El dret de vaga a l’Estat espanyol va ser reconegut ara fa 110 anys, el 24 d’abril de 1909. Però des de llavors es pot dir que la possibilitat de reivindicar els drets dels treballadors ha estat més aviat intermitent en el temps i només els últims anys aquest reconeixement ha tingut un estatus legal estable. Ara bé, fins i tot en períodes amb democràcia han proliferat interpretacions tendents a limitar o controlar aquest mecanisme reivindicatiu. Els pròxims mesos o anys la sentència que es doni sobre el conflicte des muntadors d’escenaris de Barcelona, els riggers pot ser la pedra de toc que consolidi el dret o el descafeïni definitivament.
El govern espanyol estava el 1909 presidit per Antonio Maura, un conservador, però també regeneracionista, que volia situar el l’Estat en la senda de modernitat europea. Ja el 1901 hi va haver un primer intent de llei de vaga, que no va reeixir.
De fet, la primera llei de vaga el que feia era distingir quins eren els conflictes legals i els fora de la llei. Així, en un apartat es deia clarament que la vaga es podia fer “sens perjudici dels drets que dimanin dels contractes que s’hagin celebrat”. Aquest concepte donava peu i legitimava l’empresari per declarar l’extinció del contracte de treball en el supòsit de vaga.
Un altre element que es trobava amb claredat en la llei és la idea de deixar fora de la norma les mobilitzacions amb objectius polítics: “El estado no debe oponerse a que unas u otras clases sociales defiendan sus intereses por los medios que juzguen adecuados, siempre que respeten la posición individual y no perturben el orden público, ni la vida económica general de una población o comarca”, s’afirma.
La’aplicació de la llei de vaga va xocar amb el gran trauma que va ser la Setmana Tràgica, causada per l’oposició obrera a la guerra del Marroc i al “tribut en sang” que només pagaven els més pobres.
Cal dir que els pròxims anys la llei va ser massivament incomplerta i les sancions penals que es derivaven d’això, sovint aixecades pels indults que s’aplicaven amb els canvis de govern.
La pràctica va superar la llei en la vaga de la Canadenca de 1919, on es va paralitzar Barcelona durant 43 dies fruit d’una mobilització general.
Durant la dictadura de Primo de Rivera es va promulgar, l’any 1928, un nou codi penal en el qual l’article 290 considerava les vagues com a delicte de sedició quan per la seva extensió i finalitat no es puguin qualificar d’aturades encaminades a obtenir avantatges purament econòmics.
Aunós, cervell de corporativisme
Un català, de Lleida, Eduard Aunós, exmembre de la Lliga Regionalista, va ser ministre de Treball durant la dictadura. El règim va crear el 1926 la Organización Corporativa Nacional (ONC). La pretensió final que es volia aplicar era crear una branca de dret laboral, part del dret corporatiu hispà. En aquesta branca de dret laboral, segons Aunós, la vaga està fora de l’imaginari de la resolució de la problemàtica laboral, per evitar “el caos bolxevic”.
Durant la Segona República i de la mà del primer ministre de Treball del PSOE, Francisco Largo Caballero, s’aproven la Llei de Contractes de Treball (LCT 1931) i la Llei de Jurats Mixtes de 27 de Novembre de 1931 (LJM). Així doncs, la vaga només podia utilitzar-se com a últim recurs, un cop fracassats tots els intents de conciliació. Les mesures laborals de Largo Caballero, van tenir efectes positius per als treballadors, però l’objectiu de “pau social” va estar completament absent en el moviment obrer.
Durant la República el principal sindicat, la CNT, es va mantenir al marge de la política oficial de crear jurats mixtes i molt sovint va tirar pel dret, saltant-se els límits fixats per la norma.
Lerroux retalla el dret durant la República
El 1934 dins del bienni negre format per la conjunció de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i el partit radical de Lerroux, es va publicar un decret que fixava les causes legítimes d’acomiadament per vaga, que en seu article 1 estipulava com a causa d’acomiadament, tota vaga duta a terme per interessos aliens al treball.
