Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“L’espai d’inversió en alimentació i agricultura és una classe d’actius incipient amb estratègies d’actius múltiples a tot l’espectre de capital […] El creixement experimentat en les dues darreres dècades és formidable. Però malgrat això, creiem que el sector encara es troba a les primeres etapes”. Així s’expressa Valoral Advisors, assessoria luxemburguesa especialitzada en inversió en alimentació i agricultura arreu del món, en un document de febrer de 2023. Una infografia en què compta fins a 890 fons d’inversió especialitzats en el sector agroalimentari i en què l’interès per terres agrícoles representa el 30% dels actius.
L’Informe 2024 sobre l’estructura del sòl rústic a Espanya elaborat per Cocampo, plataforma d’anuncis de compra-venda de finques rústiques a l’Estat, va pel mateix camí: el camp espanyol, i en concret les finques rústiques (immobles que pertanyen al camp i que s’han de treballar), interessa als fons d’inversió. I a l’estudi de 2023 n’exposava els motius: per la necessitat d’alimentar una població mundial que creix, pels canvis d’hàbits en els consumidors (interès per aliments ecològics i auge de les dietes vegetarianes i veganes) i pel potencial de consolidació i transformació tecnològica, que facilita el treball al camp. També per plantar-hi camps de plaques solars o molins eòlics. En paral·lel, la pagesia pateix per arribar a finals de mes i les terres s’abandonen per falta de relleu generacional.
Entre 2009 i 2020 Catalunya ha perdut 5.867 explotacions agràries i 55.317 hectàrees de superfície conreada. La gran majoria dels titulars de les explotacions són homes (76%), majors de 65 anys i persones físiques (89% dels casos). Entre 2015 i 2020, la superfície treballada per persones físiques es va reduir un 4,6%, mentre que la regentada per persones jurídiques va augmentar un 14%. “El mercat dicta què es consumeix i com”, assegura Marc González, coordinador tècnic de l’Associació d’Iniciatives Rurals i Marítimes de Catalunya (ARCA). Algunes comarques lleidatanes ja han vist l’auge i declivi de l’actuació de fons d’inversió amb macroplantacions d’ametlles.
L’abandonament progressiu de la feina de pagès, a Catalunya i a Europa, s’emmarca en unes dinàmiques que van començar els anys 60 del segle passat, quan progrés s’equiparava a tecnologia i ciutat. Com González recull a la seva tesi doctoral, les activitats agrícoles es van industrialitzar i el sector es va capitalitzar, fets que van provocar la “desagrarització”. Les feines de pagesos i ramaders s’especialitzen, s’intensifiquen i es tecnifiquen per satisfer les demandes de la nova indústria i dels consumidors. Les dimensions de les explotacions canvien, “que encoratjades per les polítiques públiques, han augmentat els rendiments i la productivitat a canvi d’adoptar una posició de major dependència, tot perdent el control sobre els preus dels productes agraris i els insums necessaris per produir-los”.
El mercat mana
“En l’era de la globalització, els règims alimentaris dicten què cal produir i com produir-ho a través d’un model agroindustrial, que també a Catalunya, ha encoratjat l’exportació, la desvinculació entre consum i producció, el domini d’oligopolis distribuïdors i grans superfícies de consum, l’erosió dels mercats locals i uns patrons alimentaris cada cop més uniformes”, narra González. La indústria agroalimentària catalana, que inclou la producció agrícola, el processament d’aliments, la indústria auxiliar, la distribució i el canal final, genera el 19,7% del producte interior brut. “La modernització agrària ha comportat una dicotomia entre pagesia tradicional i un sector industrial que creix a les ciutats i necessita mà d’obra. Així és com s’expulsen les famílies del camp, sobretot fent-los inviable la seva activitat, amb una legislació que afavoreix la indústria”, precisa el tècnic d’ARCA.
“L’acaparament de terres és un procés global”, coincideix a dir Adrià Rodríguez, investigador d’IDRA. “Bàsicament consisteix en què grans societats, fons d’inversió, grans empresaris agroindustrials o societats financeres, privatitzen terres que havien estat comunals”, detalla. “Més del 50% de la producció agrícola catalana és per produir farratge i pinsos: adquisició de terra per la ramaderia industrial”, especifica.
