Durant molt de temps, la lluita de les fàbriques ha estat decisiva per determinar el futur de la classe treballadora i fins i tot del conjunt de la societat. Especialment això ha estat així en els darrers temps de la dictadura franquista. I, encara més important, si parlem de la lluita obrera de la fàbrica més gran de l’Estat espanyol, la SEAT.
La que va ser definida com “l’empresa model del règim” va concentrar milers i milers de persones treballadores (sobretot homes), fins a arribar a 30.000 al seu moment. Obrers procedents de tot l’estat, molts procedents del camp, expulsats pel latifundisme a Andalusia i Extremadura o el minifundisme a Galícia i Castella, amb poca experiència industrial i urbana; altres amb la formació professional acabada d’acabar. Però, en tot cas, una classe obrera en general nova i jove en què la fàbrica SEAT va donar cohesió, motius per lluitar i va crear consciència i organització.
Moviment obrer de SEAT durant el franquisme, estratègic
Els partits polítics obrers, o nuclis polítics organitzats sota la clandestinitat, tenien com a objectiu introduir-se a les grans fàbriques. Aquest va ser el cas també del nucli polític del POR(t), de tendència trotskista, en què vaig militar durant els anys 1969 a 1972.
L’estat d’excepció del 1969 va desencadenar una gran repressió on centenars de lluitadors antifranquistes van ser detinguts i empresonats. Entre ells molts joves, com jo, que tot just començàvem a interessar-nos en la política i, la majoria, en el comunisme. Després de sis mesos d’estada a la presó La Modelo de Barcelona, em vaig organitzar en aquest grup i, en sortir, vaig anar ràpidament cooptat a la direcció en considerar que podia ser un element útil com a obrer lluitador. Així vaig poder participar en el debat intern d’anar a les fàbriques i formar part de les comissions obreres. Fruit d’aquesta orientació joves camarades entrem a treballar a SEAT, PEGASO i LA MAQUINISTA, les tres empreses del metall més grans de Barcelona en aquells moments.
Com a electricista i amb el grau d’oficialitat electrònica no em va resultar difícil trobar feina a una empresa prestadora que treballava a SEAT. L’empresa es deia CREP i em van destinar a ajudar els oficials de manteniment de SEAT, tenint eines, encarregat i companys, tots de l’empresa mare. L’única cosa que no tenia era la granota de feina, que la posava jo.
El contacte amb la comissió obrera de SEAT també va ser fàcil per haver passat per presó i perquè vaig entrar a formar part de la Coordinadora local de Barcelona, amb companys com Joan, Montse o Rufino. Vaig estar als preliminars de l’ocupació. Formàvem part de la cèl·lula del POR(t) Antonio Gil, Diosdado Toledano, jo mateix i vam guanyar com a col·laborador o simpatitzant Lluís Olivares, jove dirigent del PSUC. Però vam patir una caiguda abans que es produís l’ocupació i l’Antonio va ser detingut i Diosdaddo va haver de desaparèixer també. També es va exiliar a França el principal responsable del nostre grup que era Jordi Dauder (jo el coneixia com a Carlos), que després es convertiria en un reconegut doblador de veu i artista de teatre, cinema i sèries de TV.
Com vaig viure l’ocupació de fàbrica
Tenia la consigna del nucli encara actiu del partit de no involucrar-me en l’ocupació de fàbrica per preservar l’actuació futura de la nostra organització, ja molt minvada, a SEAT. Però no vaig seguir la consigna i em vaig ficar de ple així que va començar la lluita. Davant la imponent mobilització vaig reaccionar pensant que era més important ajudar a l’èxit de l’ocupació i la readmissió dels acomiadats, que la meva continuïtat o no a la SEAT. Vaig arribar en el moment que començava l’assemblea a Taller 1. Després del passeig per la fàbrica s’havien concentrat davant de les oficines centrals, però allà ja vam tenir l’helicòpter que no ens deixava escoltar allò que es deia a l’assemblea i, poc després, van entrar molts policies i ens vam retirar de nou al Taller 1. Vaig pensar que això aniria de llarg… I així va ser.
