Algunes dades: En els darrers 10 anys, segons les estadístiques de l’INE, la desigualtat de renda entre el 20% de rendes més altes i el 20% de rendes més baixes ha disminuït a Espanya del 6,8 el 2014 al 5,5 el 2023 (del 6,2 al 5,0 si excloem Ceuta i Melilla). Catalunya es situa just al 5,0, la mitjana de les CCAA excloent Ceuta i Melilla). A nivell global però, l’informe d’Oxfam Desigualdad SA indica que el poder econòmic està cada vegada més concentrat en unes poques mans i que mentre aquestes es fan cada vegada més riques, la major part de la població mundial s’empobreix. L’1% més ric acapara el 43% dels actius financers, l’1% més ric emet tant CO2 com els 2/3 més pobres del planeta. A Espanya, el 2023 el nombre de milionaris va augmentar fins els 250.600, un 5,6% més que l’any 2022.
Certament, fa temps que les dades macroeconòmiques milloren, però es tradueix això en una millora real de la situació laboral?
Deixem momentàniament les dades i anem a alguns exemples de situacions laborals obtinguts de primera mà.
Repartidor-conductor en dues empreses del sector alimentari. Una de les empreses és coneguda pel pa de motllo i és capdavantera a nivell mundial a la indústria de la panificació. Condicions teòriques en el moment de contracte: Jornada de 6h de repartiment de dilluns a dissabte. Realitat: El repartidor havia de preparar les comandes i amb el repartiment, tot plegat, es traduïa en jornades d’un mínim de 10h, arribant sovint a 12h, és a dir unes 60 setmanals com a mínim. Les hores de més no estaven remunerades. La segona es una empresa auxiliar que dona servei de manteniment a un grup arxiconegut en el mercat de l’alimentació, amb botigues a tot el territori. Teoria: 8h diàries de dilluns a divendres. Realitat: Únicament es compatibilitzaven les hores en el lloc de feina i no els desplaçaments, que sovint eren a llocs llunyans com Tarragona, Girona etc. Per tant, el conductor des que sortia de la base fins que hi tornava feia jornades d’ 11 o 12 hores. Únicament es cobrava per les hores de contracte, les hores de més no estaven remunerades.
Conductor a una famosa empresa de grues, que fa servei de recollida de contenidors. Malgrat que el contracte era de 40 hores setmanals, ja d’entrada a l’entrevista deien que treballaria 12 hores diàries de dilluns a divendres i 8h més un dissabte de cada dos. Per tant, una mitjana de 64h setmanals. En aquest cas les hores extra (obligades) si eren remunerades.
Tres treballs de cambrera en temporada alta a una població de la Cerdanya. El primer, un contracte de 40 h setmanals durant el mes d’agost. Tots els dies de la setmana sense cap dia de descans durant tot el mes, 4h al migdia i teòricament 4h a la nit que acabaven sent més doncs fins “el cierre” vol dir regalar alguna hora diàriament. Salari segons conveni, és a dir, el mínim del conveni per 40h setmanals i no de les 60h setmanals o més que s’acabaven fent. El segon, un altre treball de dues cambreres en un altre restaurant durant l’agost, a 10h diàries entre migdia i nit, amb un dia setmanal de descans. Sou segons conveni, de paraula, però sense contracte. El tercer, un treball de cambrera a un hotel de la mateixa població durant la setmana santa. Sou segons conveni, amb contracte i amb compliment de les hores de conveni. L’únic cas en que les condicions de treball s’ajustaven a la normativa.
Cambrer en un restaurant de tapes de l’àrea metropolitana, amb contracte de 26h setmanals. La resta, fins a més de 50h a la setmana en negre.
Treballs esporàdics (substitucions) en l’àmbit de l’atenció social. L’administració licita concursos per que fundacions, sense afany de lucre, realitzin la feina. En un dels treballs socials, on era obligada la presència de dos professionals alhora, també he pogut documentar que una nit, un treballador va estar tot sol amb els joves residents. La direcció, amb coneixement de la situació, no va fer res per solucionar-ho. Sovint els professionals, Integradors, Treballadors o Educadors Socials estan mal pagats, si es té en compte el treball que realitzen, en alguns casos feines de risc i sense plus de nocturnitat. En canvi els directius cobren bons sous. En un dels casos que va fer substitucions durant les vacances de Nadal, els dos pagaments (del desembre i del gener) van ser molt inferiors al que corresponia, es va solucionar un cop feta la reclamació.
Aquests exemples són únicament això, exemples, però són casos que conec personalment. Tots ells tenen en comú una cosa a destacar, la tasca inspectora de l’administració, l’encarregada de fer complir les normes, no existeix. Segons comentari d’un expert advocat laboralista, la inspecció de treball se sol activar quan hi ha una denúncia o un accident, substancialment no hi ha una feina prospectiva. De tots els casos que he documentat, únicament en un dels restaurants va aparèixer un inspector de treball, que per alguna raó l’empresa ja sabia que hi aniria i per tant va poder alliçonar convenientment els treballadors. Estic completament segur que qualsevol sindicat podria posar nombrosos exemples similars.
Tornem a les dades. A gràfica següent, amb dades de l’INE, es pot veure la sèrie dels darrers 10 anys dels percentatges de treballadors que cobren menys del Sou Mínim Interprofessional (SMI) fins els que cobren 4-5 vegades el SMI. Aquest darrer grup integra gran part dels Catedràtics d’Universitat amb complements de recerca i docència així com triennis. A cada any concret, el percentatge de treballadors s’agrupa en funció del SMI del mateix any. Com es pot veure a la gràfica, en els darrers 10 anys hi ha dues categories on el percentatge de treballadors augmenta. Els que cobren de 0 a 1 SMI passen de ser del 13,28% dels treballadors el 2013 al 17,1% el 2023. Això mateix passa entre els que cobren de 1 a 2 SMI que passen del 32,96% el 2013 al 48,16% el 2023. És a dir que en els darrers 10 anys el percentatge de treballadors que cobren com a màxim 2 SMI han passat de ser el 46,24% al 65,26%, gairebé 2/3 del total. Per altra banda els que cobren de 2 a 5 vegades el SMI han passat de ser el 46,19% el 2013 al 31,69%. Això vol dir que en 10 anys un 15% dels treballadors que cobraven més de 2 SMI han passat a cobrar menys d’aquesta quantitat.
Les dades indiquen doncs que globalment, els assalariats d’aquest país han anat perdent poder adquisitiu si prenem com a referència el SMI. Massa treball precari i mal pagat, i més si tenim en compte les condicions de treball que els exemples anteriors posen de manifest almenys per alguns treballadors. L’economia creix com mostren les dades macroeconòmiques, però cal una major redistribució dels beneficis que serveixi per disminuir la desigualtat i també l’increment del SMI per tal que tota la població se’n vegi beneficiada i no perdi poder econòmic, fins i tot en èpoques de creixement. L’anterior pujada del SMI, i els impostos a beneficis extraordinaris de la banca i les elèctriques, han dut no a l’apocalipsi anunciada per la CEOE i els representants de la banca i les elèctriques, sinó a una economia que segons The Economist rutlla d’allò més bé. Com va passar des de la segona guerra mundial fins els anys 80, l’increment dels impostos als més rics va incrementar el creixement econòmic i va reduir la desigualtat.
