Entrevista

Liliana Reyes i Mariña Couceiro: “El sentit de ser català va lligat als drets”

La sociòloga Mariña Couceiro ha coordinat l’informe de la Fundació Cipriano García “Els altres catalans i catalanes del segle XXI. La població d’origen estranger i la seva afiliació a Comissions Obreres”. És una extensa i documentada anàlisi de la presència de la comunitat d’origen estrangera a Catalunya, especialment en l’àmbit laboral. La comparació amb el clàssic “Els altres catalans”, on Paco Candel analitzava la immigració espanyola a Catalunya dels anys cinquanta del segle passat és inevitable. Parlem d’aquest informe amb ella i amb Liliana Reyes, responsable sindical de Noves Realitats del Treball, Territori i Migracions de CCOO.

En què s’assembla la immigració estrangera actual amb la que hi havia quan Candel va fer el seu llibre?

M.C.- És veritat que el perfil és molt diferent, evidentment per origen i també per altres característiques sociodemogràfiques, sobretot pel nivell educatiu, però crec que hi ha un element comú, que és que tant la immigració que va arribar de la resta d’Espanya al llarg del segle XX, com la immigració internacional que ens està arribant des de l’inici d’aquest segle, han constituït un element clau en el canvi social de Catalunya i, per extensió, en el canvi en l’economia i al mercat de treball a Catalunya. La immigració ha constituït, tant al llarg del segle XX com al llarg del que portem del segle XXI, un element central del creixement demogràfic i, per tant, en el desenvolupament econòmic i social de Catalunya. I, fins i tot, diria també en el progrés cultural i en el procés de constitució nacional de Catalunya.

Són molt diferents els problemes que van tenir els immigrants dels anys cinquanta que els que tenen els immigrants ara? El món ha canviat molt

M.C.- El perfil és molt diferent. El context social, polític i econòmic també és molt divers. Però sí que podem establir certs paral·lelismes. Bona part del nostre informe tracta sobre la inserció laboral dels immigrants i com es produeix en unes condicions que són menys favorables que les de la població d’origen autòcton. Parlem d’una segregació del mercat de treball segons origen i aquest és un problema que és paral·lel al que tenia la immigració de mitjans del segle XX de la que parlava Candel. De fet, nosaltres comencem l’informe amb una frase seva que deia que l’immigrant no ha vingut a menjar-se el pa de ningú sinó el seu i cap altre. Què estava dient? Que l’immigrant no venia a robar els llocs de treball dels catalans, sinó que venia a fer els treballs que els catalans no volien fer. Aquí sí que podem establir un paral·lelisme clar, perquè ara tenim la mateixa situació. Quins treballs, quins llocs de treball està ocupant la immigració d’origen estranger? Els més precaritzats i els menys qualificats. Els que ningú vol fer o que són menys desitjats per la població autòctona. Són els treballs al sector de l’hostaleria, el comerç, la construcció,…  Són treballs que impliquen salaris més baixos, més temporalitat, més parcialitat involuntària. Aquesta inserció al mercat laboral en unes condicions més precàries també està en l’arrel d’altres problemàtiques que també tenia la immigració de la que parlava Candel i que es repeteixen en la immigració actual, com són la de l’accés a l’habitatge, la pobresa o l’exclusió social. Sí que hi ha certs paral·lelismes.

L’administració era més dura amb els immigrants aleshores que ara? 

M.C.- És molt difícil fer aquesta comparativa perquè el context és molt diferent. És evident que l’administració franquista no tractava bé la immigració. Només cal veure les condicions en què vivien els immigrants. No hi havia cap tipus de sensibilitat cap al col·lectiu ni cap a les seves necessitats, però no era perquè eren immigrants sinó per la seva condició social. Era un reflex de com el règim tractava la classe treballadora. En aquest sentit, hem millorat. Es reconeixen els drets de les persones immigrants, però en la pràctica estem lluny d’estar en una situació ideal. A l’Informe, ens focalitzem molt en les problemàtiques que té la immigració estrangera per culpa del marc legal. És un marc legal pervers, que dificulta molt que les persones es puguin integrar. Estableix uns criteris que són molt estrictes a l’hora d’aconseguir un permís de treball o de residència. Exigeix unes condicions per aconseguir aquests permisos que moltes vegades no són realistes i que són molt difícils de complir i, per tant, estan condemnant a part d’aquesta immigració a establir-se al nostre país en una situació d’irregularitat i d’extrema vulnerabilitat. A més hi ha la manca de recursos. L’administració no està posant tots els recursos que serien necessaris per gestionar aquesta situació. Tots tenim al cap els problemes que tenen els immigrants quan han de fer qualsevol tipus de tràmit burocràtic, els retards amb els que es troben, que els dificulta que puguin regularitzar la seva situació o fins i tot fa que hagin de continuar en una situació de regularitat per culpa del retard en la renovació dels seus permisos de residència o de treball. Hem avançat, però, en la pràctica, la situació dista molt de ser la ideal.