A partir de 1939 el franquisme prohibeix totes les organitzacions obreres i sindicals. Seguint l’estela feixista s’agrupen en un sol organisme les representacions dels obrers i dels empresaris. La norma fonamental relacionada amb la representativitat dels treballadors és el Fuero del Trabajo, de 1938. El títol XI 2 del Fuero afirma: “los actos individuales o colectivos que de algún modo turben la normalidad de la producción o atenten contra ella, serán considerados como delitos de lesa patria” .I el títol XI. Diu: “El estado impedirá […] aquellas actividades que dificulten el normal desarrollo de la economía nacional”.
A més, la vaga va ser prohibida mitjançant la modificació de l’art. 222 del Codi Penal de 1944, pel qual se la qualificava de delicte de sedició.
No va ser fins l’arribada de la democràcia i la Constitució Espanyola que es considera la vaga com a dret fonamental. Això li dóna, amb la llei a la mà, una preeminència i intensa protecció enfront d’altres drets sense tal configuració específica.
L’esquirolatge, prohibit
Junt amb l’esmentada protecció s’ha legislat un dels aspectes més controvertits: l’esquirolatge. En aquest sentit es recull en el Reial Decret Llei 17/1977 que estableix en el seu article 6.5 “que en tant duri la vaga, l’empresari no podrà substituir els vaguistes per treballadors que no estiguessin vinculats amb l’empresa en el moment de ser comunicada la mateixa excepte cas d’incompliment de les obligacions contingudes en l’apartat núm. 7 d’aquest article”. En aquest sentit, les úniques formes que es permeten i no buiden de contingut el dret a vaga són les vinculades a quan no es compleixin els serveis de seguretat i manteniment, així com quan no es compleixin els serveis mínims designats per l’autoritat laboral per assegurar els serveis essencials.
El febrer de 2012 en la dita reforma , del Partit Popular (PP), es decideix que la representació dels treballadors és innecessària per a l’adopció de les següents mesures per part de l’empresari:
– Modificacions substancials
– Mobilitat geogràfica
– Suspensió de contracte
– Reducció de jornada i acomiadaments.
El dret de vaga, tot i reconegut de manera solemne a la Constitució Espanyola, ha perdut els últims anys part del seu abast, més enllà de les reformes laborals. Per una banda s’ha produït una forta controvèrsia respecte als piquets utilitzats per estendre la protesta. Un informe realitzat per Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors denominat: Ofensiva Penal contra el derecho de huelga – Informe sobre los procedimientos sancionadores –penales y administrativos- abiertos contra sindicalistas, ho va denunciar. Aquest document considera que les denúncies es dirigeixen principalment contra els responsables sindicals o persones amb visibilitat en l’àmbit de lluita laboral que afecta, mitjançant les identificacions dutes a terme per les forces de seguretat.
Actuacions penals contra sindicalistes
I amb les denúncies arriben també les actuacions penals. A partir de 1995 va aparèixer al codi penal l’article 315,3 que castiga el delicte de coacció vinculat amb el dret al treball. Aquesta figura la relacionen membres de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, (AJCD), al desig dels poderosos d’esporuguir els que a través de la vaga amenacin la seva posició de privilegi, especialment en moments de crisi. El resultat:, més de 300 sindicalistes amb procediments judicials que en conjunt suposarien centenars d’anys de presó, pel simple fet d’haver participat en mobilitzacions vinculades amb vagues, siguin generals o de sector.
El cas dels riggers, amb la polèmica decisió del jutge que ha permès de facto el treball d’empreses alienes durant una vaga convocada legalment, obre la porta, afirmen fonts sindicals, a aixecar el veto sobre l’esquirolatge i retallar un cop més un dret de vaga que va néixer esquifit i que, des de la reforma laboral, té cada cop les ales més curtes.
