Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Parlar de Renda Bàsica (RB) en relació amb el fenomen migratori a la Catalunya d’avui no és només un debat sobre política econòmica, sinó una reflexió profunda sobre els fonaments de la nostra justícia social i els principis d’accés a una vida autònoma. En els estats del benestar capitalistes contemporanis, i molt especialment en el model mediterrani, la protecció social s’ha construït sobre els principis de ciutadania i el caràcter contributiu del model. Aquest disseny deixa als marges aquells que no encaixen en el motlle del treball assalariat formal, una realitat que impacta de ple en la població d’origen estranger, la qual representa el 18% de la societat catalana.
Ens trobem davant d’allò que la demògrafa Anna Cabré va definir com el «sistema català de reproducció»: un creixement demogràfic que se sosté gràcies a les onades migratòries. Tot i ser una peça estructural de la nostra arquitectura social, la “qüestió migratòria” continua experimentant dinàmiques de racialització i subalternitat que en determinen, de forma dràstica, les condicions de vida.
Aquesta vulnerabilitat es fa extrema en el cas de les persones en situació administrativa irregular, per a les quals l’accés a serveis i suports és pràcticament inexistent.
Teòricament, l’empadronament hauria de ser la clau universal per accedir a la sanitat i l’educació, però la realitat administrativa és una altra. Com posava de manifest l’informe de les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) el 2024, en municipis que sumen el 40% de la població catalana s’imposen traves deliberades al padró, vulnerant drets bàsics i bloquejant l’accés a qualsevol prestació econòmica. Les xifres de l’Idescat reforcen la urgència d’aquest escenari: el 45% de les persones amb nacionalitat estrangera a Catalunya estan en risc de pobresa o exclusió social, una taxa que gairebé triplica la de la població amb nacionalitat espanyola, situada en el 17,8%.
La bretxa no s’explica només per l’absència de feina, sinó per la precarietat de la feina existent. L’explotació laboral afecta amb una intensitat ferotge els treballadors d’origen extracomunitari, amb una taxa de pobresa en el treball del 36%, davant el 9,4% de la població autòctona. Sectors vitals per a l’economia catalana com l’agricultura, la construcció, l’hostaleria i, molt especialment, els treballs domèstics i de cures —on la precarietat arriba al 44,4%— se sostenen sobre aquestes mans.
Si considerem que més del 60% dels residents estrangers tenen entre vint i cinquanta anys, és evident que estem davant d’una massa crítica de població en edat activa condemnada a la vulnerabilitat sistèmica. Aquesta situació s’agreuja quan interseccionem origen i gènere: gairebé el 36,5% de les dones migrants de països extracomunitaris pateixen pobresa laboral segons dades de CCOO del 2025.
Aquesta feminització de la pobresa conviu amb una dada alarmant sobre la infància: la taxa AROPE en menors a Catalunya és del 34,7%, però només una quarta part dels infants en pobresa greu aconsegueix que la seva família accedeixi a la Renda Garantida de Ciutadania.
Davant d’un sistema de transferències socials amb un impacte tan limitat, la Renda Bàsica apareix com una hipòtesi per revertir les «trampes de la pobresa» i reduir la dependència del capitalisme racial vigent. Una prestació d’aquest tipus no només podria alliberar els serveis socials d’un caràcter assistencialista d’urgència per retornar-los la seva funció d’acompanyament vital, sinó que també desactivaria els mecanismes de control que la Llei d’Estrangeria imposa sobre els cossos i les vides de les persones. No obstant això, la proposta topa amb la resistència del xovinisme del benestar.
Els discursos de la dreta radical i populista alimenten la idea que la diversitat poblacional fa insostenibles les polítiques de protecció, promovent estereotips nativistes sobre el “mèrit” o la cultura del treball. Però les dades desmenteixen el relat de la “sobrerepresentació”: només el 21,3% dels titulars de la Renda Garantida i el 16% dels habitatges públics són per a persones de nacionalitat estrangera.
L’evidència científica internacional també desmunta el fantasma de l’«efecte crida». Diversos estudis indiquen que els fluxos migratoris depenen dels cicles econòmics i la situació política als països d’origen, no de la generositat dels sistemes de benestar receptors. Així i tot, la percepció d’inseguretat econòmica en la població autòctona sovint es tradueix en una baixa acceptació de la redistribució quan es percep que els beneficiaris són “els altres”. És precisament aquí on la Renda Bàsica mostra el seu potencial polític: en ser una prestació universal i incondicional, té la capacitat de disminuir les fractures ètniques que els programes condicionats sovint exacerben. Com han assenyalat diversos acadèmics, els programes basats en la prova de mitjans tendeixen a estigmatitzar i dividir, mentre que la universalitat pot actuar com un ciment de cohesió social.
El repte de la Renda Bàsica a Catalunya, a més a més, indissociable d’una cultura política antiracista que entengui que la garantia d’una vida digna no pot dependre del passaport. Un dels arguments més potents a favor de la Renda Bàsica és la seva capacitat per reduir la percepció de “mèrit” o “estigmatització”. Els programes que exigeixen demostrar la pobresa per rebre una ajuda solen exacerbar les divisions ètniques i el ressentiment social. En canvi, una política universal dilueix aquestes fractures. La RBU no és només una eina de redistribució econòmica; és una proposta política que obliga a repensar el nostre model de ciutadania.
Cal fer un apunt de situació. En aquest marc, l’anunci d’un procés extraordinari de regularització de persones d’origen estranger en situació administrativa irregular a l’Estat espanyol introdueix un element de certa reconfiguració parcial del règim d’accés a drets aquest any 2026. Aquesta iniciativa, que podria permetre l’obtenció temporal d’autoritzacions de residència i treball a una part significativa de la població actualment exclosa, suposa un reconeixement implícit del caràcter estructural de la irregularitat dins dels mercats de treball segmentats i dels mateixos dispositius institucionals de control migratori.
No obstant això, el seu caràcter excepcional, contingent i jurídicament condicionat limita el seu abast transformador, en la mesura que no desarticula el principi segons el qual l’accés a drets socials continua mediat per l’estatus administratiu i el treball. Així, tot i que la regularització pot operar com a mecanisme de reducció de vulnerabilitats extremes, hem de llegir la mesura en termes estructurals, per la dificultat d’alterar la lògica d’estratificació de l’estat del benestar. En contrast, la proposta de Renda Bàsica, en tant que prestació universal i incondicional, apunta a una desmercantilització més profunda de l’existència material i a una desvinculació efectiva entre drets socials i ciutadania formal, oferint un marc potencialment més robust per abordar les desigualtats produïdes en l’encreuament entre migracions, mercat de treball i règim de benestar.
