Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un llibre de l’Organització Internacional del Treball (OIT) acabat de publicar alerta de com la manca de negociació col·lectiva que hi ha en alguns països europeus és un element que accelera les desigualtats socials. L’obra, de títol Reduir les desigualtats a Europa: com les relacions laborals i les polítiques laborals poden tancar l’escletxa, dirigida per l’economista en cap d’aquest organisme, Daniel Vaughan-Whitehead, és un repàs a les causes profundes de les desigualtats i analitza les diverses polítiques que hi ha a Europa en relació als mercats de treball i els sistemes de relacions laborals.
En una entrevista que la pàgina web de l’OIT publica amb Vaughan-Whitehead, aquest assegura que l’any 2000 «en el conjunt dels països de la UE, el 10% de les llars més riques van tenir un ingrés 7,9 vegades superior al 10% en el nivell inferior de l’escala. Setze anys més tard, aquesta proporció va arribar a 9,7%, que significa un augment del 23% de desigualtat en aquest període.» No obstant això, aquestes mitjanes amaguen grans diferències entre els 28 països: «a Suècia –on la desigualtat de l’ingrés era més baixa– el 10% més ric guanyava 5,7% més que el 10% més pobre, mentre que a Espanya i Romania la proporció era respectivament de 15 i 20,7%.»
En països on les relacions laborals tenen un paper actiu, com Suècia, Dinamarca i Finlàndia, s’han pogut impulsar polítiques dirigides a millorar les competències, «la qual cosa ha fet que els seus nivells d’ocupació mal remunerats siguin els més baixos dels països de l’OCDE.» L’enfortiment de la negociació col·lectiva, afegeix Vaughan-Whitehead en aquesta entrevista, ha permès que Bèlgica obtingués un dels tres millors resultats en termes d’igualtat salarial. El 2015, Alemanya va introduir un salari mínim nacional associat a l’incentiu de la negociació col·lectiva «que va permetre revertir el creixement del nombre dels treballadors mal remunerats de la dècada anterior».
L’autor es refereix a Espanya en diverses ocasions. Una d’elles, per exemple, és el treball a temps parcial. Assegura que «la negociació col·lectiva contribueix a redistribuir les hores de treball de manera més equitativa, per exemple en un context on les hores de treball insuficients per als treballadors a temps parcial també pot agreujar les desigualtats». En el llibre es repassen els convenis col·lectius sectorials en un nombre de països com França, Finlàndia, Irlanda o Espanya, que han establert un nombre mínim d’hores de treball per als treballadors a temps parcial. El treball a temps parcial involuntari, que constitueix una font important de desigualtat, diu Vaughan-Whitehead, que «està creixent en la majoria dels països de la Unió Europea. A Espanya, per exemple, el 60% del treball a temps parcial és involuntari.».
