Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Acabar a poc a poc amb tots els testimonis, tots els ulls, totes les veus. Prohibir l’entrada dels mitjans internacionals i alhora disparar contra qualsevol càmera, qualsevol persona que pugui deixar rastre del setge i de la tragèdia. Ahir eren els periodistes d’Al Jazeera i avui d’agències internacionals com Reuters, AP, NBC, entre molts altres. La llista macabra no para de créixer i van més de 270 periodistes i informadors morts en els dos anys de guerra oberta a Gaza. Més que a la Segona Guerra Mundial, a la guerra de l’Iraq, o la del Vietnam. Mai s’havia arribat tan lluny en la destrucció dels que volen ensenyar uns fets.
Diu la periodista Rosa Maria Calaf, en el llibre “Hotel Palestina” de testimonis periodístics que es publicarà aquest setembre, que abans els periodistes eren benvinguts. Tots els governs els volien tenir al seu costat perquè expliquessin el seu punt de vista en els conflictes i ara son una molèstia, un enemic a qui és necessari abatre, aniquilar, perquè persisteixi la impunitat i el relat oficial. Per cert, “Hotel Palestina” va ser on el periodista José Couso va morir pel tret d’un tanc nord-americà durant la invasió de l’Iraq el 2003.
La barbàrie guanya
La barbàrie guanya terreny, la fam aplicada a una població com mai havíem vist des dels camps de concentració de la Segona Guerra Mundial. Més de 160 treballadors de l’Agència de l’ONU pels refugiats palestins també han caigut sota l’impacte de les bales, els drons i les bombes durant el 2024. Mentre centenars de camions carregats d’ajuda humanitària esperen a la frontera tancada i el silenci còmplice s’instal·la entre nosaltres per por a les possibles represàlies.
Tota una maquinària de guerra disposada a expulsar els palestins de la seva terra i per fer-ho cal acabar amb els testimonis que encara queden a l’interior de la franja. Amb equips de comunicació destrossats, poca connexió a Internet i sense possibilitat d’accedir a recanvis quan una gravadora es trenca, una càmera s’espatlla o un transmissor explota.
No és el primer cop que s’intenta fer callar els testimonis d’aquesta tragèdia que es produeix a prop nostre, a l’altre costat d’aquest mediterrani que ens acarona. Encara recordo un pagès de la població de Nil’in, Emad Burnat, que va començar a gravar amb una càmera domèstica el que passava a la seva població de Cisjordània, un cop havia nascut el seu quart fill, Gibreel. Era el 2005 i durant anys va intentar documentar les protestes pacífiques de la població contra el robatori de les seves terres davant l’avanç imparable de la colonització per part d’Israel. Les excavadores havien arribat per delimitar un nou assentament de colons que significaria perdre el 50 per cent de les terres de cultiu. El documental va ser una col·laboració amb un productor d’Israel, Guy Davidi i va ser finalista als Òscar. Durant els anys de gravació li van trencar cinc cops les càmeres, d’aquí el títol del documental. Llavors en podia trobar de noves, gràcies al col·laborador israelià, però ara no podria.
Eliminar el missatger
En lloc d’avançar, el retrocés de drets i llibertats és innegable. Fer callar els opositors, castigar les protestes, obstaculitzar la informació s’ha convertit en un fet habitual. És una amenaça per a tots nosaltres i forma part d’un precedent que no ha parat de créixer. Eliminar el missatger s’ha convertit en normal a molts llocs del planeta. Destruir la reputació dels mitjans de comunicació dits “tradicionals”, també.
Aterrir la població civil forma part de com es desenvolupen les noves guerres. Ens ho explica de forma magnífica el periodista Marc Marginedas al llibre “Rusia contra el mundo” on s’analitza aquest fet a les guerres de Txetxènia o de Síria (on per cert Marc Marginedas va estar sis mesos segrestat per Estat Islàmic). Sense concessions, explora els mètodes obscurs i violents que han perpetuat el líder rus en el poder. Allà on protestar actualment contra la guerra d’Ucraïna o informar de manera no oficial pot comportar 15 anys de presó.
