Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Donald Trump, amb la seva guerra comercial, llança un perillós missatge: els Estats Units no és la potència que era perquè és víctima de la globalització. Perquè la resta del món s’ha aprofitat del lliure comerç per a enriquir-se a la seva costa. És el ‘greuge’ que tants rèdits aporta als líders populistes, i que tantes tragèdies ha costat a la humanitat. Un missatge curt, simple i contundent enfront de la complexitat d’un món multipolar. Una ‘venjança’ respecte als qui acusa de vampiritzar als Estats Units. Una forma de canalitzar el seu ressentiment i el dels seus seguidors cap a Europa, Xina o América Llatina.
Donald Trump ha practicat la mentida com a arma política durant tota la seva carrera. La novetat és que ara, sobre la fal·làcia, aplica una política concreta i tangible: l’aixecament de murs aranzelaris que capgiren tota l’estructura del capitalisme global tal com l’hem conegut en els últims anys. I els efectes no són emocionals, com per exemple l’odi que desprenen els seus discursos, sinó molt reals: en les borses de tot el món, començant per les dels Estats Units, s’esfumen bilions de dòlars en pocs dies.
El país que comandava la globalització, a través de la ideologia de les grans plataformes, el lideratge en la recerca, i de la moneda de referència, el dòlar, ha decidit trencar la baralla. La resta de jugadors s’han vist, de sobte, amb l’obligació de repartir-se de nou les cartes. I una partida que acaba de començar sense saber qui serà el guanyador, o si només hi haurà perdedors.
Els primers indicis apunten que els Estats Units pot ser el principal damnificat pels aranzels, i la gran premsa de referència tem un cicle d’inflació i recessió a causa de l’encariment dels béns de consum. A més d’un retrocés en el seu potencial de recerca i creació cultural. La resta del món conté la respiració mentre intenta trobar aliances i mesures alternatives que els preservin de l’epicentre de la tempesta, l’economia nord-americana. Però els aranzels són només la cara més visible de l’amenaça global que significa un personatge com Donald Trump en el despatx més poderós, encara, del planeta.
Més enllà de l’economia
El novembre de 2020, quan Donald Trump va ser derrotat en les urnes després del seu primer mandat, Nancy Pelosi, la llavors presidenta del Congrés dels Estats Units, afirmava que havia estat “una lluita a vida o mort pel destí de la nostra democràcia”. Dos mesos abans de les eleccions, el filòsof Noam Chomsky afirmava: “Estem davant l’elecció més crucial de la història de la humanitat, literalment”. Quatre anys després, Trump va tornar a guanyar i, des de llavors, les paraules de Pelosi i Chomsky adquireixen tot el seu dramàtic sentit.
Donald Trump, ratificat per una majoria de l’electorat, significa un aval al biaix autoritari de les seves polítiques. Ara expressat en la decisió unilateral de dinamitar les relacions comercials a escala global, com abans ha fet amb la persecució dels immigrants als quals considera il·legals; amb les actituds racistes i xenòfobes, que representen un atac directe als drets humans, o amb el seu negacionisme durant la pandèmia o respecte al canvi climàtic.
Totes aquestes polítiques tenen en comú la mentida i el menyspreu de les regles de la democràcia, que van arribar al seu zenit quan va atiar l’assalt al Capitoli, el 6 de gener del 2021.
Després de les eleccions de 2016, l’escriptora Siri Hustvedt va concloure en un assaig (1) que el factor mobilitzador dels votants blancs de Trump “no eren els problemes econòmics causats per la globalització, sinó una reacció cultural”. En altres paraules, “els sentiments identitaris entorn de la raça, la nació i el canvi cultural són més importants que la inquietud econòmica per a explicar el triomf de Trump. És un demagog de la política identitària. Encarna una identitat blanca, masculina i cristiana que, segons els seus seguidors, està sotmesa a amenaces”.
“Soc el mur que separa el somni americà del caos”. Siri Hustvedt recordava que Trump va pronunciar aquesta frase en el seu estat, en Minnesota. El mur era la gran metàfora de la campanya electoral, “per a emmurallar-nos a nosaltres”, per a mantenir-los fora a “ells”. L’escriptora explicava que Trump, en el seu discurs de presa de possessió en 2016, va evocar “la carnisseria dels Estats Units” i va fer referència a la 7a circumscripció electoral de Baltimore —majoritàriament negra— com “un niu repugnant de rates i rosegadors”. Eren, i són, mentides i insults, però resulten impactants i fàcils de recordar. El mur ara és l’econòmic, però la metàfora és la mateixa.
Els perdedors de la globalització
El món calcula els gravàmens que representen els aranzels, però l’amenaça de Trump va molt més enllà de l’economia. Podríem canviar la cèlebre frase de la campanya de Clinton (“!És l’economia, estúpids!”), per “és la ideologia…”, o en altres paraules, el ús pervers de la frustració, de la indignació de sentir-se perdedor. François Dubet, autor de L’època de les passions tristes (2), considera que la indignació prové de “sentir-se menyspreat”, i, explica el filòsof, “com més singulars som, com més invisibles ens percebem, com més discriminats i estigmatitzats, més ens sentim menyspreats. En certa manera, tots som menyspreats i podem menysprear a tothom”.
