Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
José Mujica obria així el seu discurs a les Nacions Unides el 24 de setembre del 2013. L’afirmació no era només una ubicació geogràfica, era una proclama política i ètica. Era el clam d’un home que, des de l’austeritat personal i la radicalitat moral, qüestionava el rumb d’un món sotmès a l’economia de mercat, el consumisme desbocat i la indiferència institucional davant del sofriment humà. Mujica no només parlava com a president de l’Uruguai: ho feia com a portaveu de milions de persones empobrides del sud global, de les víctimes silencioses del sistema.
El discurs de Mujica davant de les Nacions Unides va ser més que una intervenció: va ser una sacsejada, i més d’una dècada després, segueix vigent. Amb paraules senzilles però incisives, va carregar contra el capitalisme consumista, l’obsolescència programada, el militarisme o la incapacitat col·lectiva de construir un món més just. Contra un consumisme que fa ens menys lliures i que fabrica necessitats artificials per a mantenir el ritme de consum. Ho va fer no com un tecnòcrata, sinó com un home que ha conegut el dolor, la misèria, la lluita i la reflexió.
El seu missatge central era clar: cal un canvi profund. Un canvi que no pot ser només tecnològic ni legislatiu, sinó ètic i cultural. Hem de deixar de considerar la felicitat com una suma de possessions i començar a pensar-la com una vida amb sentit. Hem de posar límits a un sistema econòmic que depreda el planeta i condemna milions de persones a la misèria.
Probablement en aquesta reflexió Mujica és també un home extremadament contemporani i visionari. Anticipa com pocs que la crítica amb més sentit al capitalisme del segle XXI no està en la forma de produir, el treball, com si ho ha estat durant el XIX i el XX, sinó en l’obligació de consumir per sobre de les nostres possibilitats. Ell, com a alternativa proposa un model de vida que redueixi el desig a allò essencial i que permet dedicar el temps a allò que dóna sentit a l’existència: estimar, pensar, compartir, cuidar. El que ell anomena “cuidar la vida” com el veritable propòsit vital.
Més recentment, arran de la segona victòria de Donald Trump a la Casa Blanca, es va mostrar sorprès i preocupat pel retrocés civilitzatori que suposa el discurs del president nordamericà. “Han reduït el liberalisme a un llistat de receptes econòmiques” i alertava que la principal aportació del liberalisme és la tolerància, l’acceptació de les diferències en un clima de respecte. Al capitalisme de Trump i els seus seguidors europeus, ja no els serveix la democràcia liberal i tenen, en canvi, pràctiques on els drets son triturats i horitzons d’autoritarisme.
Una vida de compromís i resistència
Pepe Mujica és, abans de res, un home de coherència. Va militar des de jove en la lluita per la justícia social i es va implicar com a membre i fundador del moviment Tupamaro, una organització d’alliberament nacional que va optar per la via armada com a resposta a les desigualtats socials i a la repressió. Aquesta etapa el va portar a passar tretze anys a la presó durant la dictadura militar de l’Uruguai, en condicions extremes d’aïllament i patiment.
Lluny d’amargar-se o de rendir-se, d’optar per la rancúnia, la venjança o el dolor, Mujica va sortir d’aquella etapa amb una lucidesa renovada i un compromís encara més profund amb la llibertat i la dignitat humana. El seu pas per la presó es va convertir en una escola interior: “Vaig haver de galopar cap endins per no tornar-me boig”, diria després. Amb el retorn de la democràcia, va canalitzar la seva lluita cap a la via política institucional, contribuint a fundar el Movimiento de Participación Popular dins del Frente Amplio, un projecte progressista que el portaria fins a la presidència del país.
El seu exemple és el d’algú que és capaç de superar la persecució i la presó en condicions infrahumanes i fer possible construir ponts i posar per davant el futur col·lectiu. Va apostar clarament per la unitat, pel treball conjunt de les múltiples forces d’esquerres per a ser més útils al servei de les classes populars, i el resultat no només han estat les victòries del Frente Amplio al capdavant del govern, sinó una estabilitat política i econòmica a l’Uruguai destacables en el context llatinoamericà.
Un estil de vida com a bandera
Mujica no ha necessitat discursos grandiloqüents per guanyar-se l’admiració del món. El seu missatge més potent ha estat, sens dubte, la seva manera de viure. Sense luxes, en una casa rural a les afores de Montevideo, amb un hort, la seva dona Lucía Topolansky, activista i política com ell, i una gossa amb una pota amputada, Mujica ha encarnat una forma d’austeritat radical i conscient. Quan la premsa el batejava com “el president més pobre del món”, ell replicava: “Pobres són els que volen més”.
Casa seva s’ha convertit en els darrers anys en un lloc de pelegrinatge per a persones i líders de les esquerres (i no només) d’arreu del món, reconeixent-lo com a referent polític però sobretot moral i ètic. Apareixen somrients asseguts a la taula de la seva cuina o com a copilots del seu vell Volkswagen Escarabat. Un cotxe, per cert, símbol de la seva austeritat i pel que, contradiccions capitalistes, van arribar a oferir un milió de dòlars per comprar-lo.
Una veu coherent
El llegat de Mujica és immens perquè connecta amb una veritat elemental i universal: la necessitat de viure amb coherència. Ell no només denuncia; proposa. No només critica; construeix. El seu discurs, lluny del cinisme imperant, és una crida a l’esperança activa: “És possible viure d’una altra manera”, ens diu. I ell ho demostra cada dia.
Una coherència que no vol dir immobilisme o quietud. Ell va canviar molt a la seva vida. El seu camí passa per la lluita armada, i per l’empresonament i la tortura, però també pel perdó als seus repressors i per la reconciliació, per la política i la vida institucional, per l’aposta per la unitat política sense renunciar a la seva singularitat amb unes enormes dosis de generositat i intel·ligència política.
En temps marcats per l’individualisme, la desafecció política, Mujica esdevé un referent moral. La seva figura no és la d’un sant ni la d’un heroi. És la d’un home que, amb contradiccions i errors, ha intentat ser fidel als seus ideals en totes les etapes de la seva vida. I això, avui, és revolucionari. La revolució de la coherència. La seducció de la humilitat sincera, sense artifici, lligada a un compromís genuí amb la lluita per la dignitat humana.
Avui Lucía Topolansky, la seva companya de lluita i de vida, perd el seu marit i es queda més sola i més trista. Nosaltres perdem un referent… però també ens sentim més sols i més tristos.