Cap a un món propagandístic
Al darrer Docs Barcelona, el festival internacional de documental, s’estrenava “Mr. Nobody against Putin”, on un professor d’una escola primària russa ens ensenyava des de dins l’evolució del curs des que Putin va llençar el que ell anomena “l’operació especial a Ucraïna”. L’escola s’havia convertit a poc a poc en un lloc de reclutament militar amb càntics a l’himne al matí i al vespre, amb nous llibres de text i on el professor que guanyava el premi del millor, era l’encarregat del que aquí havia estat “Formación del Espíritu Nacional”. La visió nacionalista i la propaganda del règim no deixen cap escletxa a la mínima crítica.
El professor Pavel Talankin va haver de marxar a l’exili per editar el treball i evitar la repressió que l’hagués portat a la presó sense cap mena de dubte. Recordem com va acabar el dissident Aleksei Navalni i molts altres opositors enverinats o empresonats. La mínima apertura política ha desaparegut del mapa i l’exagent del KGB porta en el poder des de l’any 2000 (com a president o primer ministre). Un quart de segle al capdavant del país.
Si mirem cap a la Xina de Xi Jinping, arribat a la presidència el 2013, també podem observar com la dissidència ha estat castigada sense pietat. La Xina és on hi ha més periodistes empresonats de tot el món. Ningú pot discutir les directrius del partit comunista xinès, ara més poderós que mai, en haver aconseguit un creixement econòmic espectacular, traient milions de persones de la pobresa i creant una àmplia classe mitjana. Han estat 40 anys de creixement econòmic imparable i això s’ha aprofitat per crear una vigilància total sobre la població, on el partit hi juga un paper determinant i dominant, on qualsevol referència a les revoltes i demandes democràtiques dels estudiants de la plaça de Tiananmen de 1989 han quedat esborrades del mapa. El control sobre la població fa que tinguin el dispositiu de reconeixement facial més avançat del món. Els periodistes no poden sortir del guió publicitari sense posar en joc el seu futur i el seu sou. Ens ho descriu el llibre de l’ex-ambaixador d’Espanya Rafael Dezcallar “El ascenso de China”.
Salta tot pels aires
La societat democràtica, tal com la teníem concebuda des del final de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del Mur de Berlín, amb contrapoders, un sistema judicial independent i uns mitjans de comunicació fiscalitzadors, està saltant pels aires sota els nostres peus. Per això també la reacció occidental al que passi entre Israel i Palestina, el que passi a Gaza i Cisjordània, ens marcarà per sempre.
Si s’han acabat aquells valors que s’han defensat i que fan les societats occidentals més tolerants i permissives, més inclusives i igualitàries, on la llibertat d’expressió, de protesta i manifestació formen part dels nostres drets conquerits i fonamentals o si seguim la direcció autoritària que guanya pes, dia a dia, mes a mes, any rere any i que provoca que es vagin desdibuixant aquelles coses que conformaven la identitat europea. Els nostres drets.
I què podem dir de Donald Trump, l’home que ha tret l’exèrcit als carrers de la capital dels Estats Units, Washington DC, per frenar –diu– la violència, en contra del que diuen les estadístiques. L’home que quan veu dades sobre l’atur que no són del seu gust acomiada la responsable, com va fer amb l’economista Erika McEntarfer aquest mes d’agost o com ha fet amb el cap de l’Agència d’Intel·ligència, el tinent coronel Jeffrey Kruse, després de donar a conèixer un informe crític sobre els efectes de l’atac nord-americà a l’Iran. L’home que diu que la veritat és el que ell explica, que la veritat no importa, que el que importa és guanyar, també fa tot el possible per desprestigiar els mitjans de comunicació fent servir tota mena d’amenaces. L’última, aquesta mateixa setmana, contra les cadenes televisives ABC i NBC a les que considera un perill per la “seva” democràcia. La mínima crítica s’ha d’eliminar al cost que sigui.
Per cert, el primer viatge oficial del president nord-americà en aquest segon mandat va ser per anar a veure el príncep saudí Mohammed bin Salman. En el consolat d’Istanbul del Regne Saudita moria esquarterat el 2018 el periodista crític Jamal Khashoggi, columnista del Washington Post. Va entrar per buscar uns papers per casar-se i mai va tornar a sortir. Trump no té aliats sinó únicament negocis al cap i no veu Europa com a part del seu univers.
