I després d’aquestes setmanes vull compartir algunes consideracions que ja no puc ni vull callar més:
La democràcia s’articula des de la representativitat que atorga la ciutadania a diferents nivells. En l’àmbit estatal hi estan representats els interessos generals pel qui són escollits per conformar el congrés dels diputats i diputades, el poder legislatiu. Val a dir que aquests escullen el Govern de l’estat que representa el paper de l’executiu, per tant, dos dels tres poders on se sustenta la democràcia.
A més dels interessos generals també estan representats els interessos de part de la ciutadania. Aquests tenen els seus propis mecanismes establerts per acreditar la seva representativitat. Els interessos de part en el món del treball el representen les patronals més representatives, escollides pels empresaris, i els sindicats que més representació tenen a les eleccions sindicals que es desenvolupen a cada centre de treball de més de sis treballadors i treballadores segons estableix la llei.
Aquests drets i obligacions representatives estan recollides a la Constitució, igual que les funcions que desenvolupen i entre altres moltes, hi ha la de la concertació i el diàleg social.
El diàleg social pot ser bipartit o tripartit. Bipartit és aquell que formen patronals i sindicats per abordar aspectes de les relacions laborals principalment. El Tripartit s’afegeix al Govern perquè negocia aspectes que es tramiten com a lleis, normes i reglaments.
Per tant, la reforma laboral s’ha negociat per aquells que han escollit els partits (el Govern), els empresaris (les patronals) i els treballadors/es (els sindicats).
Els partits tenen dret a qüestionar els acords que s’arribin en aquest àmbit? Clar que sí. Però té lògica política fer-lo? En la meva opinió, NO. És una pràctica política que afebleix l’estructura de què ens dotem per vertebrar la democràcia. No respectar les legitimitats representatives diu molt poc del compromís amb els valors democràtics i la participació de la ciutadania articulada que són els agents socials. Quina democràcia defensen alguns? La de la cort deixant de banda la de la vila? Que s’ho facin mirar. A destra i sinistra.
També he sentit moltes coses sobre els continguts dels acords, que fan preguntar-me si sabem de què parlem. L’acord aborda les tres fases que viu un treballador en la seva relació amb les empreses durant la seva vida laboral:
- L’entrada al mercat de treball (contractació)
- L’estada del treballador a l’empresa i els seus drets (negociació col·lectiva)
- La sortida del mercat de treball (mesures alternatives als acomiadaments)
Comencem per ordre; l’entrada al mercat laboral:
S’ha fixat com contracte ordinari el contracte indefinit; s’han reforçat les causes per les quals el contracte pot ser temporal, reduint-lo a dues modalitats per dificultar el frau; s’ha eliminat el contracte d’obra i servei, principal focus d’abús de temporalitat; s’ha reforçat l’incentiu del contracte fix discontinu en els sectors que per la seva estacionalitat utilitzaven la temporalitat fins ara; s’han incrementat els drets als contractes formatius, millorant condicions de milers de joves; s’han endurit i individualitzat les sancions al frau a la contractació.
Algú pot dir que aquest acord no canvia radicalment els criteris d’entrada al mercat de treball? Algú recorda una reforma laboral que tracta amb aquest nivell de profunditat el model de contractació al nostre país? Es pot dir que aquest apartat de la reforma, per si sola, no val ja la pena per canviar la cultura de la precarietat a la contractació que condemna a milions de treballadors a fer salts per les empreses de contracte en contracte, molts d’ells, de setmanes, o dies, o d’hores…? Això és un maquillatge? Sabem de què parlem?
Seguim amb l’estada del treballador a l’empresa i els seus drets:
La reforma laboral del 2012, es va carregar els equilibris de la negociació col·lectiva, restant eficàcia als acords i donant arbitrarietat als empresaris per complir o no amb allò acordat. Si els treballadors volien revertir les pèrdues de drets en una propera negociació, es trobaven amb l’espasa de Dàmocles de la ultraactivitat de la vigència del conveni, corrent el risc de quedar-se sense el conjunt de condicions que aquest regula si els empresaris deixaven passar el temps.
La pèrdua de la ultraactivitat i de la prevalença del conveni sectorial alhora han estat les eines que la reforma del PP va posar a disposició de la devaluació dels salaris i les condicions de treball per fer front a la crisi financera, preservant els interessos del que ells representen, els que tenen el capital.
Recuperar la prevalença del conveni sectorial perquè els convenis d’empresa no fixin salaris més baixos significa que la força sindical que aplega els interessos de molts treballadors de moltes empreses, vinculats a les negociacions dels convenis sectorials, garanteix unes condicions dignes de treball i que cap empresa que vulgui empitjorar aquestes condicions per fer una competència deslleial amb els seus competidors per la via dels baixos salaris no pugui fer-lo, com ha estat en aquesta dècada negra durant la que ha actuat la reforma del PP, empobrint la classe treballadora.
