Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
«He de donar gràcies a la vida. I vull recomanar a la gent jove que el que es pot dir triomfar és arrencar i començar de nou cada vegada que cau». Va ser una de les seves darreres sentències de vida en una de les múltiples entrevistes que va concedir. Pepe Mujica, el símbol de l’esquerra llatinoamericana i referent a tot el món, va morir el 13 de maig als 89 anys.
Ho va anunciar el president d’Uruguai, Yamandú Orsi, a través de les xarxes socials. Mujica, que va governar el país llatinoamericà entre el 2010 i el 2015, va informar a principis d’aquest any que el càncer que li va ser diagnosticat a l’esòfag se li havia estès al fetge. «El que demano és que em deixin tranquil. Que no m’assetgin amb entrevistes al pet ni res més. S’ha acabat el meu cicle fa estona. Sincerament, m’estic morint i el guerrer té dret al descans», va dir llavors.
Exguerriller i després d’una vida compromesa amb els més vulnerables, va arribar a la presidència amb 75 anys en una coalició d’esquerra. Va créixer en un barri de classe obrera de Montevideo, que també va ser un símbol de la resistència a l’última dictadura a l’Uruguai.
«M’acusen de marxista. Jo sóc un estoic. Tinc una manera de veure diferent. El món… Estic conforme perquè hi ha llavors, hi ha gent que seguirà, una generació de militants, gent que segueix aixecant la bandera», va dir Mujica en una entrevista a La Sexta.
Amb aquest mateix ànim, Mujica sempre va expressar confiança en l’ésser humà: “Jo em vaig dedicar a canviar el món i no vaig canviar un carall, però vaig estar entretingut i vaig donar un sentit a la meva vida. Moriré feliç. Vaig gastar somiant, barallant, lluitant. Em van cagar a pals i tota la resta. No importa, no tinc comptes .
De la presó la presidència
Mentre va ser president, Mujica va evitar viure a la mansió presidencial.
Va romandre amb la seva dona, la política i exguerrillera Lucía Topolansky, a la seva modesta casa als afores de Montevideo, sense servei domèstic i amb escassa seguretat. Mai no van tenir fills.
Això, sumat al fet que vistés sempre de manera informal, se’l veiés sovint conduint el seu Volkswagen “escarabat” celeste de 1987 i donés gran part del seu salari, va fer que alguns mitjans en diguessin “el president més pobre del món”. Mujica argumentava que “pobres són els que volen més, els que no els arriba res”, va afegir. “Aquests són pobres, perquè es fiquen en una carrera infinita. Aleshores no els donarà el temps de la vida ni res”.
Explicava que la seva passió per la política, així com pels llibres o la terra, se la va transmetre la seva mare, que el va criar en una llar de classe mitjana amb la seva germana petita: el pare de tots dos va morir quan ell tenia 8 anys.
De jove va ser militant del Partit Nacional, una de les forces polítiques tradicionals d’Uruguai, que més tard seria oposició de centredreta al govern. A la dècada de 1960 va participar de la fundació del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros (MLN-T), una guerrilla urbana d’esquerra influïda per la revolució cubana i el socialisme.
Va ser capturat quatre vegades. En una, el 1970, va rebre sis trets que gairebé li costen la vida. Va aconseguir fugir de la presó però el van tornar a atrapar el 1972. Va aconseguir escapolir-se una altra vegada, però la seva llibertat va durar només uns mesos. Va estar a la presó fins al 1985. Durant els més de 14 anys a la presó va patir tortures i va sobreviure en condicions infrahumanes, amb llargs períodes d’aïllament.
Quan els militars uruguaians van donar el cop d’Estat del 1973, el van incloure en un grup de “nou ostatges” tupamars que van amenaçar de matar si la guerrilla tornava a actuar.
Mujica va quedar lliure amb una amnistia el 1985, en finalitzar el règim militar uruguaià. En aquell moment va començar la seva carrera política. Va ser diputat i senador, i el 2005 ministre de Ramaderia i Agricultura del primer govern del Front Ampli, la coalició uruguaiana d’esquerra.
En aquells anys, la seva popularitat va créixer. Va recórrer el país sense parar, fins a convertir-se en candidat presidencial del Front Ampli. Va vèncer a la segona volta de les eleccions de 2009 amb gairebé 53% dels vots. Tenia 74 anys.
Eren temps de triomfs per a l’esquerra llatinoamericana, que tenia entre les seves principals figures el llavors president brasiler Luiz Inácio “Lula” da Silva i el seu parell veneçolà Hugo Chávez. Encara que va mantenir una relació propera amb tots dos, Mujica va marcar distància del socialisme chavista i va governar a la seva manera, donant mostres de pragmatisme.
Durant el mandat, l’economia uruguaiana va créixer a una mitjana anual de 5,4%, es va reduir la pobresa i la desocupació es va mantenir en nivells baixos.
Quan va acabar el seu govern, Mujica tenia un alt índex de popularitat i va ser elegit senador.
En defensa de l´austeritat
Mujica es va consolidar com a referent global de l’esquerra arran del seu discurs a la cimera Rio+20 de l’ONU sobre desenvolupament sustentable, el juny de 2012 a Rio de Janeiro. Davant desenes de caps d’Estat i de govern, va criticar la societat de consum que, advertia, porta la gent a treballar més per pagar deutes. “Aquestes coses són molt elementals: el desenvolupament no pot ser en contra de la felicitat. Ha de ser a favor de la felicitat humana, de l’amor a la Terra, de les relacions humanes, de tenir cura dels fills, de tenir amics”. va sostenir.
L’austeritat va ser el leitmotiv del pensament polític. El setembre del 2013, en un discurs de 45 minuts davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York, va criticar la civilització de consum: “Semblaria que hem nascut només per consumir i consumir, i quan no podem, carreguem amb la frustració, la pobresa i l’autoexclusió”.
En la seva sèrie de més de 100 videocolumnes “Consciència Sud” a DW Español, José Mujica va seguir analitzant la realitat política global des de l’agost del 2016 fins al desembre del 2024 des del jardí de la seva “xacra”, o des de la seva petita cambra de treball.
“Quan compres alguna cosa, no ho compres amb diners, sinó amb el temps de vida que vas haver de gastar per tenir aquests diners. Però amb la diferència que l’única cosa que no es pot comprar és la vida. La vida es gasta. I és miserable gastar la vida per perdre llibertat”, argumentava José Mujica.
Durant el seu govern, l’Uruguai ja havia cridat l’atenció per lleis socials que va aprovar el Parlament, com ara la despenalització de l’avortament, el reconeixement del matrimoni homosexual i la regulació del mercat de marihuana per part de l’Estat. Mujica assegurava que mai va provar el cànnabis i que legalitzar-lo no estava als seus plans quan va arribar a la presidència, però en ple mandat va decidir fer-ho amb l’argument que la prohibició havia fracassat i volia rescatar part del mercat del narco.
L’auge de la seva figura va coincidir amb un desencís amb els polítics tradicionals a molts països i un buit que Mujica va ocupar parcialment a l’esquerra d’Amèrica Llatina, després de la mort de Chávez i els escàndols de corrupció que van esquitxar Lula.