La segregació del mercat de treball segons origen és un problema paral·lel al que tenia la immigració de la que parlava Candel

Hem passat de 6 a 8 milions d’habitants a Catalunya en uns 25 anys. Gran part d’aquest creixement es deu a la població immigrada. Com ha afectat això a la societat catalana?

M.C.- Sempre que hi ha un creixement sobtat de la població hi ha desafiaments. Hi ha desafiaments de com gestionar el territori, a nivell de plantejament de polítiques públiques, però això és independent de si el creixement és degut a la immigració o a l’evolució natural de la població. Clar que hi ha desafiaments. Nosaltres vinculem aquest creixement de la població, de la immigració, amb el creixement econòmic. No podem separar les dues coses. La immigració ha tingut un paper clau en el desenvolupament econòmic que ha viscut Catalunya en les darreres dècades. No es pot entendre la Catalunya d’avui sense l’aportació d’aquests fluxos migratoris. De fet, si ens fixem en els sectors econòmics on més ha crescut el PIB, són precisament aquells sectors on hi ha hagut una aportació més clara dels immigrants. El balanç ha sigut positiu des d’un punt de vista econòmic i social. Quan es parla de les conseqüències que té la immigració i d’aquest creixement sobtat de la població, també s’hauria de considerar el que hauria passat a la inversa. Quines serien les conseqüències de la situació contrària?

Si no haguessin vingut?

M.C.- Si no haguessin vingut. També ho indiquem a l’informe. Si no fos per els fluxos migratoris, des de l’any 2017 estaríem en una situació de pèrdua de població. El creixement natural de la població és negatiu des d’aquest any; és a dir, ja tenim més defuncions que naixements. I això també té conseqüències a nivell econòmic i social. Hauríem d’estar més preocupats per les conseqüències d’això que no pas pel contrari.

Ha canviat molt l’origen dels immigrants que han vingut en aquests darrers vint o vint-cinc anys? Ha fluctuat molt?

M.C.- Tenim més diversitat que a inicis de segle. Jo sempre parlo d’inicis de segle, dels anys 2000, perquè és quan va començar la gran onada migratòria procedent de l’estranger. És veritat que hi ha molta més diversitat, perquè ara ha crescut molt la immigració procedent de països que abans no teníem, d’Àsia o de l’Europa no comunitària. A grans trets, però, no ha canviat tant, perquè, per exemple, el país que més immigració portava a inicis dels anys 2000, que era el Marroc, segueix sent el país que més immigració aporta avui. I després hi ha un protagonisme molt important dels països procedents d’Amèrica Llatina. Si féssim un llistat de quins són els deu països que més immigració aporten actualment, més de la meitat serien d’Amèrica Llatina i, concretament, de Colòmbia, l’Argentina i l’Equador. Dels europeus, tenim una aportació molt important de Romania, França o Itàlia, que és la primera comunitat estrangera a Barcelona.

És molt diferent la immigració que procedeix de l’Europa comunitària de la que ve de l’Europa no comunitària o de la que ve de fora d’Europa?

