De cada 100 persones que van sortir de les llistes d’inscrits a les oficines públiques d’ocupació, més de 7 ho van ser com a resultat d’un mecanisme que les obliga a jubilar-se, encara que no hi estiguin d’acord, segons les dades de 2015.
Un total de 26.185 treballadors i treballadores que percebien l’any 2015 el subsidi corresponent als aturats amb edats superiors als 52/55 anys, van passar a cobrar pensions per jubilació en el conjunt de l’Estat espanyol. El 2016 la xifra va ser de 21.887 persones, tot i que les dates corresponen al període entre l’1 de gener i el 30 de setembre, segons les dades obtingudes per UGT després d’una consulta d’una petició formulada a la Comissió Executiva del Consell General de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS).
Tot i que no hi ha dades territorialitzades, es considera que el nombre de persones ocupades a Catalunya són el 17,4% del total espanyol. Al Principat hi havia d’alta a finals d’any 3,2 milions de persones, mentre que a l’Estat espanyol els ocupats eren 18,52 milions. Fent una translació directa de la proporció a Catalunya haurien passat de la situació d’aturats a jubilats forçosos 4.556 persones el 2015 i 3.808 en els tres primers trimestres del 2016. Això hauria fet disminuir en la mateixa proporció les llistes d’inscrits a les oficines de col·locació.
En concret, al conjunt de l’Estat, durant el 2015 l’atur registrat va disminuir de 354.000 persones. Si es relaciona la xifra amb els aturats que es van haver de jubilar a la força, la conclusió que es desprèn és que un 7,3% de la disminució de l’atur es déu a aquest fenomen. El 2016 la reducció de l’atur va ser de 390.534 persones. Si es compara el conjunt del 2016 amb els jubilats forçosos dels tres primers trimestres el resultat varia perquè les xifres no són homogènies, però el resultat és també significatiu, un 5,6% dels que van sortir teòricament de l’atur eren persones obligades a jubilar-se. A Catalunya la relació corresponent a 2015 seria en el primer cas un 7,5% i en el segon un 6,2%.
Amb l’inici de la crisi es van generalitzar els processos d’acomiadament col·lectius especialment a les grans empreses. De manera important, les reduccions d’ocupació afectaven les treballadores i els treballadors més grans. Com a resultat d’aquesta política van quedar moltíssimes persones amb edats properes a la jubilació sense possibilitat de trobar nova feina. Al mateix temps, com la fixació de la quantia de la pensió es fa a partir de les cotitzacions dels últims 15 anys, la situació que es presentava era dramàtica per aquestes persones.
Inicialment el govern socialista va optar per un mecanisme tou. A partir dels 52 anys si una persona era acomiadada per algun dels següents motius podia acollir-se a la jubilació avançada forçosa:
L’acomiadament col·lectiu per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció.
L’acomiadament objectiu per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció.
L’extinció del contracte per resolució judicial, d’acord amb l’article 64 de la Llei 22/2003, de 9 de juliol, concursal.
La mort, jubilació o incapacitat de l’empresari individual, sense perjudici del que disposa l’article 44 de l’ET, o l’extinció de la personalitat jurídica del contractant.
L’extinció del contracte de treball motivada per l’existència de força major constatada per l’autoritat laboral .
En la primera regulació els afectats, quan acabaven de percebre els subsidis vinculats amb l’atur passaven a cobrar, fins a l’edat de jubilació una ajuda de 425 euros mensuals. Al mateix temps es permetia arribar a un conveni especial de manera que es complementava, amb aportacions personals allò que l’Estat pagava durant tot aquest temps a la Seguretat Socials.
Però amb el canvi de govern, els conservadors van canviar també les normes. Així, per percebre l’ajut s’havien de tenir més de 55 anys i no tenir en el nucli familiar altra font d’ingressos. Al mateix temps, ja no es podien acollir a convenis especials amb la Seguretat Social i la cotització pública acabava quan finalitzava el dret a percebre ajudes per l’atur.
També hi havia un altre element. Les persones afectades per la dita popularment com jubilació forçada avançada, havien de fer-ho quan complissin 61 anys, i a mesura que es va ampliant l’edat legal del retir, el temps s’allargarà fins als 63 anys. Arribant a aquestes edats tant si volen com si no els treballadors hauran de jubilar-se. Però, la llei dicta que en cas de jubilació avançada, es perdi entre un 8% i un 7,5% anual , segons els casos, de la quantitat a percebre per jubilació. Tot plegat fa que la pensió d’aquests treballadors, ja de per si migrada, es reduís fins a un 36% en el pitjor dels casos.
L’operació a les arques públiques surt rodona, es redueix el nombre d’aturats oficials i al mateix temps es redueix la factura a pagar en pensions. Clar que els qui en resulten perjudicats són ciutadans que han treballat tota la vida amb l’esperança d’un retir digne.