Tradicionalment, les explotacions agràries de Catalunya han estat petites i mitjanes, d’entre 2 i 50 hectàrees. Però com indica el Cens agrari 2020 elaborat per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), des dels anys 80, les de més de 100 hectàrees han passat de representar el 0,5% a ser-ne el 3,5% l’any 2020, fet que s’ha traduït amb el control del 36% de la superfície conreable del Principat.
“S’observa una progressiva professionalització de la gestió empresarial de les explotacions agràries a mesura que són més grans. D’aquesta manera, a les explotacions més grans més sovint ens trobem amb societats mercantils, en detriment de la situació habitual, en què el cap d’explotació i el titular conflueixen en la mateixa persona”, assenyala l’INE. Amb el pas dels anys, la terra es va concentrant en poques mans, una situació que la política agrària comuna establerta per la Unió Europea, la PAC, afavoreix: “Es tracta d’incentius econòmics lligats a la superfície, que passen per alt la dimensió productiva de la terra i que, per tant, poden concedir-se hi hagi o no activitat agrària real”, recull a la tesi Marc González.
“Abans, la terra marcava molt la vida familiar i comunitària, però el capitalisme ho separa: abstreu la terra del context social i cultural per poder-la convertir en una mercaderia, i així és com les petites explotacions agràries deixen de ser rendibles”, sosté González. “Les noves generacions no volen continuar fent de pagès, però tampoc volen desprendre’s de les terres perquè hi mantenen certs vincles culturals. És una terra que han viscut de petits i senten una obligació moral de conservar-la a la família”, prossegueix el membre d’ARCA. “A més, per a les famílies la terra serveix per amortir possibles problemes econòmics; imagina l’especulació que hi pot haver a mans d’un fons d’inversió”, afegeix l’expert.
Bancs i registre de terres
Per mirar de pal·liar l’abandonament progressiu de superfície on desenvolupar-hi projectes agrícoles i ramaders, entre 2013 i 2019 van sorgir diversos bancs de terres a Catalunya, impulsats per administracions públiques de nivells diferents. El primer va ser el del Garraf, que ja no funciona. Després es van crear els del Baix Camp, el Priorat, Ebrebiosfera, Barcelona Smart Rural (que agrupa els del parc agrari de Montserrat, la Baixa Tordera, Òdena, Mataró i Baix Llobregat), Sant Vicenç dels Horts, Torrelles de Llobregat o el del Penedès, gestionat per una cooperativa. “Els bancs de terres són una intermediació entre propietaris de terres i qui vol explotar-la. Som facilitadors i intermediaris”, explica Pere Navarro, tècnic de la Xarxa de Bancs de Terres de la Direcció Territorial Agrària de la Diputació de Barcelona.
La diputació barcelonina va iniciar aquest camí l’any 2019, “arran de propostes vistes a França i a la resta d’Espanya”, exposa Navarro. “És una metodologia consistent a moure terres: identifiquem parcel·les potencialment interessants per recuperar i comencem a donar-les a conèixer per promoure’n la pagesia professional, no lúdica, per dinamitzar el sector”. Amb la pandèmia per covid-19 tot just després d’arrencar el projecte, diverses famílies s’hi van interessar per fugir de ciutat. Però els bancs de terres de Barcelona Smart Rural són per posar-hi en marxa iniciatives professionals. “El 60% de les persones que ens contacten no venen de formació pagesa i el 40% són pagesos que volen augmentar l’explotació o gent amb formació pagesa”, recapitula el tècnic.
“A la gent que no és pagesa els diem que s’ho pensin, els aclarim les idees, que madurin la idea de fer de pagès, que es formin i també els animem perquè facin pràctiques i vegin si els agrada. Aleshores, si tot rutlla, busquem un propietari per aquesta persona que cerca un terreny”. A partir d’aquí es poden establir quatre contractes diferents amb l’amo de la terra: arrendament rústic (un lloguer, el vincle més habitual), masoveria (intercanviar feina al camp per habitatge), cessió de terres per mantenir-les o parceria (cessió de terres a canvi d’un percentatge de la collita).
El setembre passat el Govern de la Generalitat va aprovar el Registre de Terres, una proposta molt demandada pel sector primari, amb l’objectiu de “recuperar conreus i pastures en desús i facilitar la incorporació de persones a l’activitat agrària”. Funciona de manera semblant als bancs de terres, però té capacitat per expropiar temporalment el dret d’ús de la parcel·la si la propietat es nega a llogar una terra adjudicada a un candidat.
Article original de La Fàbrica Digital.