Vells i nous dirigents
Vladímir Putin, 72 anys, president del país més gran del món, 143 milions d’habitants. Xi Jinping, 72 anys, president de la nova gran potència, 1.409 milions. Donald Trump, 79 anys, el país més poderós del món fins ara, 340 milions. Benjamin Netanyahu, 75 anys, el gran aliat d’Occident des de la creació d’Israel, 10 milions. Tots ells volen recuperar uns imperis i unes possessions que ja no tenen. Volen reescriure la història i canviar els llibres de text a les escoles, o el nom dels oceans. Ells ens volen escriure el futur. Ens mereixem alguna cosa millor, però serem a temps per parar una onada que pot arrasar amb tot? Podrem aturar allò que està succeint davant dels nostres ulls a la Mediterrània? Quin paper hi pot jugar Europa?
Úrsula von del Leyen, presidenta de la Comissió Europea, 66 anys. 449 milions d’habitants, dividits en 27 països i múltiples llengües que han de posar-se d’acord per unanimitat en els grans temes, com ara el pressupost o la despesa. Aquesta és la gran riquesa europea, els acords i la negociació, però també la debilitat i la dificultat.
Depèn de com acabi la guerra de Gaza, Europa haurà perdut tota possibilitat de ser escoltada i respectada. Haurà perdut l’essència i el motiu, s’haurà convertit en un còmplice necessari. Els ulls tancats no poden ser mai una solució. I prohibir les veus crítiques, amagar allò que no agrada, tergiversar la història, arrasar poblacions i matar de fam un poble, no s’hauria de permetre davant els nostres nassos.
Alerta de l’ONU
L’ONU ha decretat una emergència per fam fa uns dies i el seu secretari general, António Guterres acaba de dir que és el fracàs de la humanitat recordant a Israel que té l’obligació de garantir el subministrament de queviures i que no es pot retardar ni un dia més l’entrada d’aliments. Demana un alto el foc immediat. Però cap acte de represàlia no s’ha pres per als que estan causant aquest drama inimaginable des de ja fa un temps.
Una de les veus que clama en el desert és la de Josep Borrell, ex-alt representant de la Unió Europea per Assumptes Exteriors i actual president del CIDOB, que diu que Europa ha perdut la seva ànima. Que mai més podrà ser escoltada quan parli de drets humans al no prendre cap acció per aturar la mort segura i la fam opressora que amenaça tot un poble, el poble palestí. Hi haurà un abans i un després. Borrell declara que això no és una guerra; són centenars de milers de persones indefenses que han estat bombardejades durant dos anys sense pietat. La divisió europea és tan gran que estem paralitzats. I denuncia que la meitat de les bombes que cauen sobre Gaza han estat fabricades a Europa. Desenganyat del tot per la resposta europea, ha demanat que actuïn d’ofici les autoritats judicials per crims contra la humanitat.
Únicament accions aïllades no podran aturar tot el que ve, però s’han començat a moure algunes fitxes com ara les del fons sobirà noruec, el més gran del món, que ha començat a vendre les seves participacions en empreses israelianes a causa de la guerra de Gaza. I ho ha justificat per les violacions greus als drets humans.
Europa dividida
Haurem d’assistir impotents a aquest crim contra la humanitat? Europa dividida ha perdut la capacitat de ser escoltada i d’actuar. El consens que no existeix i la debilitat ha quedat retratada amb tota claredat als ulls de tot el món, on s’imposa la llei del més fort i on la veritat viu sota l’amenaça i el terror. S’han obert les portes a l’infern, acabant amb tots els consensos que ens havien fet avançar moralment i en conjunt. Les lleis que ens regulaven internacionalment, nascudes després de la Segona Guerra Mundial, s’han convertit en paper mullat.
L’única resposta possible hauria de ser el compromís en els valors democràtics, en les lleis internacionals, en els convenis signats que posin en vigor el càstig a qui incompleixi les mínimes normes que fins i tot la guerra ha de respectar. Sense aquest mínim, el nostre futur com a membres de la comunitat occidental haurà quedat malmès per sempre. Serà també la nostra fi, el nostre epitafi. La fi d’Occident tal com l’havien concebut fins ara. I ja anem tard.
