“El salari mínim és antisistema”, ho diu Pilar Pérez, una de les impulsores del col·lectiu Anem a mil, repetint la frase de Miquel Puig, un economista liberal preocupat perquè amb els salaris tan baixos com es paguen, l’Estat de benestar és insostenible. Puig, ho diu en el seu llibre Un bon país no és un país low cost.
Anem a mil és un moviment ciutadà creat l’estiu passat. El seu objectiu és clar: aconseguir que el salari mínim se situï almenys en mil euros en catorze pagues.
Pilar Pérez és la portaveu del grup que es defineix com a transversal. En ell hi conviuen persones amb ideologies diverses i pràctiques també variades. “Ens considerem propers a la forma d’actuar de la gent de la campanya per la Reforma Horària, o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)”, diu la Pilar. Ho justifica perquè tots són moviments que pretenen assolir solucions concretes i no busquen una alternativa global ni ideològica. En el camp internacional veuen amb simpatia el moviment fight for $15, que vol aconseguir als Estats Units un salari per hora d’almenys 15 dòlars.
La creació d’Anem a mil es va fer fa un any a l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona. Després, usant les xarxes socials com a impuls, l’agrupació cívica s’ha estès diverses poblacions del cinturó de Barcelona, especialment pel Baix Llobregat. Ara tenen prop de mil associats que fan tasques diverses, especialment agitació a les xarxes socials.
Els impulsors de la campanya inicialment van parlar amb els sindicats i amb els partits polítics i en la majoria dels casos van rebre el seu suport entusiasta: “els sindicats fa temps que treballen en el mateix sentit, entenen que és bo que altra gent no estrictament del camp laboral impulsi moviments com el nostre”, diu la Pilar. Dels partits polítics la majoria han mostrat la simpatia i, de fet, n’hi ha que han posat en els seus programes mesures semblants a la del salari de mil euros: “ERC i Junts Pel Sí, el PSC ho han fet, i Podem parlava en el seu programa de 900 euros que s’aplicarien de manera esglaonada”, explica la portaveu del col·lectiu. Amb una filosofia diferent, Ciutadans també són partidaris d’apujar els salaris més baixos, però a partir d’una subvenció pública a les empreses.
Mocions
La primera campanya que ha fet aquest grup ha estat presentar mocions als ajuntaments. Les iniciatives demanen que el municipi se sumi a la campanya i, mentrestant apliqui algunes mesures concretes, com fer que els empleats cobrin almenys mil euros en catorze pagues o que l’ajuntament no contracti serveis o béns amb empreses que no paguin als seus treballadors aquesta quantitat. També es reclama que s’aprimi la diferència entre els salaris més alts i més baixos de les empreses, que de vegades mostra una distància del 400%.
Un cop s’ha aconseguit el suport, de vegades es fa un repàs del compliment d’allò que s’ha signat. Pérez explica que “a Barcelona hem vist que tot i el que es va decidir, s’han fet contractes amb una empresa com Clece, del grup de Florentino Pérez, que no paga els mil euros als seus empleats”. També hi ha una altra empresa com Valoriza, que no paga la xifra simbòlica, però en aquest cas la concessió és anterior a l’acord de ple.
Fins ara 35 consistoris han votat favorablement les mocions. Entre altres els municipis més poblats, amb Barcelona i l’Hospitalet al capdavant. Es donen casos com Mataró on la decisió s’ha pres per unanimitat, incloent-hi els regidors del PP i de Plataforma per Catalunya.
La iniciativa ciutadana en el seu manifest assegura que el salari mínim interprofessional espanyol, de 655 euros, no és suficient per cobrir les despeses essencials a les quals ha de fer front una persona per viure a Catalunya. Pilar Pérez afegeix una darrera dada en aquest sentit “el salari mínim està en 655 euros quan el llindar de la pobresa, segons el Tercer Sector se situa en uns ingressos de 690 euros”.
En els debats interns que tenen els membres de la iniciativa ciutadana s’ha arribat a la conclusió que com les empreses, especialment les multinacionals, paguen salaris molt baixos, les cotitzacions no són suficients per pagar els serveis de l’Estat de Benestar. I com aquests serveis tanmateix es donen, els finança el conjunt de la ciutadania, mentre que els beneficis dels salaris baixos se’ls emporten les empreses, molts cops multinacionals, “cosa que equival al fet que entre tots estem finançant els excedents d’aquestes grans corporacions”.
Una altra reflexió global és que si s’aconsegueix una pujada salarial augmentarà la capacitat de consum i de l’activitat econòmica i així s’obtindrà una distribució de la renda més justa i una societat més cohesionada.
La campanya es fa sense rebre ajut de ningú. “Només un cop endegat hem rebut l’adhesió explícita d’ERC i de Demòcrates de Catalunya (antiga UDC)”, explica, però afegeix que entre els activistes hi ha gent que vota o milita en formacions que van des de la CUP fins a sectors liberals o de dreta civilitzada. “Hi ha gent que hi és per motius ideològics, altres consideren que no és cristià pagar tant poc, altres pensen que així no es pot formar una família, hi ha motius diversos en el moviment”, assegura la portaveu.
Anem a mil es considera compatible amb altres iniciatives paral·leles, com la de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC). “Quan anem als actes dels partits polítics, alguns dirigents passen per la nostra parada i per la de la renda garantida i firmen a les dues”, explica la portaveu de la campanya. “En un i altre casos el que es vol és que les persones tinguin prou per viure amb dignitat”, conclou la Pilar Pérez.
