Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Dilluns 22 de maig hi tornarà a haver vaga a Metro de Barcelona. Es tracta de la quarta jornada des que es va trencar l’armistici que empresa i sindicats s’havien donat mentre es negociava el conveni. La reunió de divendres s’ha tancat sense que hi hagués resultats prou positius per a plantejar-los a assemblea de treballadors que és qui pot desconvocar la vaga. Contra el que era habitual, en aquest cas la negociació s’ha allargat durant tota la setmana.
Com és ja conegut, la vaga es farà dues hores per torn. Entre les 7 i les 9 del matí hi haurà un 40% dels trens habituals. Entre les 16 i les 18 hores els serveis mínims seran els mateixos, mentre que entre les
Fonts coneixedores de la negociació han constatat que els avenços que s’han produït no han estat suficients per moure les postures enfrontades entre patronal i treballadors. També han comentat que en les reunions de mediació fetes al Departament de Treball, malgrat les jornades de vaga, el mètode de treball és abordar els punts del conveni en què no hi ha acord i intentar avançar. De fet, hi ha un document de treball en el qual en columnes diferents hi ha els aspectes en què hi ha acord, en una segona columna hi ha els desacords i en una columna central aquells punts en què hi ha pacte parcial i que s’ha de desenvolupar. I dins de cadascun dels apartats hi ha subratllats amb retoladors de colors els aspectes en què podria haver una entesa.
Desgast d’una llarga vaga
Si s’escolta els sindicats un dels problemes de la llarga negociació, és la falta d’autonomia decisòria de la part empresarial. «Quan hi ha alguna cosa que sembla que es pot tancar, es demana un recés per fer la consulta pertinent» expliquen. Potser per això aquesta setmana els membres del comitè de vaga demanaven a la taula la presència de representants empresarial amb capacitat de decisió. I en públic interpel·laven la regidora Mercedes Vidal a arremangar-se i debatre directament amb els sindicalistes. Més tard i en privat, alguns dels negociadors de la banda obrera ampliaven el ventall i afirmaven que potser no era indispensable la presència de Vidal, però veurien bé una persona com el conseller delegat, Enric Cañas negociés directament.
Durant la setmana s’han avançat en alguns aspectes del conveni, però aquestes millores són tan limitades que els treballadors no consideren que valgui la pena plantejar-les a l’assemblea. Un aspecte positiu és que tot i les interrupcions per les vagues, allò en què hi ha acord s’aparca per avançar en la resta de punts, o dit d’altra manera, no es comença cada setmana de zero.
La lentitud de la negociació afecta a les dues parts que negocien. Per una banda, els treballadors, a partir de les vagues de dues hores per torn, veuen com els descompten l’equivalent a una jornada completa per mes. Evident-ment la planificació de les aturades s’ha fet per mantenir la pressió durant molt temps.
L’empresa també pateix un desgast important. Per una banda d’imatge. Les aturades de cada dilluns fan que el malestar dels usuaris sigui una constant. Al mateix temps, segons les dades de Transports Metropolitants de Barcelona (TMB) els dies de vaga suposen una reducció de la recaptació d’almenys un 25% respecte a un dia normal.
La falta de transparència lastra l’Ajuntament
Però no és en el front econòmic on la vaga pot fer més forat a l’empresa, ho és en el polític. El govern d de progrés que encapçala a Barcelona Ada Colau, manté una lluita sorda amb el conjunt de sindicats presents al metro, que van des de la UGT el CIM fins a la CGT o CNT. Això trenca el seu relat de govern d’esquerres i fa menys creïbles les preses de posició en favor d’altres col·lectius com són els estibadors.
I com a taló de fons hi ha la persistent i tossuda negativa de TMB, i per extensió de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i també l’Ajuntament de Barcelona, per aplicar la transparència en relació amb les persones contractades a Metro fora de conveni, els seus noms i els seus salaris. Això passa malgrat les repetides sentències dictades perquè es faciliti aquesta informació. La persistència en la negativa fa que les sospites de què fora del conveni de Metro hi ha persones que van entrar en anteriors mandats a l’empresa pública en funció de quotes polítiques i que la nova majoria no ha pogut o no ha volgut trencar aquesta pràctica.