Aquesta política no només millorarà les condicions salarials de milions de treballadors que sortiran de la precarietat més absoluta, sinó que pot canviar la cultura empresarial que competeix pels baixos costos, per una altra on les inversions, la innovació i la formació protagonitzin el canvi de model productiu que impulsa la UE amb els fons europeus.
Qualsevol persona que negocia convenis sap el valor d’aquestes mesures. Només el que no ho ha fet mai pot menystenir aquesta recuperació de drets. Aquest és el valor que té la recuperació de més poder sindical. Que mirin els indicadors de desigualtats comparats històrics en relació a la sindicalització de la ciutadania. Menys poder sindical és més desigualtat. De què parlen aquells que menystenen la recuperació dels equilibris a la negociació col·lectiva? Sabem de què parlem?
I acabem referint-nos a la sortida del mercat laboral:
Alguns s’agafen a la manca de modificacions en la quantia de les indemnitzacions que va ser retallat per les reformes de la crisi. I sí, no s’ha tocat aquest apartat; primer perquè s’havia de trobar el consens de totes les parts, que és un valor fonamental per donar estabilitat en el temps a la reforma. Però també perquè si analitzem el conjunt de les mesures acordades, actuen molt positivament en la política d’acomiadaments. Perquè estarem d’acord que la millor política contra els acomiadaments és que n’hi hagi menys, no que siguin més ben pagats, oi? Ho donaré per suposat.
En primer lloc, canviar el mercat de treball reduint la temporalitat actual per sobre del 20% a dígits homologables amb la UE, per sota del 8%, significarà que milions de treballadors que avui només tenen dret a 8 o 12 dies indemnització pel seu contracte temporal tinguin dret a 33 dies, perquè en tindran un d’indefinit. No és això “mirar a les persones”, com alguns s’omplen la boca de dir?
Per altra banda, analitzem què fa la reforma per canviar la cultura dels acomiadaments. Primer, tenir en compte els efectes al mercat laboral de les reformes anteriors: s’ha produït un nivell de substitució de treballadors per la via dels acomiadaments massius i l’abús de la contractació, i afegint-hi la devaluació dels salaris això ha significat una pèrdua d’antiguitat dels treballadors que avui dia tenen una mitjana al voltant dels cinc anys i una pèrdua salarial del 6%. Per què dic això? Perquè aquestes dades determinen la base de càlcul de les indemnitzacions, i amb elles podem saber què significa realment la diferència entre 33 i 45 dies d’indemnització per any treballat. Agafin un exemple de qualsevol dels salaris majoritaris, que no superen en molt els 1200 euros al mes, amb els cinc anys d’antiguitat mitjana. Diferències minses que no canvien la vida de cap treballador acomiadat.
Es aquí la clau de la reforma laboral? Al meu parer, no. És més important actuar per evitar canviar la cultura de l’ús dels acomiadaments com a primera mesura empresarial per fer front a les crisis, per mantenir l’ocupació, i utilitzar mecanismes de flexibilitat interna.
I això és el que incorpora la reforma, un mecanisme RED, que no és més que estendre la política contra la crisi de la Covid amb els ERTO, repartint la jornada dels treballadors, donant suport a les empreses i garantint prestacions als treballadors per compensar la pèrdua parcial dels seus salaris. A la crisi, 3,3 milions de llocs de treball s’han salvat. És això un maquillatge? Canviar la cultura davant els acomiadaments i la contractació és menyspreable? És millor bloquejar la reforma per uns quants euros? Sabem de què parlem?
Per aquestes raons aquestes setmanes quedo sorprès per algunes declaracions grandiloqüents i dogmàtiques ideològicament a dreta i esquerra. Demano només que parem un moment a valorar el que significa aquest acord en el seu conjunt, tant per la legitimitat del mateix, en ser el resultat del diàleg social, com pels efectes estructurals del canvi en el marc normatiu de l’Estatut dels Treballadors més gran que s’ha pactat, sí, pactat en democràcia. El canvi cultural que pot impulsar al món del treball, i que té el treball digne i la lluita contra la precarietat com a eix central.
És sense cap mena de dubte la reforma laboral que més avança en direcció contrària als interessos neoliberals que dominen a les nostres vides des de fa dècades. La reforma laboral que més drets recupera per la classe treballadora en tots els canvis que s’han produït de l’Estatut dels Treballadors. Una reforma que contribueix a construir un marc de drets socials per posar les bases al nou contracte social del segle XXI, de la mà de la reforma del sistema de pensions, la llei d’ocupació, la llei Rider, i l’increment històric de l’SMI.
Cap interès partidari no pot avantposar-se a la lluita contra la precarietat. Cap interès electoral no pot bloquejar la recuperació de drets de la classe treballadora. No existeix cap raó suficient per no donar llum al decret de govern que inclou els acords del diàleg social.
No n’hi ha cap… si sabem de què parlem.
