Un dels estudis sociològics més famosos (Lazarsfeld, P. et al. Los parados de Marienthal, ed. La Piqueta, Madrid 1996) al voltant de l’atur és el que els sociòlegs austríacs Lazarsfeld, Jahoda i Zeisel van fer, el 1932, sobre una xicoteta comunitat industrial propera a Viena: Marienthal. Les seves troballes al voltant del fenomen de l’atur no insistien –o almenys no únicament– en les penalitats econòmiques que patien els aturats sinó -i aquest crec que és el resultat més valuós- en com, de sobte, el significat del temps muta i el desànim senyoreja les actituds i les conductes dels aturats.
L’experiència de l’atur de llarga durada és psicològicament molt costosa en tant que posa al treballador davant d’una situació d’impotència: vol trobar feina i no pot; la busca i no la troba. Una de les conseqüències conegudes de la crisi econòmica que va començar ara fa una dècada fou la destrucció massiva de llocs de treball; en un context on aquests llocs de treball desapareixen l’activitat de recerca de feina pot esdevindre inútil: no és que qui busca la feina ho faça malament, no sàpiga fer-ho o no ho faça amb prou motivació; és que simplement no hi ha cap feina a trobar. No hi ha feina per a tothom i aquelles tipologies de treballadors que es troben en una situació de vulnerabilitat al mercat de treball, siga per la raó que siga, acaben resultant afectades en major mesura pel fenomen de l’atur de llarga durada.
En el nostre país, a escala estadística, una persona es considera un aturat de llarga durada quan fa més d’un any que es troba en situació d’atur; segons aquesta definició les dades de l’Enquesta de Població Activa mostren que, per al tercer trimestre de 2017, gairebé la meitat dels aturats són de llarga durada, sent aquesta una situació que afecta amb major intensitat al col·lectiu de dones. Així, si un 49,33% dels aturats ho són de llarga durada, un 44,98% dels homes aturats ho són i un 52,41% de les dones aturades es troben en aquesta situació. Cal tindre en compte, però, que pel que fa als nombres absoluts –i si es considera únicament la composició del col·lectiu d’aturats de llarga durada– al llarg dels anys de la crisi el pes dels homes ha sigut major tot i que, amb la recuperació econòmica, les dones han tornat a ser majoria entre aquesta tipologia d’aturats.
És necessari assenyalar que les dades milloren si es consulta la sèrie històrica més recent (un 54,41% dels aturats eren de llarga durada el 2013; un 54,76% per al 2015) però la realitat és que aquestes mateixes dades mostren encara que una part molt important dels aturats es troba en una situació complicada en el mercat de treball. I, en tot cas, la millora cal situar-la encara en el context de la crisi: el percentatge (en aquest cas amb dades anuals de l’EPA) d’aturats de llarga durada el 2007 –just abans d’iniciar-se la crisi– era del 28% i l’any 2009 –ja amb la crisi en marxa– el mateix percentatge rondava el 25% dels aturats.
Un important condicionant per a l’atur de llarga durada ha de veure amb l’edat, el que ens torna a parlar de les situacions de desànim: els aturats de més de 50 anys es troben amb molta més probabilitat en aquesta situació d’atur de llarga durada que els més joves. En el mateix sentit altre condicionant ha de veure amb la formació. En general la formació –la de caràcter superior i, especialment, la formació professional– funciona molt bé com a prevenció de cara a l’atur de llarga durada si bé, entre els col·lectius més joves, pot donar-se el cas que, essent la formació superior més freqüent que en altres cohorts, els percentatges d’aturats de llarga durada siguen importants.
És necessari assenyalar que un dels fenòmens associats a aquest atur de llarga durada és que, quan de més llarga durada és la situació d’atur, més dificultats té el treballador aturat en la seva prospecció de feina, fet que pot acabar provocant que l’aturat abandone la cerca d’ocupació. Aquest fet és especialment significatiu en l’àmbit de l’anàlisi sociològica donat que l’aturat pot deixar de constar estadísticament –especialment pel que fa a l’atur registrat al SEPE però també per a una eina com l’EPA, que al cap i a la fi és una enquesta– i, així, passar a engreixar formalment la taxa d’inactius tot i que, en realitat, l’individu preferiria treballar a no fer-ho.