Dels moments que recordo de l’ocupació en vull destacar tres. El primer va ser el moment en què, al Taller 1, a la incertesa de la situació va semblar que Rufino i algú més intentaven negociar amb la policia. Aleshores Lluís Olivares des de dalt d’una cistella va dir més o menys “estem aquí per la readmissió dels acomiadats i no ens anirem fins que l’empresa accepti negociar això”, rebent l’aplaudiment general. Passats pocs minuts un primer policia, amb màscara antigàs i tremolant-li les cames, va llançar el primer pot de fum amb el braç. No existien encara les escopetes de fum, ni bales de goma o de foam. Era una escena inimaginable: la policia tenia tanta o més por que nosaltres. No va fer que tocar terra el bot quan un noi molt jove d’una empresa contractista el recull amb un guant de soldador i el torna a llançar contra la policia. Va ser el senyal perquè es declarés la guerra: uns amb pots i altres amb peces, tornant els pots que podien, trencant els vidres de dalt la nau perquè s’escaparen els fums o utilitzant les mànegues d’aigua antiincendis.
L’altre moment va ser a l’escenari d’on vam fer caure cavalls i on van assassinar Antonio Ruiz, de la qual vaig saber l’endemà que havien ferit un company amb bala. La Maite estava al costat del seu company Peris i ell volia treure-la d’aquell infern. A alguns de nosaltres se’ns va acudir que, si ens ficàvem al taller de pintures, com era molt inflamable, la policia no ens llençaria bots de fum no dispararia. Però aquells “grisos” vinguts del camp no sabien res de fàbriques i segur que ignoraven el perill de calar foc. Tan bon punt vam veure que seguien fent el mateix i que podríem morir tots enraonats si una espurna saltava a la pintura o dissolvents, vam sortir corrent cap a un altre taller.
La batalla va durar tot el dia. Les nostres forces cada cop eren més minvades. Ja estava ben entrada la foscor aquella tarda d’octubre quan vaig veure grups dispersos que anaven cap a la porta de sortida. Aleshores vaig saber que la policia demanava la documentació. Jo ja estava fitxat per haver estat a la presó, no podia arriscar-me. I al costat de dos companys més que no coneixia saltem les tanques de filferro amb pinxos, deixant-me un jersei enganxat a dalt. Fora, els cotxes de policia patrullaven i ens havíem d’amagar posant-nos de cap per avall com en una guerra de trinxeres. Ens vam poder escapar dels voltants de la fàbrica i vam acordar dividir-nos. Cadascú va fer fora per on va creure convenient. Jo vaig orientar-me cap a la carretera i al cap de mitja hora em trobava pujat a un autobús cap a la Plaça d’Espanya. Serien les 8 de la tarda, ja tot fosc. El bus anava ple d’homes i dones que tornaven de la feina comentant les anècdotes del dia. Alguns reien. Ningú no s’havia assabentat del que havia passat durant el dia a pocs metres. Em sentia sol, amb fred i en estat de xoc. Em pensava que acabava d’arribar a un altre planeta després d’un dia sencer de guerra.
L’ocupació de SEAT accelera la creació de l’Assemblea de Catalunya
L’ocupació de la fàbrica va ser preparada per una avantguarda. Des que va formular la idea López Provencio fins que es va dur a terme van passar unes quantes setmanes, tal com ell explica al llibre sobre l’aniversari d’aquesta acció. Fins i tot els que ens consideràvem revolucionaris la vam veure com una acció forta, arriscada. Els obrers de SEAT ja havien fet, un any abans, una marxa contra la pena de mort davant el judici de Burgos militants d’ETA on la dictadura volia dictar penes de mort. La marxa va començar, però la policia la va frustrar a la meitat. Però amb l’ocupació per readmetre els líders obrers acomiadats el salt va ser enorme. A l’acció d’ocupar-la van seguir dues setmanes de vaga on es va estendre la solidaritat. La participació en l’ocupació i la vaga va significar el meu acomiadament de la meva empresa prestadora. Tota Barcelona, totes les ciudats de l’estat i també a l’estranger, van saber que la SEAT, la principal fàbrica de l’estat, estava en vaga i el motiu pel qual estava.
Aquesta acció obrera va actuar com a accelerador de la constitució de l’òrgan polític opositor al franquisme a Catalunya. Feia temps que forces polítiques obreres, burgeses, petitburgeses, debatien el fet de constituir-se com a organisme unitari i sortir a la llum. L’acció més important que s’havia promogut havia estat la tancada d’intel·lectuals al monestir de Montserrat en protesta del procés de Burgos i contra les penes de mort. Però l’acció obrera de SEAT va empènyer a proclamar l’Assemblea de Catalunya. Els partits temien que la classe treballadora s’organitzés més de pressa que ells. La idea estava clara: tenir una institució preparada per negociar els termes del postrègim de Franco abans que les reivindicacions dels més desafavorits s’imposessin al carrer, a les fàbriques i als barris.