“Però la indignació també procedeix —explica Dubet— d’una revolució en els repertoris de l’acció col·lectiva. En la societat de classes, el pas a la paraula pública estava mediat per partits, associacions, periòdics, sindicats, activistes. Aquests intermediaris ‘refredaven’ la ira. Avui dia, les tecnologies de la informació i la comunicació i Internet permeten accedir al discurs públic sense mediació i sense filtres. És la combinació d’un progrés democràtic amb una explosió d’indignació”.
Darrera aquest fenomen s’amaga una gran paradoxa. El sentiment que, en el fons, va portar a Trump a la Casa Blanca i al qual ara li dona una resposta política i emocional. És “l’hora de la venjança dels perdedors de la globalització”, però en realitat és la victòria dels magnats que es van enriquir gràcies a ella, començant per Elon Musk o Jeff Bezos.
El periodista Nadav Eyal va escriure l’assaig Revuelta (3) després de parlar amb els “perdedors de la globalització”. En el llibre alerta de la “consciència de rebel·lió” que s’ha instal·lat en multitud de col·lectius i que, segons el seu diagnòstic, podria acabar amenaçant la democràcia i el progrés en el món. És una història d’emocions que es transformen en política: “Encara que tinguin motius reals per a l’empipament, la gasolina que mou aquesta rebel·lió és emocional, no racional, i funciona igual a tot el món”.
És la frustració dels qui se senten expulsats dels beneficis de la globalització. La tesi que Nadav Eyal defensa en el seu llibre és que aquesta frustració s’expressa a través del vot a formacions extremistes, “però no cal guanyar eleccions per a canviar la història. Els populismes creixen a costa d’una classe mitjana que s’empobreix perquè la millora de la productivitat de l’empresa es basa a reduir la seva capacitat econòmica”.
El poder de la mentida
L’essència del trumpisme radica en la construcció d’una alternativa a la realitat, aquella en la qual qualsevol dificultat o assumptes amb matisos s’esborren i permeten que la gent habiti en aquesta construcció fictícia. Postveritat significa que les crides a les emocions i les apel·lacions a les creences personals influeixen més en la gent que els fets objectius. Es tracta dels “fets alternatius” dels quals parlava l’equip de Trump a la Casa Blanca en el primer mandat, una manera de construir mentides per a persones que estan disposades a creure-les perquè encaixen amb els seus prejudicis. Ara la gran farsa, ‘els fets alternatius’, tenen nom d’aranzels, com la paraula màgica que resoldrà tots els mals dels seguidors de Trump.
El ara president dels Estats Units sabia millor que ningú que els missatges simples, emocionals, extrems, són els que més triomfen gràcies als algorismes de les grans plataformes. Coneixia també el potencial simplificador de les xarxes a l’hora de polaritzar a la societat. El poder que té repetir i repetir una mateixa mentida moltes vegades i convertir-la en una crida a l’acció. Ho sabia Trump i ho saben tots els fenòmens populistes que creixen en el món. I, així, a poc a poc es crea una realitat paral·lela que, de sobte, pren cos i traspassa l’imaginari, l’emoció, per a convertir-se en decisions concretes i reals. Com ara la guerra comercial que acaba de declarar Donald Trump.
Com tants altres fenòmens populistes, Trump parteix d’una realitat: el malestar de sectors de la societat estatunidenca, que responsabilitzen als altres de les seves pròpies desgràcies. Els culpables són les elits de Washington, els immigrants, les minories ètniques, la Xina, els poders ocults als quals imaginen conspirant contra ells… Està el combustible, i el que fa Trump és posar el llumí i atiar el foc.
Trump assenyala als enemics, polaritza a la societat i ofereix una solució fictícia, que no resol els problemes, sinó que els agreuja en la mesura en què trenca la convivència. Hi ha més de 77 milions de nord americans que el creuen fins al punt de votar-lo.
Els aranzels, en el fons, són l’expressió d’una lluita entre els partidaris d’un ordre social democràtic i col·laboratiu, i els qui, sigui per desencantament o per convicció, defensen un model social autocràtic i tancat. Entre els qui creuen en la cooperació internacional i els qui desitgen la volta al model de potencies que pugnen per la seva supremacia. Entre els qui pensen a abordar problemes globals, com el canvi climàtic, i els qui neguen solucions coordinades per solucionar-los.
I, també, entre els qui conceben una humanitat regida pels principis de la Declaració Universal dels Drets Humans i els qui defensen el poder del més fort, com representen ara tant Donald Trump com Vladímir Putin. Aquest és el gran desafiament d’Europa i les democràcies. Més enllà dels aranzels.
PER SABER MÉS
- Hustvedt, S. (15/11/ 2020). «El largo adiós de Donald Trump». El País.
- Oliva, A. (8/2/2023). François Dubet, sociólogo: “La división de clases ha sido sustituida por ganadores y perdedores de la globalización”. El Diario.es
- Eyal, N (2022) Revuelta. Barcelona: Debate
