Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A vegades parlem de la desigualtat com a quelcom abstracte, que existeix, que ens envolta, però que ens costa descriure a partir dels mecanismes que la generen. Desgranar com es construeix aquesta desigualtat i com es reprodueix és el que hauríem d’assumir com a persones que volem transformar la societat. En aquest cas, podem parlar de les dones i la seva participació al mercat laboral; les dones de classe treballadora i que necessiten treballar per tal de poder arribar a final de mes, per pagar uns lloguers que són directament violència per a tothom i per poder tenir cura de les seves famílies i comunitats.
Així doncs, cal tenir en compte que vivim en un sistema patriarcal, en la que hi ha una aliança entre el sistema capitalista i el patriarcal per tal que, d’una banda, les cures siguin assumides per les dones –això implica les cures de les persones grans i també les dels infants– i, de l’altra, que aquelles feines que són assumides per les dones siguin poc reconegudes i per tant, estiguin mal pagades. Sovint aquestes son feines associades a les cures de persones, a la neteja i aquelles qüestions més bàsiques per a la reproducció de la vida. D’aquesta manera, cal posar la mirada en la desigualtat concreta i que ens envolta que genera aquesta situació.
És imprescindible tenir present que el fet que les dones participin al mercat laboral és fonamental també com a mesura que fa disminuir els factors de risc per tal de poder patir violència masclista per part de la parella –en el cas de les parelles heterosexuals–, ja que d’aquesta manera, hi ha una autonomia econòmica que permet poder desenvolupar el seu projecte vital en la mesura que aquestes ho necessitin; dins i fora de la parella. Així doncs, tenir una feina remunerada i tenir accés als drets bàsics per a poder construir-nos com a persones és clau per a poder prendre les millors decisions per a nosaltres al llarg de la nostra vida. Sense les condicions materials garantides, les decisions mai son del tot nostres, son preses de les múltiples necessitats que tenim.
D’aquesta manera, quan acompanyem a dones que estan en processos per a trobar feina en el mercat laboral –sovint els hi hem de recordar que de feina ja en fan i molta, el que passa és que no està ni reconeguda ni pagada– i treballem per tant, la seva autonomia, la seva presa de decisions, la seva capacitat per a decidir quin futur volen tenir i de qui es volen envoltar en aquest futur, ens trobem que el fet de tenir atribuïdes aquests rols de cures dels fills o persones grans son una barrera moltes vegades infranquejable per aconseguir que puguin desenvolupar-se professionalment. No hi ha mesures que garanteixin que podran deixar els infants a l’escola bressol –pública– a mig curs (quan moltes d’elles han fet processos migratoris que no entenen de cursos escolars, ni de mesos específics de matrícula), no hi ha recursos que permetin amb uns terminis raonables per a tenir cura de les persones grans que no passi perquè elles assumeixin aquestes tasques.
Al mateix temps, hi ha moltes formacions específiques que no s’inicien fins al setembre –amb les matrícules durant el mes de maig–, i aquest fet suposa que tenim molts mesos durant els quals gairebé no podem inscriure les dones a formacions que s’adeqüin a les seves necessitats per poder començar a treballar aptituds i habilitats per poder finalment, tenir una feina amb unes mínimes garanties al mercat laboral.
Deixant de banda l’abús per part de les empreses d’alguns sectors especialment feminitzats, amb xantatges i les males praxis en relació a les dones que volen senzillament treballar per arribar a final de mes, la situació per a que les dones puguin treballar amb garanties i accedir al mercat laboral actualment és nefasta. I això és la reproducció d’aquesta desigualtat estructural de la que parlàvem a l’inici. Necessitem que totes les administracions es posin les piles per fer polítiques transversals que reverteixin aquesta situació i alhora que les comunitats s’enforteixin per poder, entre totes, sostenir-nos les unes a les altres; començant per aquelles més vulnerabilitzades. Necessitem generar trinxeres que posin les cures i la vida al centre. I això no és un eslògan, és una necessitat per a totes les dones.