Hi havia partits obrers que també estaven interessats a participar en l’organització d’aquest tipus d’institucions encara il·legals, i la prova és que fins i tot el nostre petit grup del POR(t) va estar i va intervenir a Montserrat (jo mateix) i en la constitució de l’Assemblea de Catalunya (allà va ser Diosdado). Però el partit que més implicat estava i més pes tenia era, sens dubte, el PSUC.
El PSUC i l’avantguarda obrera de SEAT
Al llibre que estan fent diversos autors, “18 d’octubre de 1971, l’ocupació de SEAT”, entre ells reconeguts dirigents de la fàbrica com Silvestre Gilaberte, Pedro López Provencio, Alfonso Rodríguez o Carlos Vallejo, es fa una descripció dels aspectes que va representar l’ocupació del 71, de les seves repercussions al moment i posterior, molt detallada en alguns aspectes. Ajuda a veure la importància d’aquesta lluita, les dificultats, algunes errades i encerts, així com aspectes humans d’aquesta avantguarda que es va anar forjant sobre la marxa.
Sens dubte, el paper del PSUC va ser determinant. Els dirigents que he trucat eren ja reconeguts a la fàbrica. Tot el que compten té molt d’interès i convé que sigui conegut. Al llibre també apareixen altres dirigents de fora de la fàbrica, dirigents de partit. En particular Isidor Boix va jugar el paper de líder a l’ombra, organitzador, creador de la tàctica sindical a aplicar i qui va fer d’intermediari amb la patronal o càrrecs franquistes en moments claus de les lluites de SEAT. Al costat d’aquests principals autors també hi ha els antics secretaris generals de la CONC, López Bulla i Joan Coscubiela, tots ells del PSUC o Nicolás Sartorius, de les CCOO i del PCE, que no van jugar cap paper rellevant en les lluites de la fàbrica.
El conjunt del llibre deixa una idea que diria que és del tot partidista. Ho expressa potser millor que ningú Isidor en dir que el PSUC s’identificava amb “el partit”. I “el partit”, al llarg del llibre, s’identifica amb les CCOO. Però… només hi havia el PSUC a les Comissions obreres de SEAT? No hi havia també tendències maoistes i trotskistes, si és que parlem de la ideologia comunista? No hi havia tendències cristianes? O anarquistes? O socialdemòcrates? L’aparició posterior de molts sindicats i la reconstrucció d’UGT, CNT, USO, CSUT, CGT… en lloc d’una sola central unitària de treballadors va mostrar que la política de les CCOO no va ser capaç d’integrar totes les tendències del moviment obrer.
Insisteixo que el reconeixement pel paper que va jugar el PSUC està fora de dubte. Hi ha moltes coses bones… Però també hi ha criticables. L’educació que fa l’avantguarda obrera sobre els companys i les companyes influeix en com es desenvolupi la lluita i la consciència. L’avantguarda militant del PSUC eren els companys i companyes que més van organitzar i enquadrar el moviment obrer i ho van fer sota paràmetres no només sindicals i materials sinó també polítics. Vaig aprendre molt treballant amb Rufino, Silvestre, Varo, Vallejo, López, Mayo, Peris, Diosdado, Antonio… però el que discuteixo són els paràmetres polítics.
Les vagues del 74-75
Aquí arribem al punt en què el tram final de la dictadura posa en relleu el paper que va triar jugar cada partit i com va influir això en les lluites i en la consciència política.
Com acomiadat des de l’any 71, un cop desaparegut l’antic grup per caigudes i dissolució, només havia pogut mantenir contacte amb els treballadors a partir bàsicament de la venda de la revista política L’Aurora, òrgan d’expressió del PORE, partit d’ideologia trotskista en què vaig participar en la seva fundació i del que he format part de la seva direcció. També anava a algunes reunions sindicals de SEAT, les que em deixaven participar-hi, ja que malgrat que m’havien acomiadat per lluitar per la readmissió de companys de la fàbrica, com “no era plantilla de SEAT” no em passaven algunes cites.
