Una pandèmia mundial, una guerra a Europa i una inflació desbocada. Són els tres elements que conformen el còctel Molotov que ha deixat un forat a la butxaca de la ciutadania, que veu com el bitllet de 50 cada cop li dona per menys al supermercat. Els habitants de Barcelona, en concret, han perdut un 7,3% de poder adquisitiu respecte de 2019. Aquesta és una dada que no existeix per al conjunt de Catalunya, però que segons els experts és similar a la de Barcelona, dècima amunt, dècima avall. La previsió, auguren aquests mateixos estudiosos, és la d’un horitzó ple de núvols per a les economies familiars.
L’economia s’ha gripat i les dades ho demostren. Tot i que els barcelonins tenen més diners, un 3% més que al primer trimestre de 2019, serveixen per a menys i, de retruc, hi ha una consegüent pèrdua de poder per comprar i estalviar. Aquest contrast no ha parat d’eixamplar-se des del 2021, fins a arribar a nivells rècord aquest segon trimestre, amb 10 punts de diferència entre la renda disponible, els diners, i el poder adquisitiu, que contextualitza els ingressos percebuts, normalment el salari, amb la inflació i mostra la capacitat monetària real de les llars.
“És un fenomen que es dona a Barcelona, a Catalunya, a Espanya i a Europa. És la derivada de la situació d’inflació general”, resumeix Àlex Costa, membre del departament d’anàlisi de l’Oficina Municipal de Dades (OMD) de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest índex de preus de consum (IPC) disparat al 7,3%, segons la xifra avançada del mes d’octubre per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), contrasta amb un creixement quasi inexistent de l’economia espanyola, en situar-se al 0,2% el tercer trimestre de 2022, un descens d’1,3 punts respecte del trimestre anterior.
L’escenari actual és procliu a una estagflació, un fenomen que l’economia espanyola no viu –i pateix– des de la dècada dels 70 del segle passat, durant la crisi del petroli. Es dona quan el producte interior brut (PIB) d’una economia acumula dos trimestres en negatiu i alhora s’encadenen xifres elevades d’inflació. “Estem cada cop més a prop de veure aquesta estagflació”, alerta Costa, que en el passat va ser director general de l’INE i subdirector de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).
“No tenim previsions [de què pot passar]”, admet Costa, davant l’escenari d’incertesa actual. “Hi ha algun organisme, com l’Airef [en referència a l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal], que ja pronostica un creixement nul de l’economia. Amb la inflació hi ha controvèrsia sobre si durarà més o menys. Jo imagino que la inflació al voltant del 10% no serà sostinguda, però encara que baixi continuarà sent molt alta i això afecta especialment certs grups socials”, explica, mentre fa referència a tota aquella gent amb ingressos baixos i que viu de lloguer. Actualment i fins al 31 de desembre, les revisions a l’alça de la mensualitat, normalment lligades a l’IPC, estan limitades al 2% pel govern espanyol, que no ha volgut posar fre a les pujades per als nous contractes.
“La nova pobresa és gent que abans donava i ara rep [menjar]”
Les cues de la fam són una realitat ben present –i creixent– a Catalunya. Ho constata el Banc d’Aliments que, després del boom de la pandèmia de la covid-19, viu el pitjor moment dels seus 35 anys d’història. “És dramàtic”, resumeix el director de la fundació, Bosco Fonts.
“El Banc d’Aliments ha hagut de reduir aquest any l’entrega d’aliments per càpita que fem. Fins a finals de setembre portem un 14% menys de quilos entregats per persona“, explica. “No és que hagin caigut les donacions, que també, sinó que la compra d’aliments ens està costant molt més que l’any passant, les arques les tenim buides. Els ous ens ha pujat un 80%, l’oli més del doble… amb els diners que tenim comprem menys quilos. I com tenim més gent a atendre, patim una tempesta perfecta“, afegeix. Al setembre han ajudat 144.000 persones, un 3% més que el desembre passat i un 20% més que abans de la pandèmia, quan van ser 120.000 usuaris.
El desconcert és màxim, admeten. “En comptes de baixar [la corba d’usuaris atesos], que és el que esperàvem, cada cop puja més, ara es cronifica”, afirma Fonts. “La nova pobresa és gent que abans donava i ara rep [menjar]“, assegura. També hi ha qui ha hagut d’afrontar el pas de demanar socors per poder tenir un plat calent a casa per no haver de perdre el sostre on viu. En una disjuntiva entre lloguer o menjar, hi ha qui ha fet la tria per la primera, expliquen des del Banc d’Aliments.