M.C.- Sí. D’una banda, està la diferència del volum, perquè la immigració que ve de la Unió Europea, la immigració d’origen comunitari, és minoritària dins del conjunt de la població d’origen estranger que tenim actualment a Catalunya. Representa al voltant del 15% del total. És un col·lectiu molt petit comparat amb l’extracomunitari, que és la gran majoria de la immigració que tenim. Ha tingut una integració dins del mercat laboral que s’ha produït en unes condicions molt més favorables que la població d’origen extracomunitari. Té llocs de treball més qualificats, menys atur, menys temporalitat, menys parcialitat i salaris més alts. I la seva distribució a l’estructura ocupacional entre els diferents sectors econòmics té una estructura molt semblant a la de la població autòctona. Treballen més o menys en els mateixos sectors que la població autòctona, cosa que no passa amb els extracomunitaris. És un col·lectiu que té un nivell educatiu més alt que el dels extracomunitaris, però també més alt que la població autòctona. A l’informe diem que aquesta no és una raó suficient per explicar aquesta segregació entre comunitaris i extracomunitaris dins del mercat laboral. Més bé creiem que aquesta situació és deguda al marc legal actual, que estableix una segregació, una discriminació entre els comunitaris, que tenen el dret a la llibre circulació per accedir i treballar on vulguin, que tenen gairebé els mateixos drets que la comunitat autòctona, i els extracomunitaris que tenen una normativa molt estricta que els dificulta legalitzar la seva situació. Creiem que aquesta situació de partida, que ve marcada per un marc legal que és diferent pels dos col·lectius, marca aquesta diferenciació.

Quan es tracta del debat sobre la immigració sempre apareixen les crítiques a la Llei d’Estrangeria. Tant dolenta és? Tant perjudica els immigrants?

L.R.- Sí. És un marc legal que en principi determina els drets i les llibertats de les persones estrangeres a Espanya però que limita molt l’accés a la regularització administrativa als que venen a treballar. Aquesta llei té com moltes consideracions respecte a visats, contractació en origen,… coses que estan pensades per a aquelles persones que ja poden venir per se, però per a les persones que venen a treballar fugint dels seus països per violència, per guerres, perquè la seva vida corre perill, perquè s’estan morint de gana, expulsades, la llei el que contempla són uns arrelaments excepcionals. Però què passa amb aquests arrelaments excepcionals? Que un dels requisits és que romanguin al país tres anys, que puguin demostrar que han estat vivint aquí tres anys. Com es demostra? Estant empadronats. Aquest marc els obliga a estar tres anys sense permís de treball o residència perquè no hi tenen accés. Encara que un empresari els doni treball i els vulgui fer un contracte, no pot perquè la llei ho impedeix. Han de treballar tres anys en negre. De què menjarà aquesta persona? De què viurà? La Llei d’Estrangeria crea mecanismes per regularitzar o donar permisos de residència per un tipus de persones estrangeres i posa més condicions per d’altres. Per això diem que és racista i classista, perquè condiciona la vida de la gent que ve a treballar.

Els darrers anys s’han introduït reformes en aquesta Llei 

M.C.- Les reformes que s’han fet han estat insuficients perquè els problemes de base segueixen allà. Molta de la gent que ve de l’estranger no pot complir els criteris per obtenir els permisos de residència i de treball. La via més habitual per demanar la regularització és el permís de residència per arrelament. Aquesta és la via que escull la majoria d’immigrants. Però si has d’estar tres anys al territori espanyol en situació irregular estàs exposat a tot tipus d’abusos i ets totalment vulnerable. Estàs condemnat a treballar a l’economia submergida i acceptar qualsevol tipus de condicions laborals. S’han fet canvis però són insuficients

El problema no és la immigració, és la desigualtat i la mala gestió dels fluxos migratoris

Hi ha moviments en marxa per canviar-la? Hi ha prou pressió social per aconseguir-ho?

L.R.- Sí, sí. Hi ha hagut moviments des de que es va modificar el 2012 i el 2022. És una llei que té molta controvèrsia amb la comunitat immigrant i amb les seves associacions. Nosaltres també hem sortit a dir de manera crítica que s’ha de permetre que les persones que venen a treballar accedeixin a un permís i una contractació en condicions dignes. També interessa que cotitzin. Com organització sindical, diem que s’ha de promoure una modificació de la Llei d’Estrangeria que garanteixi els drets de totes les treballadores i treballadors d’origen estranger. Està previst que el mes de maig entrin en vigor unes modificacions del reglament de la llei que contemplen que en comptes d’exigir tres anys per l’arrelament se n’exigeixin dos. És una millora però si no es posen els recursos necessaris per part de l’administració pública per agilitzar els tràmits la gent continuarà embussada. Si la llei es millora però els mecanismes que l’han d’aplicar no es doten dels recursos necessaris perquè no es tardi tant en donar cita per rebre la documentació i en adoptar les resolucions per donar la targeta corresponent, seguiran passant quatre anys abans no s’obtinguin els permisos. També hi ha moviments per part de les entitats i les organitzacions socials per reclamar que es faci una regularització extraordinària de tota la borsa de persones que s’han quedat atrapades en aquest coll d’ampolla. Hi ha moltes persones que s’han trobat amb irregularitat sobrevinguda perquè la lentitud en la tramitació dels papers fa que vencin els terminis i tornin a caure en la irregularitat. Hi ha més de 200.000 persones a Catalunya que cal regularitzar perquè estan treballant. S’ha de donar una solució a aquestes persones i tornar a començar amb mecanismes àgils.