Però la veritable raó crec que va ser que tant el meu partit com jo personalment érem políticament molestos per a molts dirigents. Per exemple, per criticar que s’hagués entrat a treballar a la fàbrica després de la vaga del 74-75 deixant 500 acomiadats. La raó oficial que donaven els dirigents a les assemblees era que així es podria reorganitzar la gent, a qui no es podia arribar a partir dels barris. Però el PSUC va haver d’aplicar-se a fons, anant casa per casa dels dirigents dels tallers per convèncer-los que havien de tornar a la feina.
Les anècdotes que explica Isidor Boix sobre les entrevistes “clandestines” amb el llavors director de SEAT, Javier Clúa, i el delegat del sindicat vertical de Barcelona, ’Socies Humbert, em semblen més que anècdotes, especialment quan diu a Humbert” li vaig plantejar la nostra disposició a acabar les vagues si la CNS admetia la dimissió que havia presentat el jurat “verticalista” de SEAT i l’empresa acceptava negociar amb els delegats elegits als tallers…”. Potser el que estava posant en valor el company Isidor era el paper del PSUC com a garant de l’ordre dins de la fàbrica, cosa que el mateix director de SEAT, Clúa, li va admetre dient que els del PSUC “ho tenien tot controlat”.
La readmissió dels acomiadats i l’amnistia laboral
El punt de més fricció que vaig tenir amb els companys que dirigien la Comissió obrera de SEAT va ser els moments de la readmissió dels acomiadats, després de la mort del dictador. Personalment jo estava molt necessitat d’una feina fixa, fitxada com estava, casada i amb un fill petit com estava. I em feia molta il·lusió poder tornar a la principal fàbrica del país, ja que a les reunions de la comissió unitària d’acomiadaments es va acordar que els “prestamistes” que havien lluitat per la readmissió dels acomiadats de la fàbrica i havien estat represaliats per aquest motiu, tenien tot el dret a formar part de la plantilla i ser readmesos com els altres.
Però dins de la lluita per l’Amnistia laboral no tots ho vam veure de la mateixa manera. Per mi era una lluita sindical i política alhora. L’Amnistia era la manera de contribuir a enfonsar el règim que ens havia estat oprimint, ficant la por al cos i condemnant-nos al pacte de la fam. Havia de ser una victòria política i així s’havia de fer a les fàbriques, donant força al conjunt de la classe treballadora per posar fi a la dictadura i les seves estructures en lloc d’un pacte per dalt. Aquest objectiu és el que ens havíem proposat a l’acte de constitució del PORE i el tractàvem de portar a la pràctica a les fàbriques i llocs de treball que estàvem.
En canvi, el que s’anava pactant i acceptant, com si fos la mateixa cosa, era una readmissió esglaonada, en tallers diferents on havien estat acomiadats, en fàbriques diferents, tot molt diluït i perquè passi desapercebut. Jo em rebel·lava i demanava que volia ser readmès al lloc on havia treballat, Zona Franca, en lloc de Martorell, la nova factoria que s’havia construït a posteriori. Argumentava que aquesta readmissió que estàvem acceptant no era el que havíem estat defensant com a Amnistia laboral. Era un pacte amb els hereus del franquisme, no pas una ruptura democràtica.
Però els companys acomiadats que dirigien la comissió no estaven d’acord amb mi i m’acusaven de sectarisme. Vaig mantenir la meva posició a les assemblees i en fulles que repartia a les portes, però sense que en cap moment digués que em negaria a anar a treballar a Martorell. El dia que em tocava segons l’ordre de la llista que teníem, em presento a la fàbrica de Martorell i, sorpresa!, no estava el meu nom com a readmès per entrar a treballar. Què havia passat? Qui havia decidit que caigués de la llista? Aquest és un misteri que encara avui no he pogut esbrinar.
Però el pitjor no va ser només que se’m va marginar i va tancar les portes a una feina en un moment econòmicament delicat per a mi. Com que vaig continuar la lluita per ser readmès i denunciava els fets que havien impedit que entrés, alguns van començar una campanya de calúmnies en contra meva. Va començar a circular que jo era un “agent” de l’empresa, un “provocador”. Fins i tot en una assemblea on vaig intentar prendre la paraula vaig haver de sortir escortat per un grup de delegats que em coneixien perquè uns quants es van posar a cridar dient que jo era un… feixista! Els companys que em coneixien en veure’m sortir així de l’assemblea no entenien res i va sembrar la desmoralització d’alguns. Van tornar uns mètodes estalinistes de desprestigi de lluitadors per discrepar públicament.
