Any rere any veiem com la situació s’agreuja per moltes persones tot i que el discurs oficial s’entesta en que ja estem sortint de la crisi.
Sabem des de fa temps que la precarietat esdevé una realitat insostenible ara i aquí: atur, ocupació precària, desregulació de condicions laborals, contractes a temps parcial, bretxa salarial. Les taxes de pobresa no paren de créixer malgrat el discurs oficial de la recuperació.
Sabem que un percentatge important de la població a Catalunya acusa greument els efectes de la crisi, la reforma laboral i les retallades, la desigualtat, la desprotecció social i l’exclusió. Posant en relació el fenomen de la pobresa i el treball remunerat apareix també la precarietat i inclús la pobresa patida per treballadores i treballadors. Tot un conjunt d’efectes de les polítiques neoliberals que conjuntament amb el sistema patriarcal provoquen patiment a moltes persones, especialment a les dones joves, les criatures i les dones de més de 64 anys.
Però coneixem realment el que passa? I podem tenir una imatge més pròxima a la realitat? Els indicadors a partir dels quals es fan els diagnòstics són realment eficaços?
L’estudi de feminització de la pobresa1 que CCOO ha encarregat a l’equip de l’Observatori Dones, homes i la vida quotidiana (IQ) en primer lloc mostra que tant administracions com diversos organismes i organitzacions utilitzen un seguit d’indicadors que no són eficaços per fer visible la pobresa en clau de gènere. En segon lloc ens ha donat l’oportunitat de veure que, un cop demostrat l’abast d’aquest problema, les dades resultants tornen a posar al capdavant de la nostra agenda la lluita per la igualtat no només en clau de gènere sinó també en clau d’edat.
A través de l’estudi descobrim que amb dades de l’Enquesta de Condicions de vida (2015) només calculant complementàriament la taxa de risc de pobresa a partir del supòsit d’autonomia (tal com proposa la Càtedra d’Inclusió social de la URV), podem observar tant la desigualtat de gènere en el conjunt de rendes com també estimar l’abast de la feminització de la pobresa.
Sense aquest supòsit la taxa de risc de pobresa és del 18,9% per als homes i de 19% per a les dones. Amb el supòsit d’autonomia en canvi, la taxa per homes és del 25,7% i per a les dones del 49,7%.
1Si analitzem la pobresa d’avui en els mateixos paràmetres d’abans de la crisi (2008) el nombre de persones pobres augmenta 5 punts (homes i dones) i el risc de pobresa segons el llindar del 2008 ens mostra que el 19% es converteix en el 24%.
Considerant la pobresa com un fet multidimensional i no només la manca de recursos materials, encara apareixen més evidències de la desigualtat de gènere pel que fa a la pobresa: disposar d’autonomia econòmica, tenir o no garantides les necessitats bàsiques, comptar amb una xarxa comunitària que eviti situacions de marginació, accedir o no a l’habitatge, la salut o l’educació.
El 2015 la renda mitjana anual de les llars va caure un 8% respecte el 2010 i veiem que les llars amb criatures estan més empobrides que les llars on no n’hi ha.
Dels col·lectius empobrits, les noies joves són el primer dels grups més pobres seguit del de les nenes i nens i del de les dones de més de 65 anys.
Tenim constància que quan parlem de pobresa, precarietat, exclusió social o bretxa, al darrere hi ha un impacte de gènere. Els factors de discriminació de gènere en l’ocupació i els treballs condicionen i repercuteixen en tot el cicle de vida de les dones i de manera específica en prestacions de seguretat social, jubilació o nivell d’ingressos.
La bretxa de gènere en els ingressos individuals existeix, tal i com hem observat en repetides ocasions a CCOO2 per a tots els grups d’edat i per a tots els àmbits professionals, contractes i categories. Però és sorprenent que mentre un 14,9% dels homes que tenen treball remunerat es troben en risc de pobresa, per a les dones que tenen treball remunerat la xifra de treballadores en risc de pobresa arriba al 25,9%, és a dir 1 de cada 4 dones.
Si analitzem les llars en situació de risc de pobresa o exclusió social segons la taxa AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion) veiem un nivell mínim de desigualtat: les llars on viu 1 dona sola (26,4%) tenen més probabilitats de trobar-se en risc de pobresa o exclusió social que les llars on hi viu 1 home sol. Ara bé si analitzem el nivell de privació material (4 de 9 privacions) la bretxa és del 7% i sobta que el col·lectiu de dones joves és aquell que amb més freqüència afirma patir en major mesura part d’aquestes privacions.
La bretxa de gènere en la privació material segons el grup d’edat mostra que on més desigualtat de gènere trobem, 4,3 punts percentuals més que els homes, és en el grup de majors de 65 anys.
Les llars on hi treballa menys d’un 20% dels seus membres són considerades en risc d’exclusió social però segons l’Informe de Feminització de la pobresa al 2015 les dades mostren una lleu feminització. Ara bé aquesta feminització de la pobresa és notable entre la població de 45 i 64 anys, on les dones d’aquesta edat arriben a ser el 14,5% i els homes un 8,8%.
L’enquesta de Condicions de Vida inclou des del 2013 una pregunta per copsar la pobresa subjectiva que augmenta cada any i que de forma contrària a la resta d’indicadors de bretxa de gènere en la percepció subjectiva de la pobresa indica que més dones que homes responen que arriben amb dificultat o molta dificultat a final de mes.
El fenomen de la pobresa no és neutre des de la visió de gènere com tampoc ho són els indicadors i l’anàlisi que es fa d’aquest fenomen. Així, tant l’Enquesta de Qualitat de Vida com la resta d’instruments han de deixar d’amagar les baixes rendes de les dones en el treball remunerat i en les pensions com la situació de dependència econòmica que provoca en moltes ocasions risc de violència masclista.
Cal deixar d’amagar l’efecte de les retallades i les privatitzacions, la disminució de les rendes al llarg de la crisi, i cal fer visible en les estadístiques sobre usos del temps, l’increment del treball no remunerat domèstic i de cura que recau sobre les dones.
CCOO seguirà defensant la Renda Garantida de Ciutadania com a mesura per combatre la pobresa, combatent la bretxa de gènere en salaris, temps i pensions, exigint unes polítiques d’ocupació actives i amb impacte de gènere i edat, demanant que es retiri la reforma laboral, que la contractació sigui a jornada complerta i indefinida i que els poders públics garanteixin l’autonomia de totes les persones com a garantia d’una vida lliure de pobresa, violència masclista i exclusió social.
Les dones no podem seguir pagant la crisi i les polítiques neoliberals amb una càrrega cada cop més gran sobre nosaltres.
1.http://www.ccoo.cat/pdf_documents/2016/ESTUDI_SOBRE_LA_FEMINITZACIO_DE_LA_POBRESA_resum_CCOO.pdf
2. http://www.ccoo.cat/noticia/202745/ccoo-denuncia-laugment-de-la-bretxa-salarial-entre-homes-i-dones-fins-als-25-95-punts#.WBRtLe0zIW0
