Ja fa temps que treballo acompanyant persones que formen part de col·lectius vulnerabilitzats per una societat i un sistema travessat per les desigualtats; dones i homes que senten en primera persona les múltiples discriminacions fruit d’un sistema de desigualtats. De vegades parlem d’aquest sistema, d’aquestes desigualtats estructurals, però massa sovint oblidem els noms, els cognoms i les vivències que hi ha darrere d’aquestes situacions. Potser si les persones que dia a dia decideixen les polítiques d’aquest país aterressin a les realitats quotidianes d’aquestes persones, les coses prendrien una altra forma i enfilarien un altre rumb; potser aleshores els canvis s’accelerarien, les dificultats per dur a terme transformacions es diluirien i els recursos, l’optimització i la redistribució de la riquesa estarien més a prop de ser una realitat.
I és que les persones de les quals parlo tenen una veu silenciada pel sistema, una veu incòmoda que no es vol escoltar. I és per això que, avui, aprofitant aquest altaveu, em sento amb la responsabilitat de parlar de les múltiples dificultats i vulneracions de drets fonamentals que pateixen. Per exemple, en el camp de la inserció social i laboral ens trobem amb múltiples casos de persones que, fruit de la seva procedència, de la seva situació econòmica i social, així com del seu gènere, pateixen la violència d’aquelles que s’aprofiten d’aquesta situació: les grans empreses i institucions. “En aquesta empresa no paguem les vacances, però si no t’agrada ja saps on és la porta”, o bé: “no et puc donar el nou contracte, és el mateix que ja t’havíem fet, no el necessites”, o també: “el material que necessites per treballar l’has de pagar tu, per això te’l treurem del teu sou”, o mirades i paraules de menyspreu quan una dona d’origen senegalès entra a fer la seva feina de traductora en una comissaria.
Quan treballes acompanyant persones que han patit aquestes violències econòmiques, socials, de gènere i fruit de la seva procedència t’adones de la incapacitat que tenim actualment per donar una resposta que estigui a l’altura de la garantia de drets fonamentals. Es fa més evident que mai el poder que tenen les administracions i les empreses per continuar reproduint unes lleis fetes pels de dalt i des dels de dalt per continuar oprimint, per continuar explotant i condicionant la vida de les persones que volen sortir d’una situació de misèria. També l’autèntica vergonya que representen convenis per a certs sectors, que normalment són sectors feminitzats, com els de les cures i els de la neteja. Precisament, també sectors fonamentals per a la reproducció de la vida.
Així doncs, quan a les sessions d’acompanyament i de formació comencen a sorgir situacions de discriminació, com per exemple de vulneració de drets laborals o bé discriminacions racials i també de gènere, ens adonem que acompanyar aquestes persones vol dir donar-los eines per tal que puguin denunciar aquestes situacions. Però quins organismes tenim per denunciar aquests fets sense que això tingui conseqüències directes en la seva capacitat material? Com denunciem això sense que perdin la feina? Quines estratègies els donem perquè millorin la seva capacitat d’incidència si, en realitat, elles ja saben què necessiten, però el que passa és que viuen en un xantatge constant per part del sistema de funcionament de la societat actual per poder arribar a final de mes i tenir cura dels seus?
Enxarxar els diferents recursos de garantia de drets i donar a conèixer els serveis actuals és una possibilitat per donar resposta a aquestes situacions; tanmateix, la realitat és que aquests recursos són escassos, lents i no donen respostes immediates en situacions d’urgència. Alhora, també existeix un centralisme latent que fa que aquests recursos es trobin sobretot a la ciutat de Barcelona, on moltes de les persones que atenem fora de la ciutat no hi tenen accés. Al mateix temps, quan parlem d’aquests recursos cal que ens situem i siguem conscients de la lògica burocràtica que ho impregna tot i dificulta en excés l’accés als diferents serveis i eines que necessiten les persones.
Ens calen polítiques per acompanyar les persones en relació amb la inserció laboral i social que siguin transversals, que tinguin en compte les múltiples branques que necessita una persona per desenvolupar la seva vida. Polítiques que vinguin marcades per fer front a les grans situacions de desigualtat produïdes per una lògica de mercat marcada per la desigualtat; que tots i totes ens plantem i puguem crear, teixir i donar eines també comunitàries d’apoderament i de cura entre nosaltres. De i per a totes les treballadores, vinguem d’on vinguem, generem espais de lluita i de cura.