Com a militant era dels primers a estar als piquets de vaga quan podia participar, a animar la gent, a vendre revistes a la porta dels tallers, però també les meves denúncies sobre la política i les formes poc democràtiques que utilitzaven els dirigents devien coure i provocaren de vegades agres debats. Potser hauria d’haver estat més prudent i callar fins que fos dins de la fàbrica? Segurament. Així m’ho van dir militants d’altres partits i sindicats com la UGT o el PT, que fins i tot em van aconsellar que m’afiliés al PSUC si jo volia entrar a treballar, cosa que no vaig acceptar naturalment.
La transició espanyola i el control del moviment obrer
Si explico tota aquesta lamentable i trista part de la història del moviment obrer de SEAT ho faig perquè es vegi que la crítica a tot allò que significava la transició democràtica, els pactes de la Moncloa o l’acceptació de la Monarquia, comportava seriosos riscos ser assenyalat, marginat i represaliat. No vaig ser l’únic, Joan Sánchez Bolet va patir una cosa semblant. Aquests comportaments antidemocràtics van ser necessaris per canviar la idea que fins aleshores havia tingut la gran majoria de l’avantguarda obrera i la militància, sobretot comunista, socialista i anarquista, de fer caure el règim de Franco, de fer una ruptura democràtica i “donar la volta a la truita” establint un règim republicà, democràtic, amb dret a l’autodeterminació i amb una política socialment avançada. L’statu quo que es va instal·lar a partir del nou règim del 78 va tenir conseqüències funestes dins del moviment obrer. Va establir divisions profundes, polítiques i sindicals i va afavorir els sectors més oportunistes i més acomodaticis de la classe obrera, mentre que els més combatius eren presa del pessimisme i la frustració. Alguns companys em deien que “tindríem govern Suárez per quaranta anys més”. Eren temps en què Lluís Llach cantava “No és això, companys, no és això”.
Marcelino Camacho ens va explicar a l’assemblea de fundació del sindicat de Comissions Obreres de SEAT, que la transició havia estat la “ruptura sense fractura”. Va ser l’explicació més clara que era un empelt entre l’antic règim franquista i un nou règim de tipus representatiu parlamentari. Per fer aquesta operació la política de la “reconciliació nacional” de Carrillo va anar molt bé. Per no tornar a una guerra civil, es va acceptar que seguissin el monarca posat per Franco, que seguissin els mateixos policies, militars, jutges… i així poder jugar el paper de partit intermediari entre classe treballadora i poder, un cop renegat del leninisme i de tot assalt a Palaus d’hivern.
Calia que algú controlés el moviment obrer que, els darrers anys de dictadura, havia aixecat el cap amenaçadorament i podia significar la reanimació dels drets, poders, cultures republicanes, aturades a cop de sang. L’oligarquia no es podia permetre una república i se sentia en perill greu. L’Europa burgesa temia el que podia passar al sud d’Europa, amb els potents moviments del 68 a França, Itàlia, Txecoslovàquia, Polònia, la caiguda de la dictadura grega i la revolució portuguesa dels clavells. El potent moviment obrer de l’estat espanyol sí que podia canviar l’statu quo, com ho demostrava que a l’Espanya dels 70 hi va haver les vagues més importants del continent. A canvi d’aquest control es van legalitzar els partits i, després, els sindicats, començant pel PSOE i la UGT, i cada una de les organitzacions va quedar en una ordre per complir una nova funció social, política i institucional per tot un període sota un règim que, aprovada la seva Constitución sota el soroll de sabres i amb un monarca nomenat a dit per Franco, era mig democràtic i mig continuista del franquisme.
Aquí es va produir un xoc de polítiques entre els que veien completament necessària l’adaptació al nou règim i els que vam lluitar fins al final per fer “de la caiguda de la dictadura l’inici de la revolució proletària”, com deia el meu partit, el PORE. Un període de tensió, de lluita política interna, amb un resultat clar: els qui consideren que el sostre que ens dóna la Constitució actual és suficient per donar cabuda a les millores, són els que van guanyar; però els qui creiem que hem d’acabar amb aquest règim, ja completament desgastat i corrupte, que s’aguanta només per manca d’acord i un pla comú entre republicans, independentistes i sobiranistes, veiem cada dia més motius per acabar la lluita que comencem. Però tot és obert, fins i tot el retorn del feixisme. Per aquest motiu m’agradaria que el llibre sobre la història de SEAT i l’ocupació del 71 fos un llibre que integrés totes les visions que es donaven aquells anys, és a dir, que poguessin escriure també companys com Mayo, Diosdado, Varo, el “pantera” del PT, companys de LCR (Gil ja no pot, llàstima, va morir, com Maite, Rufino i com tants altres companys). No es pot perdre aquesta memòria col·lectiva. SEAT va ser una Universitat per a tots nosaltres i, entre totes i tots, hem de treure les lliçons amb un debat franc, sincer i obert a escoltar.
