Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Dimecres, 9 d’abril, Javier Pacheco deixarà de ser el secretari general de CCOO de Catalunya. A partir d’ara caldrà veure que fa aquest sindicalista, encara jove, en el món públic de Catalunya i/o Espanya. Com durant anys vaig treballar fent informació laboral, vaig haver de tractar amb una certa assiduïtat els màxims responsables del sindicalisme català. Això em va permetre veure com evolucionava aquest món des dels inicis heroics de la transició fins ara.
Centrant-nos en CCOO, el sindicat que des de la recuperació de la democràcia ha ostentat a Catalunya la primacia en la representació obrera, la personalitat dels seus secretaris generals dona una certa idea de com ha evolucionat l’economia del país i el sindicalisme.
Josep Lluís López Bulla, per mi, representa el gran esforç per crear una organització obrera des de les cendres del franquisme, amb una població molt heterogènia. La indústria era una altra. El sector del tèxtil era el més poderós si es compta pel nombre de treballadors que agrupava i que el sindicat pretenia representar. Ara, aquest àmbit no s’assembla en gairebé res al que havia estat als anys setanta del segle passat. I així podríem desgranar en cada segment d’activitat.
Després CCOO va optar per un perfil diferent: Joan Coscubiela, un advocat laboralista bregat en les negociacions amb l’administració catalana. Va haver d’afrontar un intent de sucursalitzar el sindicat. Ell, que es considera dins de CCOO una persona ortodoxa pel que fa a la relació Catalunya – Espanya.
El tercer secretari general va ser Joan Carles Gallego, un ensenyant, que sindicalment havia fet les seves armes més importants en l’àmbit dels treballadors públics. La seva activitat va posar l’accent en la preocupació per l’educació com a clau del progrés de la classe obrera.
A mitjan 2017 va arribar a la cúpula de CCOO Javier Pacheco. I un dels primers reptes que va haver d’afrontar va ser la sacsejada social i política del procés sobiranista. En un sindicat que aplega treballadors d’orígens diferents, qualsevol moviment en fals podia fracturar l’organització. Pacheco va haver de navegar amb compte per un mar embravit, sense sortir-se dels límits ideològics de Comissions i, tanmateix, amb un gran compromís contra la repressió.
Un altre element que potser quedarà sense destacar en l’executòria de Pacheco al capdavant de CCOO és l’àgil reacció que el sindicat va tenir durant la pandèmia de la Covid. Quan el país va quedar confinat i aturat, el sindicat va fer un gran esforç i es va transformar en una gegantina eina digital per defensar els treballadors en una època excepcional. El resultat va ser evitar la desfeta que tot semblava que es produiria.
Javier Pacheco té els seus orígens en el sindicalisme de l’automòbil. La seva militància inicial es conjuga amb el nom de Nissan i crec que el tancament d’aquesta empresa ha estat un dels elements que més l’hauran afectat. Igual com la solució adoptada per salvar els mobles, amb la reconversió de la planta de la Zona Franca en una fàbrica de cotxes elèctrics amb segell xinès.
Caldrà estar atent a les noves passes de Pacheco. Com en altres ocasions, el seu futur, segurament, es farà en el camp polític: quan has estat al capdavant d’una organització és difícil fer altra cosa. Apunto una hipòtesi per començar a conjecturar: Javier Pacheco viu al Prat de Llobregat!