La reforma laboral impulsada per Yolanda Díaz ha beneficiat les persones immigrants?

M.C.- És evident que la reforma laboral ha tingut un impacte positiu sobretot en les persones més vulnerables dins del mercat laboral i aquí, efectivament, estan incloses les persones d’origen estranger. L’impacte positiu més clar és el de la temporalitat. A l’any 2021, abans de la reforma laboral, la taxa de temporalitat de les persones d’origen estranger era de més del 30%. Un any després de la reforma laboral va passar a ser del 19%. O sigui, estem parlant d’una disminució de més de 10 punts percentuals. Per tant, sí, la reforma ha sigut positiva, però, evidentment, és insuficient. És a dir, mentre no es canviï la Llei d’Estrangeria i el marc legal, la reforma laboral sola no pot solucionar les problemàtiques que té la immigració.

L.R.- D’entrada, la reforma laboral ha afectat les persones estrangeres de forma positiva. La temporalitat i la parcialitat s’ha reduït. I també les ha beneficiat l’augment del salari mínim interprofessional. Les conquestes i les millores sindicals també arriben als treballadors estrangers. Ara el que cal és adaptar la Llei d’Estrangeria a la nova realitat i a les noves necessitats de la societat. El govern s’ha d’asseure amb els agents socials per fer-ho. Fa poc vaig estar en una jornada que organitzava PIMEC i aquesta patronal estava interessada en com es gestionen els fluxos migratoris, perquè  necessitem persones que vinguin a treballar, necessitem persones que equilibrin la piràmide demogràfica. D’altra banda, com diu el model social de l’Europa que som, necessitem una perspectiva de drets humans. Quan li preguntes a algú d’esquerres i amb una mínima perspectiva de drets humans si està d’acord amb què una persona estigui tres anys en la irregularitat, en la precarietat, sense poder cotitzar, sense drets, et dirà que no. I que si pot  treballar amb un contracte i cotitzant a la Seguretat Social et dirà que d’acord.

I com s’hauria d’aconseguir?M.C.- Amb la reforma de la Llei d’Estrangeria. El problema de base és la Llei d’Estrangeria

A l’informe es fa referència a una enquesta que conclou que els ciutadans creuen que la immigració és la preocupació principal de la societat per davant de l’atur o la sanitat. És així? Si més no, sorprèn

M.C.- Aquesta és una dada del CIS del setembre del 2014 i era la resposta a la pregunta de quina pensaven els enquestats que era la problemàtica més preocupant (percepció general) de la societat catalana. Hi havia un percentatge majoritari de gent que deia la immigració. Però després hi havia una altra pregunta sobre quines eren les problemàtiques que els afectaven més a ells personalment, i aquí el percentatge de la gent que escollia la immigració era molt més baix. Això demostra que la immigració no és una problemàtica que afecti el dia a dia de la majoria de la gent. Aquesta percepció general de la immigració com un problema es deu, d’una banda, al tractament que fan alguns mitjans de comunicació de la immigració, que és massa sensacionalista des del meu punt de vista. Només cal veure el tractament que es va fer del tema de la crisi migratòria canària o que es fa, per exemple, del dels menors no acompanyats. Aquests mitjans ajuden a crear l’alarma social que tenim un problema, l’amenaça que ens estan envaint. I, després, aquí està jugant un paper clau l’extrema dreta, a la qual l’interessa destacar aquest relat i converteixen la immigració en el boc expiatori de totes les problemàtiques que té la societat. Es tracta de problemes estructurals complexos que aquests partits no volen afrontar.

Quan l’extrema dreta parla de substitució demogràfica què penseu?

