Sembla que la paciència s’està esgotant. Des de fa unes setmanes sorgeix un procés de mobilització treballadora basat en dues potes: l’exigència d’augments salarials per defensar-se de la inflació i les millores en les condicions de treball i els que lluiten contra tancaments d’empreses i expedients de regulació d’ocupació. A més de la voluntat de lluita el moviment mostra la necessitat urgent de derogar la reforma laboral (per limitar els enormes avantatges de les patronals) i torna a posar en valor (que no s’hauria d’haver perdut) la participació i l’organització, el sindicalisme de classe com a base per poder defensar-se, lluitar i millorar. Aquest repunt pot ser puntual o representar un moviment de fons, però no hi ha dubte que tota millora de les condicions de vida i de feina passa per la lluita.
El metall de Cadis al capdavant
Com ja publicàvem la setmana passada, el metall de Cadis havia convocat una vaga indefinida si no s’arribava a un acord de conveni. La vaga va començar el 16 i està tenint un seguiment massiu. Dies de vaga amb les empreses aturades, amb moltes de les grans factories per a les quals treballen les empreses auxiliars sense poder produir amb normalitat (algunes drassanes no podran lliurar els vaixells compromesos), piquets massius presents als polígons industrials, a les carreteres i pels carrers de la ciutat… Una demostració de coratge i organització. Les contínues càrregues policials no els han fet enrere i, com era d’esperar, de seguida ha començat a funcionar la provocació i les calúmnies des dels poderosos i molts mitjans de comunicació. Se’ls ha acusat de delinqüents i que als piquets hi participen antisistema arribats d’altres províncies. S’han defensat de cadascun d’aquests atacs com allò que són: classe treballadora organitzada i decidida a lluitar pel que consideren just. Han conquerit el suport de la població treballadora, que els aplaudeix quan es manifesten.
La repercussió de la vaga és evident. Se’n parla, apareix als informatius i desperta l’atenció de molts treballadors i treballadores que pensen si no caldria fer alguna cosa semblant a la seva empresa o sector. El que demanen els del metall és força senzill: no perdre el que tenien i no perdre poder adquisitiu. Una cosa per la qual lluitaríem tots. La vaga seguirà la setmana que ve i dimarts 23 està convocada una gran manifestació a Cadis. Per aquell mateix dia hi haurà vaga d’estudiants per solidaritzar-se i participar a la manifestació.
També el metall d’Alacant i Toledo
El metall d’Alacant, uns 36.000 treballadors, va anar a la vaga el dia 18 i tornarà el 23. El conflicte amb la patronal també és salarial i de condicions de treball. Els empresaris no volen acceptar un augment salarial de l’1,25% i un repartiment percentual de la desviació de l’IPC entre treballadors i empresaris.
A Toledo van pel mateix camí. El dia 17 hi va haver concentracions de delegats i si no canvien les coses no els quedarà cap altre remei que anar a la vaga.
El crit de La Mariña de Lugo
El 17 de novembre serà recordat a la comarca lucense d’A Mariña com el dia de la primera vaga general de tota la comarca. Tots a una van respondre a l’emergència social i laboral davant la greu crisi econòmica, per la pèrdua de centenars de llocs de treball, pel continu desmantellament d’empreses i amb desenes de famílies pendents del que passarà amb les empreses Vestas i Alcoa. La vaga general va ser convocada pels sindicats CIG, CCOO i UGT i va comptar amb el suport general de pràcticament tots els àmbits associatius. Les empreses van tancar, els comerços no van obrir com tampoc l’hostaleria, van participar els estudiants i els ensenyants i en la sanitat i els ajuntaments només van funcionar els serveis mínims.
Una enorme manifestació va transcórrer pel centre de Burela, als crits de “Treball digne na nosa terra”, “Volem treballar i no emigrar” i exigint als governs, tant al gallec com al central, inversions i decisions per salvar la comarca, que no vol viure, malviure caldria dir, del turisme i del sector serveis, sinó que vol mantenir-ne el teixit industrial i productiu. Una comarca amb experiència de lluita, com el llarg conflicte que manté la plantilla d’Alcoa per mantenir la factoria, o les mobilitzacions contra la decisió de la Xunta de suprimir l’àrea sanitària comarcal, traslladada a Lugo, o l’exigència històrica per millorar les comunicacions. Reivindicacions que a la vaga general es van fer presents i que van ser exigides tant a la Xunta governada pel PP com al govern central, que, com acostuma a passar, s’emporten les mans al cap o es passen la culpa, però són incapaços de contestar al crit desesperat de tota una comarca que es va fer sentir a la vaga general.