Des d’aquest punt de vista cal considerar l‘existència dels aturats de molt llarga durada, aquells que fa més de dos anys que es troben en situació de desocupació. Aquests treballadors aturats són els que tindran dificultats més grans per a trobar un lloc de treball donat que no compten amb experiència recent en el mercat de treball i, sobre ells, el càstig psicològic del desànim pot ser molt més evident: més d’un 70% dels aturats de llarga durada, per al tercer trimestre de 2017, ho són, també, de molt llarga durada. Es fa complicat, així, parlar de processos de transició des de l’atur de llarga durada fins al mercat de treball si una part important d’aquests treballadors aturats fa més de dos anys que estan allunyats de l’ocupació, almenys de la formal. Vegem la sèrie, des de l’inici de la crisi, d’aquells que són aturats de molt llarga durada i que abans havien tingut una ocupació.
Aturats de molt llarga durada que havien treballat abans sobre el total dels ocupats que havien treballat abans. Dades del tercer trimestre de cada any (Font: dades de l’EPA)
Aquestes dades són molt rellevants perquè ens mostren d’una manera molt crua quin ha estat l’efecte de la crisi en el mercat de treball i quin ha estat el ritme de creixement dels exclosos. La recuperació que hi ha en els darrers anys -que no cal menysprear– no ens hauria d’impedir detindre’ns a observar tres elements molt importants no sols per al mercat de treball sinó, també, per al teixit social.
El primer d’ells és que no ens equivocarem si considerem que una part significativa del milió i escaig dels aturats de molt llarga durada amb què comptem al dia d’avui no tornarà a treballar mai; si això és així, vol dir que hi ha un percentatge important de la classe treballadora que, sense dret a prestacions contributives, es veu abocada a situacions d’exclusió social i/o de dependència econòmica. El segon dels elements que és necessari analitzar ha de veure amb quina ha estat -al llarg dels anys de crisi econòmica i continua sent encara- la forma com aquests aturats de molt llarga durada han pogut sobreviure: quants d’ells han optat per la jubilació anticipada, quants per altre tipus de prestacions o subsidis i quin ha estat el preu que han pagat –en termes de pèrdua d’anys de cotització que hagueren pogut acumular per a obtindre millors rendes en la jubilació, rendes que ara s’estalvia l‘estat- per aquesta eixida precipitada del mercat de treball.
I, finalment, el tercer element és un element difícilment quantificable però també real. Quines han estat les penalitats, dificultats i conseqüències quant a la salut física i mental que aquests aturats de molt llarga durada han anat patint al llarg de tot el període. Degradació de la salut que, acompanyada de l’entrada en la pobresa, també dificulta la integració social dels individus i posa en perill això que coneixem com cohesió social i que, al cap i a la fi, podria haver-se mitigat amb altres polítiques d’ocupació que no carregaren tota la responsabilitat de l’atur en l’aturat i que tingueren en compte que el mercat de treball ha de ser, aquesta almenys és la meva opinió, un mercat sense lliure mercat.
Els aturats de Marienthal finalment van acabar patint deterioraments importants de la seva salut, també l’experiència del temps viscut va experimentar importants transformacions, ja que aquest temps, buit del contingut que significava l’ocupació, de sobte no hi havia qui sapiguera utilitzar-lo. Els aturats estaven resignats o desesperats però, en tot cas, ningú sabia massa bé com fer front a una nova situació que, a més, s’allargava en el temps. Enric Sanchís, de la Universitat de València, ens explica al seu treball La experiencia del Paro que és arriscat fer generalitzacions absolutes a partir de l’anàlisi de Marienthal a causa de diversos factors (potser els més obvis són el diferent context històric temporal així com la condició de fenomen excepcional que va tindre el cas de la colònia industrial austríaca) però, de tota manera, la comparació ens és útil per a il·lustrar les principals conseqüències de l’atur de llarga durada al nostre país.
I aquestes conseqüències, així, han de veure precisament amb la pèrdua d’una important font de generació de riquesa –els treballadors expulsats, la seva experiència i les seves cotitzacions–; amb l’augment de la despesa social en forma de tractaments mèdics, subsidis, prestacions i ajuts als quals, per agreujar la situació, no tots poden accedir. I finalment, amb la caiguda en l’exclusió d’aquells que, siga per la raó que siga, no solament han estat expulsats del mercat de treball sinó també d’altres mecanismes d’integració, protecció i cohesió.