M.C.- És veritat que la immigració és el principal factor de creixement demogràfic. No només a Catalunya, a tots els països occidentals està passant el mateix perquè tenim una piràmide de població envellida i el que està fent que hi hagi creixement demogràfic és l’aportació migratòria. Però d’aquí a parlar de substitució demogràfica o d’aquesta teoria del gran reemplaçament, que és el terme que utilitza l’extrema dreta, hi ha un bon tros. No existeix aquesta substitució demogràfica i es pot demostrar amb dades. És un debat que està molt allunyat de la realitat. Les nostres societats s’han composat al llarg del temps amb aquesta barreja, amb l’arribada continuada de fluxos migratoris. No existeix una societat pura, perfectament aïllada, que no s’hagi format a partir de fluxos migratoris. Fluxos migratoris n’hi ha hagut al llarg de tota la història. És un element més d’aquest relat, d’aquesta teoria de la conspiració que fa de la immigració l’arrel de tots els problemes socials que tenim actualment.

L.R.- S’ha situat mediàticament la immigració com un problema però el problema no és la immigració. El problema és la desigualtat, el problema és la mala gestió dels fluxos migratoris, és la mala gestió de les polítiques de convivència, és la mala gestió o la falta de polítiques d’acollida. I això acaba afectant a les condicions de vida de la gent en general. L’extrema dreta ho aprofita però cal denunciar també els poders polítics que no volen fer estructures que tinguin a veure amb treballar per la igualtat i per invertir en serveis públics suficients. S’alimenta el fals relat, fàcil i simple, que els que ens roben són altres persones més pobres que nosaltres, vulnerables i immigrants, i no els rics que sempre ens han robat. Estan fent que es canviï el focus perquè ens barallem entre nosaltres. La riquesa existeix en aquest país, ho demostren les darreres dades. Hi ha ocupació i creixement. La riquesa que s’està generant cal redistribuir-la. Cal fer més centres d’atenció primària, més hospitals, posar més metges, més escoles en municipis com L’Hospitalet on hi ha molts nens immigrants que arriben cada dia, però en no fer escoles noves, què passa amb els que estan aquí? Que se senten envaïts. Però això és per una mala gestió de les polítiques dels que no volen que n’hi hagi per tothom i alimenten l’acusació als immigrants perquè ens barallem entre nosaltres mentre ells  segueixen fent diners.

 La immigració no és una problemàtica que afecti el dia a dia de la majoria de la gent

La paraula ‘integració’ és l’adequada per parlar de la incorporació dels immigrants a la nostra societat? No a tothom li agrada aquest terme

M.C.- Jo no tinc cap tipus de problema en utilitzar la paraula ‘integració’. Sé que es preferiria utilitzar la paraula ‘inclusió’. Integració el que vol dir és incorporació d’individus a una estructura prèviament existent, que pot ser la nostra societat o pot ser el mercat de treball.  Jo no tinc cap tipus de problema en utilitzar-la. El problema és com es conceptualitza la integració. No s’ha de confondre integració amb assimilació. Moltes vegades es diu que “no es volen integrar”, que és una frase que s’escolta sovint. Ho diu gent que vol que els immigrants assimilin al cent per cent la nostra manera de pensar, la nostra manera de viure. Si identifiquem diversitat amb manca integració farem molt malament. Considero que la integració ha de ser bidireccional; és a dir, de l’individu cap a la societat i de la societat cap a l’individu i, per tant, a la societat també li pertoca posar els mitjans necessaris a través de les seves institucions perquè aquestes persones puguin integrar-se a la societat i viure d’una manera digna. Aquí hi ha molt de camí per recórrer. Per mi no és un problema però sí que és veritat que conceptualment s’utilitza més la paraula ‘inclusió’.

És molt més fàcil  la inclusió d’immigrants que venen de països d’Amèrica Llatina i que parlen castellà que dels que venen de països amb altres llengües?

