Fa ja dècades que s’experimenta amb la idea de la renda bàsica universal. Alguns dels primers experiments, tot i que no es tractava específicament de renda bàsica, van ser els experiments d’impostos negatius sobre la renda durant els anys 1960-70. Han passat unes dècades i l’interès per provar científicament els efectes d’una renda bàsica universal segueix present, fins i tot augmentant. Des de Namíbia, Finlàndia, l’Índia fins a Canadà o els Estats Units, diversos països, regions, estats i fins i tot municipis tenen interès en experimentar amb la renda bàsica. S’ha dedicat molt esforç d’investigació i recursos econòmics, tant públics com privats, per analitzar l’impacte d’aquesta forma de transferència d’ingressos. No només requereix un gran esforç, sinó que també s’enfronta a múltiples reptes legislatius i polítics, com hem vist recentment al nostre país. Però, fins a quin punt són útils aquests experiments?
Tota experimentació té un objectiu científic, i això no és una qüestió menor. Disposem d’eines molt efectives i potents per comprendre com millorar les polítiques públiques i provar l’impacte causal d’una política per analitzar-ne la seva adequació i el seu funcionament. Cada vegada més, els països es basen en el que es coneix com a presa de decisions basada en evidències. Fins a quin punt això és necessari, i per què, en el cas d’una renda bàsica universal? En aquest article, faig unes reflexions inicials sobre això.
Una primera qüestió és què podem realment aprendre d’un experiment de renda bàsica universal. Què podem provar i fins a quin punt ens podem apropar a la idea de la renda bàsica universal. En certa manera, en el seu llibre, Karl Widerquist (2018) ja assenyalava les limitacions en quant a això. Un primer argument contra aquests experiments és la impossibilitat pràctica de provar la renda bàsica universal, ja que, per ser universal, no permet tenir un grup de control, que és fonamental en els experiments.
Per exemple, en el cas del disseny experimental que es va plantejar per a Catalunya, el fet que tots els municipis rebin una renda bàsica universal tindria efectes diferents que si només un municipi la rebés, evidentment. És per això que provar els efectes d’una renda bàsica s’ha considerat una impossibilitat pràctica. En el llibre s’argumenta que moltes de les hipòtesis que es volen provar en aquests experiments, potser tampoc necessiten ser provades. Per exemple, sabem que la recepció de la renda bàsica universal o d’una transferència d’ingressos té l’efecte automàtic de millorar la taxa de pobresa, sobretot si l’ingrés va per sobre del llindar de la pobresa. No sabem com afectaria això amb diferents formes de finançament, però aquestes són qüestions que no s’inclouen en els dissenys experimentals.
Per tant, el que és important és dissenyar experiments que posin a prova aspectes que encara no coneixem. Si ja disposem de molta evidència que indica que rebre transferències incondicionals millora la salut mental i redueix la taxa de pobresa, potser seria més eficaç dissenyar experiments que expliquin aspectes que encara no estan clars.
Una altra qüestió és si, fins i tot havent dissenyat un bon experiment, mesurant noves qüestions de les quals no en tenim coneixement previ i obtenint resultats fiables, això tindria algun impacte en les polítiques públiques o el suport per aquesta nova política pública. Molta de l’evidència científica que tenim en aquest sentit ens indica que no hem de ser massa optimistes al respecte.
Sabem que la ciència no acostuma a ser suficient per persuadir, ni per canviar les preferències de les persones, i la renda bàsica no és una excepció. Això es dona també en el cas de les elits polítiques o aquelles persones que han de regular sobre aquesta matèria (hi ha molta recerca sobre això, però aquesta es solament un exemple). Per tant, la ciència per si sola no sembla ser un aval suficient per l’adequació d’una nova política com la renda bàsica universal. Això pot ser evident amb el suport que ha rebut la mateixa experimentació.
Aquestes reflexions no son una crida a deixar d’experimentar amb la renda bàsica universal, aquesta peça pretén ser una crida a la bona experimentació. Una que vagi acompanyada d’una cultura científica més ampla, d’una voluntat de fer polítiques públiques informades per l’evidència científica.
Es tracta de promoure la bona experimentació, aquella que realment omplirà un buit; en el cas de la renda bàsica, cal superar l’esforç per mesurar resultats satisfactoris (com són, per exemple, els que ens diran què millorarà el benestar i reduirà la pobresa), i enfocar-nos en donar respostes a qüestions importants, com la seva implementació. Cal dissenyar experiments que ens ajudin a entendre aspectes de la renda bàsica universal que encara no coneixem i que són realment importants, i no solament aquells que ajudaran a fer una bona publicitat d’aquesta idea.
L’ús de la ciència en la formulació de polítiques públiques pot ser una eina molt efectiva per intentar comprendre com millorar-les. Cal, però, saber comunicar aquesta ciència i instaurar una cultura científica en els processos de formulació de polítiques públiques.
