es va comprometre per escrit a fer-ho. Ja toca. No es poden demorar més.
La crisi que va sacsejar els mercats al 2008 va ser una crisi de l’economia financera desregulada fins al punt de desvincular-se del que es va anomenar “economia real”. Les grans corporacions que van perdre diners en l’avarícia de l’economia de casino, van venir a buscar-ne dins les nostres butxaques. Les arques públiques “van ajudar” els bancs amb els diners destinats a la sanitat, a l’educació, a la dependència, a les prestacions… es van gastar la borsa que havíem omplert amb els nostres impostos, confiscant el nostre salari social. L’altra font de recursos va ser la depreciació del treball. Ho va veure amb meridiana clarividència Simón Rosado: “La reforma laboral és un sistema colossal per substituir treballadores i treballadors de 1500 € per d’altres de menys de 1000 €.” Era l’estiu de 2010. La combinació de l’acomiadament fàcil i la desvinculació dels convenis sectorials va ser demolidora. La substitució que havia previst el Simón va ser tan brutalment estesa que vam haver de fer una campanya forta durant 2018 i 2019 per recuperar els 14000 €/any com a salari mínim en conveni col·lectiu. Nou anys per tornar a la situació que l’any 2010 anomenàvem mileurisme i consideràvem que era un problema greu. Ara ho anomenem precarietat i el problema és molt pitjor. No podem permetre l’estructuralització de la pobresa laboral, de la concatenació de contractes de dos dies o d’una setmana, de la precarietat, del frau en el treball autònom. Hem de trencar la tendència. La major part de les persones joves han entrat al mercat de treball en aquestes condicions, quan la nova crisi colpeja sobre la ferida oberta. L’atur juvenil fa feredat.
La crisi del 2020 és molt més complexa. Les tres dimensions de la crisi, sanitària, econòmica i medioambiental han mostrat les duríssimes conseqüències de l’avarícia de les grans corporacions. Hi ha coneixement i tecnologies al món capaces de fer front als problemes. Hi ha d’haver voluntat política. També per això sortim a manifestar-nos aquest primer de maig.
Necessitem donar als treballs el valor que tenen, perquè sense treballs no hi ha benestar possible, ni riquesa, ni vida humana. Necessitem donar a la natura el valor que té, perquè sense natura tampoc no hi ha benestar possible, ni riquesa, ni vida humana. Avançar en aquests objectius necessita l’aliança amb les treballadores i treballadors de tot el món La grandesa del primer de maig rau en aquesta solidaritat estesa pels cinc continents.
Ho volem ara i ho volem a tot arreu perquè si no, els avariciosos s’ho estan carregant tot.