L.R.- Acabo de llegir una notícia en un diari de dretes que deia que la comunitat llatina està molt preocupada per l’exigència del català per obtenir els permisos. Jo crec que són molt pocs. Tots volem aprendre l’idioma. Per nosaltres (Liliana és mexicana i viu a Catalunya des del 2017) és més fàcil integrar-nos perquè l’idioma i els costums són semblants. Ens entenem en castellà i el català ens costa aprendre’l, però ho volem fer. No ens representa cap perill. Tot el contrari, les places del Consorci de Normalització Lingüística estan plenes. Tots volem apuntar-nos i que obrin més places, més enllà del català bàsic. Necessitem que les subvencionin, perquè cada nivell són uns diners. El que incomoda és que exigeixin un bon nivell de català per tenir un treball millor però després ¿com ho faig si no hi ha places pels caps de setmana o en horaris als quals pugui anar a classe, o m’ho he pagar jo?  Si hi ha oferta i polítiques suficients nosaltres hi anem.  Ara que està sortint que ens exigiran el català, cal recordar que en l’informe d’integració que es demana per l’arrelament ja existia a la Llei d’Acollida catalana. I això és beneficiós. He donat cursos de drets laborals a dones d’altres països treballadores de la llar i de les cures i quan els parles d’aprendre català i la cultura catalana no ho veuen com un obstacle sinó com una oportunitat. Cal posar més recursos perquè puguem aprendre català.

Els immigrants no veuen aprendre català i la cultura catalana com un obstacle sinó com una oportunitat

M.C.- La Federació d’Educació de Comissions Obreres va fer recentment un comunicat en el que denuncia que hi havia més de 4.000 persones en llista d’espera pels cursos del Consorci per la Normalització. No s’està garantint el dret que tothom pugui parlar en català, més enllà dels cursos bàsics. Per integrar-te al mercat laboral has de tenir competències completes en la llengua, més enllà del curs bàsic que et permet accedir a un primer nivell però per la resta de nivells és molt difícil accedir a cursos. I després hi ha la qüestió dels preus. Un curs de suficiència costa gairebé 300 euros. És veritat que hi ha descomptes per aturats però una persona en situació irregular no podrà accedir a aquests descomptes. Encara que només siguin cent euros, ¿és que algú pensa que una persona en situació de vulnerabilitat podrà afrontar aquest pagament? Si volem que la gent aprengui català, garantim el dret a que la gent pugui parlar i aprendre l’idioma i no l’utilitzem com una barrera d’accés per a determinat tipus de sectors i de treballs.

La pràctica de l’islam en una societat on l’església catòlica hi té molt pes, l’ús del vel per part de les dones, suposen un problema per la integració de la immigració musulmana?L.R.- Per això reclamem polítiques de convivència que facin front al desconeixement. Hi ha molts rumors i idees falses, molt desconeixement de la història, per ambdues les parts, i això fa que se segregui la societat. Nosaltres, en les negociacions sindicals proposem que els convenis col·lectius contemplin les qüestions culturals i religioses dels treballadors. Ens sembla important. Ells tenen el Ramadà; nosaltres, Nadal. La por ve del desconeixement i ens falta molt per avançar en el coneixement de la nova societat, de com estem composats.

Vox o Sílvia Orriols diuen que acabarem tots musulmans

En aquest sentit hi ha un problema de percepció. Hi ha una visió totalment distorsionada de quina és la realitat de la immigració. La majoria de la gent pensa que tenim una immigració que és analfabeta, i el que diuen les dades del nostre informe és que té un nivell educatiu molt semblant al de la població espanyola. Un estudi del Centre d’Estudis d’Opiniódeia que més de la meitat de la gent pensava que la població estrangera a Catalunya era un terç del total, quan, segons les dades del padró d’habitants de l’any 2023, era un 17%. I un 16% dels enquestats pensaven que la població estrangera a Catalunya era el 50%. Hi ha un desconeixement absolut. I per part de l’extrema dreta s’alimenta aquest tipus de discursos de “ens estan envaint”, “són molts”, “ens canviaran la manera de pensar, la manera de ser”, “la nostra cultura està en perill”… I és totalment fals. No hi ha cap tipus d’invasió, podem conviure tots sense problemes. No hi ha un reemplaçament, ni les xifres exagerades de població d’origen immigrant. Aquestes qüestions es combatrien millor si hi hagués més coneixement per part de la gent de quina és la realitat de la immigració que tenim avui en dia.

 No hi ha cap tipus d’invasió, no hi ha un reemplaçament, com diu l’extrema dreta. Podem conviure tots sense problemes

Els immigrants es sindiquen poc. Perquè?