El futur de l’automòbil i de la SEAT
No vull acabar aquest article balanç sense expressar com veig el futur de la SEAT i de la classe treballadora que forma part de la fàbrica. Després d’intentar treballar a SEAT, vaig entrar a RENFE a principis dels 80, on em vaig jubilar. Això em va permetre una visió de la mobilitat molt més àmplia i veure el sistema del ferrocarril com un gran avantatge sobre el transport per carretera, ja sigui en persones com en mercaderies. És clar que el ferrocarril no arriba a tots els llocs i pobles, però les principals rutes per anar a treballar, per transportar la producció podrien estalviar moltes hores improductives, molts accidents i morts i molta contaminació. Però també era clar que a Espanya hi havia forts interessos per no desenvolupar els trens de rodalies, ni els tramvies, ni sistemes de transport alternatiu al cotxe, com el corredor mediterrani de mercaderies. La indústria de l’automòbil estava protegida del règim.
Avui, després d’ampliar més el focus a la importància de les lluites ambientals, després de la meva jubilació, a aquesta visió s’afegeix un coneixement més gran del que comporta el canvi climàtic. I, juntament amb això, que les energies fòssils ja tenen una data de caducitat per l’esgotament de les fonts materials que hem fet els humans durant el sistema capitalista en els últims 200 anys, però especialment en els últims 50. Segons els científics de l’IPCC experts en el clima, ja no hi ha marxa enrere en els canvis en regions senceres i, entre elles la Mediterrània.
Així doncs, no es tracta només de les lleis i les normes que aprovin els cims climàtics de l’ONU, a París oa Glasgow, que obligaran a fer canvis radicals en la producció de cotxes. El problema va més enllà: la mateixa indústria de l’automòbil està en qüestió. No hi haurà més vehicles individuals en propietat més que per a una minoria, la que els pugui pagar. No hi haurà energia barata del petroli. Per tant, les grans fàbriques, la gran indústria auxiliar de l’automoció, que a Espanya significa el 10% del PIB i el 18% de l’exportació, deixarà d’existir com a tal en pocs anys. Aquesta és la realitat a què ens veiem abocats, i aquesta realitat l’ha de conèixer i debatre la classe treballadora de SEAT.
Per buscar alternatives justes a aquesta situació, que segurament serà dramàtica en molts casos, cal una consciència i unitat encara més gran que la que es va donar sota el franquisme, fa 50 anys. Només així la classe treballadora podrà influir en el procés de transició que s’ha de donar a les indústries. SEAT va demostrar que servia per a més coses que fabricar cotxes: durant la pandèmia es van fabricar respiradors que van salvar vides. Els seus treballadors van demostrar que estaven preparats per fer grans adaptacions. Doncs ara caldrà fer això a l’engròs. I s’haurà de fer planificadament, desmuntant algunes cadenes, transformant-ne d’altres, diversificant les produccions. SEAT haurà de produir moltes altres coses a més de cotxes elèctrics. Què cal a la societat? Respiradors? Tramvies? Plaques fotovoltaiques? Bicicletes?
No sóc enginyer ni sé les possibilitats que té una gran fàbrica com a SEAT. Però és clar que els treballadors sí que ho saben. Per això es tracta que els sindicats i els partits de base treballadora i democràtica tornin a organitzar la força, l’enginy i la voluntat de la gran majoria de les persones que treballen i alcen les seves propostes d’acord amb la societat, amb els ajuntaments, associacions de veïns, amb ecologistes.
I el repàs de la gran prova de força que vam fer amb l’ocupació fa 50 anys, ens hauria de fer veure que també ara podríem fer algunes accions que determinin que l’empresa i els governs, de la Generalitat i central, han de comptar amb la classe treballadora per realitzar una transició que sigui realment justa, democràtica i ecologista. Si pensem i corregim errors que cometem, podem aconseguir-ho. I les noves generacions acabaran d’assumir-ho i fer-ho.
Aquest és un article traduït de Sin Permiso