La resposta dels sindicats: nous convenis col·lectius (amb clàusula de revisió salarial)
Totes les fonts consultades per aquest reportatge mesuren molt bé les paraules que empren per tractar de traçar una solució a la difícil situació econòmica que es viu. Els sindicats, com CCOO, aposten per la negociació amb les patronals i la signatura de nous convenis col·lectius que blindin el poder adquisitiu de la classe treballadora. Aquesta vegada amb una mirada més llarga, amb acords a tres anys vista, per exemple, coneixedors que la situació actual és molt volàtil.
“Estem reivindicant una millor pujada dels salaris, en el marc de la negociació col·lectiva, però és impossible aconseguir increments del 10% d’aconseguir en una mesa negociadora”, reconeix Cristina Torre, secretària d’Acció Sindical i Transicions Justes de CCOO. “Plantegem com no perdre poder adquisitiu, però sense assumir increments del 10%”, explica, mentre posa com a exemple els nous convenis col·lectius acordats al sector siderometal·lúrgic per a les províncies de Tarragona i Barcelona, on s’han acordat increments de sou aquest 2022 del 6,4% i del 4,2%, respectivament.
Ambdues xifres queden per sota de l’IPC, però per evitar la pèrdua de poder adquisitiu s’han pactat increments substancials per als pròxims dos anys i, en cas de fer curt, hi ha una clàusula de revisió salarial que ajustarà els sous per blindar la renda d’aquests treballadors, més de 160.000 a la província de Barcelona. “És molt important que recuperem les clàusules de revisió als convenis col·lectius i que els increments salarials estiguin superiors al 4%“, diu Torre, que xifra en un 25% el total de convenis que disposen d’aquesta eina que evita la devaluació progressiva de l’economia de la gent treballadora.
Més enllà de les negociacions entre sindicats i patronals, les administracions públiques tenen un paper fonamental a l’hora de protegir la ciutadania dels embats de les crisis econòmiques. Ingrés mínim vital (IMV), renda garantida de ciutadania (RGC), creació d’habitatge amb protecció oficial (HPO), bonificació del transport públic… les mesures per desestressar les economies familiars es compten per desenes, però algunes d’elles tenen data de caducitat, com és el cas de la limitació de les pujades del lloguer del 2% en les seves actualitzacions anuals. Si el govern espanyol no fa res, aquesta mesura decaurà el 31 de desembre i, de facto, es poden produir augments anuals en la línia de l’evolució positiva de l’IPC. Això significa que, si algú paga un lloguer de 1.000 euros i li augmenten un 10% el preu, de cop i volta haurà de pagar 100 euros més per viure a la mateixa llar.
Altres eines són insuficients, com l’indicador de renda de suficiència (IRSC), que fa 12 anys que està congelat als 569,12 euros mensuals i 7.967,73 euros anuals, fet que impedeix a molta gent que viu en situació de pobresa accedir a ajuts pensats, teòricament, per protegir a aquests col·lectius. És per això que la Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania ha exigit als diputats del Parlament de Catalunya que impulssin una actualització d’aquest varem i han suggerit que se segueixi el rumb del govern espanyol, que via decret va aprovar al juny una pujada transitòria del 15% de l’IMV com a mesura per contrarestar els efectes de la inflació.
Els pressupostos també són un mur de contenció davant les males previsions econòmiques. És per això que els agents socials estan molt pendents de què pugui passar tant amb els comptes de l’Estat com els de la Generalitat. Els primers han superat la fase d’esmenes a la totalitat i ara se submergeixen en la negociació amb les diferents formacions per fer-hi modificacions, amb l’objectiu de reunir el consens majoritari del Congrés dels Diputats. Els segons, els catalans, estan en un punt mort, després de la ruptura del govern de coalició format entre ERC i Junts. Per això estan enlaire 3.098 milions aprovats al sostre de despesa financera per als comptes de l’any vinent que, en cas de no disposar de pressupostos actualitzats, es perdrien, ja que la Generalitat hauria de fer amb els comptes aprovats l’any 2022 i, per tant, amb menys marge de maniobra per fer front als reptes que s’aproximen.
“Seria imperdonable que els nostres polítics no s’arribessin a posar d’acord. És tan elemental… és com anar al supermercat: estan augmentant els preus, passen mil coses i planifiques una mica. Això són els pressupostos de la Generalitat, som una família, un país, i si no hi ha una previsió en un moment tan singular com el que estem vivint, estem venuts“, afirma Montserrat Guillén, catedràtica de Departament d’Econometria, Estadística i Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona (UB). “Estem al segle XXI, hem de saber gestionar”, demana.
Article original de La Fàbrica Digital.