L.R.- Molts venim de països del sud global on el sindicalisme té una mala reputació i, per tant, desconfiem al principi. Sindicat ens sona a alguna cosa corrupta. És un desconeixement del que significa aquí. Jo recordo que quan vaig conèixer CCOO em va sorprendre moltíssim, perquè no era la idea que jo tenia del sindicalisme. Nosaltres també tenim com a repte apropar-nos més als treballadors i treballadores estrangeres. S’estan afiliant cada cop més perquè troben que és una eina útil pels seus interessos laborals, però hem de representar-los millor, i ara, els propers anys, ho farem. Els explicarem la Llei d’Estrangeria, com els afecta, com afecta les seves famílies, com reagrupar-les, quins drets tenen, què han de fer per votar i participar políticament. Tenim aquest repte, ser útils, apropar-los el sindicat. Tenen el dret a l’idioma, a participar en oposicions, a que s’agilitzi la convalidació dels seus estudis… Hem de representar aquests interessos. Quan descobreixen la utilitat de l’eina s’impliquen, s’ajunten a les candidatures, es fan delegats i delegades… Ens queda molt camí a fer en aquest treball.

Els immigrants s’estan afiliant cada cop més perquè troben que el sindicat és una eina útil pels seus interessos però hem de representar-los millor

L’informe acaba dient que cal reforçar l’idea de Catalunya com un sol poble. Com es fa un sol poble?

M.C.- Al capítol de les propostes sindicals parlem d’això. Vol dir, per exemple, reforçar els serveis públics o garantir el coneixement de la llengua, que tothom tingui el dret a parlar i a viure en català.

L.R.- Jo treballo i visc a Catalunya. Soc catalana. Soc catalana igual que la Mariña, que és gallega. Som el mateix poble, som aquí, lluitem per la mateixa gent, les mateixes coses…

No som un sol poble, ja?

L.R.- Sí, però nosaltres també hem d’integrar-lo. Jo ja ho tinc clar però la gent que ve i elegeix estar a Catalunya, tenir aquí la seva casa, el seu lloc de treball pels propers anys, per la seva vida futura, s’ha de sentir també part d’un sol poble, com tots els altres.

M.C.-I per això hem d’acabar amb la desigualtat. No podem tenir una Catalunya en què hi hagi dues categories al mercat de treball, en què hi hagi aquesta segregació. Mentre no garantim els mateixos drets per a tothom, i especialment per a la immigració d’origen extracomunitari, és molt difícil aconseguir aquesta unitat.

L.R.- T’has de sentir d’aquí

M.C.- Exacte. S’ha de treballar per garantir que tothom tingui els mateixos drets i les mateixes oportunitats. Aquesta és la manera. És una carrera de fons, però es va aconseguir amb la immigració dels anys 60. L’obra de Candel va en aquesta direcció. És una lliçó que tenim del passat, de com es va aconseguir integrar la immigració que va arribar de la resta de l’estat espanyol. Em diràs que era en un altre context, que els immigrants tenien un perfil més semblant als catalans, però en aquell moment semblava impossible i avui en dia ¿diferenciem entre la gent que és nascuda a la resta de l’estat espanyol i la que ha nascut a Catalunya? Jo no veig aquesta diferenciació, i per tant es pot aconseguir. Els fills dels que van venir els anys 60, 70, que viuen ara a Catalunya, són catalans i catalanes de ple dret.

L.R.- Tens raó. Ho dic per experiència. És veritat que el sentit de ser català va lligat als drets, a sentir-te en condicions d’igualtat amb els altres. Me’n recordo que, al principi, quan em preguntaven d’on era jo, sempre deia que de Mèxic. Ara dic que soc de Rubí.

M.C.-  El mateix que es va aconseguir amb els fills dels immigrants dels anys 60, 70, que se senten catalans, ho hem d’aconseguir amb les segones i les terceres generacions i amb els fills dels immigrants que estan arribant de l’exterior. Si no, fracassarem. Estem veient que l’ascensor social, ja per a les nostres joves, està espatllat, però és que per a aquesta gent, encara ho està més. Si no aconseguim la integració d’aquestes segones i terceres generacions, que s’estan incorporant ara al mercat laboral -estic parlant dels fills dels que van arribar a inicis de segle- patirem molt. Tindrem problemes molt greus.

Per més informació : la Universitat Progresissta d’Estiu de Catalunya (UPEC) celebra aquest dissabte 6 d’abril, la jornada Un sol poble Els altres catalans i la Catalunya que no s’acaba