L’automòbil es concentra a Madrid
Alguns han qualificat com a tempesta perfecta la situació del sector de l’automòbil. La combinació de manca de subministrament de semiconductors (un cotxe actual pot portar entre 1.500 i 5.000 semiconductors) la crisi i l’encariment de primeres matèries i la transició cap al cotxe elèctric han creat una situació de crisi que ja està afectant la feina. I, a més, caldria afegir la pressió social a la transició ecològica i contra la contaminació. No es renoven contractes eventuals i algunes empreses ja han presentat ERO, si ni la patronal ni el govern no semblen decidits a prendre mesures d’urgència. El pes de l’automòbil a l’economia espanyola supera el 10% del PIB i ocupa uns 500.000 treballadors entre empreses matrius i auxiliars. Per això,
Les conserveres de Biscaia
Per al dia 30 està convocada per ELA, CCOO, LAB i UGT una jornada de vaga al sector de conserves de Biscaia. A Espanya són més de 30.000 les persones que treballen en aquest sector i més de 1.000 a Biscaia. És un sector molt feminitzat, a Euskadi de les 2.134 persones que treballen tot just 100 són homes i, com és habitual, ocupen els llocs directius. Un estudi de la sociòloga Eva Perujuaniz ha mostrat que una de cada dues dones del sector té un contracte precari i que el 71% dels contractes temporals que es realitzen i el 82,38% dels discontinus recauen sobre les dones. Una barbaritat.
Durant la pandèmia el sector va ser considerat essencial, però els seus sous mai no han estat “essencials”, de fet, no arriben als 1.000 euros. Les mateixes treballadores denuncien que històricament el seu salari s’ha vist com un complement al del marit i per això sempre ha estat baix. Sembla que estan decidides a canviar-ho. Reivindiquen un salari mínim de 1.200 euros i 35 hores setmanals, començant amb una reducció de 80 hores a la jornada anual durant la vigència del conveni, mesures de salut i seguretat a la feina i que les empreses complementin les baixes per malaltia comuna per tallar l’actuació de les mútues que donen alta abans d’hora o rebutgen les baixes derivades de l’esforç físic i repetitiu que realitzen.
Les dones de Biscaia han pres la davantera, però és possible que les de la resta de l’Estat segueixin el mateix camí. La negociació del conveni col·lectiu ja dura més de set mesos i la patronal està oferint un conveni per 5 anys amb augments de l’1,5% per al 2021, 1,75% el 2022, 1,5% el 2023, 1, 25% el 2024 i un 1% el 2025, sense incloure clàusula de revisió anual de l’IPC real. Una proposta inassumible per als sindicats. Ja s’han fet concentracions de protesta a Galícia i Cantàbria i s’està preparant una convocatòria a nivell estatal.
Acord a càrnies
En alguns casos, l’amenaça de vaga serveix per tancar un bon acord. El sector de les càrnies l’havia convocat per al 25-26 de novembre i 3 al 8 de desembre i davant del que podia ser un greu problema per a les empreses per la proximitat de la campanya de Nadal, la patronal ha acceptat un conveni que recull part de les reivindicacions dels treballadors i treballadores.
El conveni, que afecta uns 115.000 treballadors de 3.000 empreses, inclou una pujada salarial del 3% des del gener del 2021 i del 2,75% per al 2022. L’últim any de vigència cobraran un 2,5% més. A més, es garanteix que ningú no perdrà poder adquisitiu durant aquests anys. S’incorpora al conveni el cobrament del 100% del salari des del primer dia de baixa per incapacitat temporal. La jornada baixarà en 10 hores anuals des del 2022, encara que es compensa les empreses amb 25 hores més anuals a la borsa flexible d’hores. S’habilitarà un permís retribuït de deu hores per rebre assistència mèdica especialitzada o per acompanyar familiars dependents; s’estén el cobrament del plus de nocturnitat i s’estableix que només es pot modificar el sistema de retribució a rendiment mitjançant incentius amb negociació prèvia amb els representants de les plantilles.
Supermercats de Castella i Lleó
Una empleada, la majoria són dones, d’un supermercat d’aquesta Comunitat no arriba als 965 euros del Salari Mínim Interprofessional. Aquesta és una de les raons per a la vaga convocada per als dies 7, 23, 24, 30 i 31 del proper mes de desembre, en plena campanya nadalenca. Són unes 6.500 persones les que treballen en aquest sector. Reivindiquen una pujada salarial per arribar a sous de 1.200 euros el 2025.
Aquest és un article traduït de Sin Permiso.
