Voluntària a centres penitenciaris, la santcugatenca Montse Barcelona es va implicar fa un any en la creació de l’Asociación para la Reinserción Socio Laboral (ASRESOLA), una entitat que neix per donar resposta a les necessitats de les persones que acaben l’estada a la presó però troben dificultats per refer la seva vida després de la pena. Amb la voluntat de garantir-los una vida digna i així evitar la reincidència, han impulsat una revista que es distribueix als centres penitenciaris on els presos poden fer consultes i peticions de suport que són contesades per un advocat o un psicòleg col·laboradors o altres voluntaris de l’entitat.

– Per què heu creat ASRESOLA?

– La idea va sorgir fa anys a partir d’un noi que era a la presó. Hi va ser 10 anys i en fa 5 que vam començar a pensar en fer una associació. Amb la pandèmia al final no ho vam poder fer fins fa un any. S’hi està dedicat plenament. El nostre projecte principal és la revista, que volem que entri a les presons. Tenim un psicòleg especialitzat i dos advocats, un especialista en estrangeria i un altre de dret penal, que ens fan suport. Els presos ens escriuen i els responem a la revista del mes següent. Ha tingut molt d’èxit.

– La inserció després de la pena està vinculada als Centres d’Iniciatives per a la Reinserció, que se centren en la formació i treball. Què ha de millorar en aquest procés?

– Per ara ens centrem en la gent que surt, alguns després de penes molt llargues. Hi ha gent que diu que molts presos entren i surten de seguida. Jo a aquests no els conec. Conec gent que passa molts anys a la presó, sense gairebé formació ni eines sobre com afrontar la seva vida després de la pena: de vegades ni com aconseguir un bitllet del metro o un mòbil. Nosaltres els acompanyem en els tràmits: empadronar-se, anar al servei d’ocupació, tramitar el DNI…

– Quin perfil de gent acompanyeu?

– De tot tipus. Sé els delictes però no ens importa.

– En el cas de persones estrangeres és més complicat?

– Sí, treballen a la presó i cotitzen però, quan surten, no tenen dret a l’atur perquè no tenen papers. No poden aprofitar la presó per a regularitzar la seva situació perquè, de fet, perden la targeta d’estada provisional. Llavors surten sense papers i no tenen més remei que treballar en negre. Què han de fer si no tenen res: ni casa, ni papers..? Clar que alguns acaben delinquit. Això és el que volem evitar.

Els presos ens escriuen i els responem a la revista del mes següent

Però per ara no tenim l’estructura suficient per garantir-los un habitatge o donar-los feina. Tot i això, de la mà d’altres entitats, els podem facilitar contactes i vies per trobar respostes. Puntualment podem pagar una pensió durant uns dies mentre trobem una resposta més estable. Cap persona estrangera, tot i no tenir papers, vol marxar. Tenen més oportunitats aquí. Però n’hi ha que tenen ordre d’expulsió i, per tant, els deporten i els tanquen a la presó al seu país.

– I els que són d’aquí no tenen una xarxa de gent que els faci suport després de la presó?

– Molts porten molts anys tancats i ja no tenen contacte amb la família. De vegades queda només la mare però tampoc és garantia de res perquè no sempre els poden ajudar. Llavors no tenen més remei que anar pel carrer sense saber què fer. Intentem fer-los suport amb àpats i facilitant-los contactes d’associacions i entitats que els donin un lloc on dormir. Però hi ha poques entitats que tinguin llocs on poder anar a dormir. Sempre treballem amb entitats que no siguin directament públiques, perquè les públiques no funcionen. Tenen llistes d’espera molt llargues.

– Per tant, falten recursos?

– Així és.

– La majoria de gent vol que acabi la pena i sortir de la presó però també n’hi ha que es troben bé a la presó perquè és un espai d’estabilitat. Us ho trobeu?

– Sí però és un percentatge molt baix. Normalment els passa que porten molts anys i la seva vida és aquella realitat. Sortir-ne no és fàcil. En alguns casos la reincidència és per tornar a la presó. Les xifres de reincidència són altes [un 21,1% el 2023, nou punts menys que 10 anys enrere, segons les dades de la Generalitat]. És clau tenir feina quan se surt per evitar tornar a delinquir. No és fàcil però gairebé tothom que vol treballar ho aconsegueix.

– La mirada punitiva, per sobre de la reinserció, està creixent?

– Sí, ajuden poc a la reinserció. Cada cop menys. Ara, amb l’assassinat de la cuinera de la presó de Mas d’Enric, és més greu.

– Per què?

– Per exemple, conec un noi amb pena per un delicte de sang que fa 15 anys que treballava a la cuina de la presó. Doncs bé, arran de l’assassinat de Mas d’Enric, l’han tret de la cuina. Això és una decisió política. Si fins ara hi ha sigut, per què demà hauria de matar algú?

Conec un noi amb pena per un delicte de sang que fa 15 anys que treballava a la cuina de la presó. Arran de l’assassinat de Mas d’Enric, l’han tret de la cuina

– Què penses de les mobilitzacions dels funcionaris?

– Han fet molt soroll però sembla que no volen afavorir el pres sinó a ells mateixos.

– Demanen més personal i recursos. Això hauria de beneficiar també els presos.

– Sí, però han tret 30 funcionaris de Quatre Camins per posar-los a Brians. Això és una bona decisió? Alhora, quan hi ha baralles, els funcionaris han d’actuar i tot sovint després agafen la baixa per contusions i/o depressió, que acostuma a ser llarga; el que suposa una atenció pitjor.

– Si es troben amb una baralla, és comprensible que després agafin una baixa. Què s’hauria de fer, doncs?

– Potser baixes més curtes, de 15 dies. Tampoc sé quina podria ser la solució.

– A les mobilitzacions van demanar la dimissió de la consellera de Justícia, Gemma Ubasart.

– I de l’Amand Calderó [secretari de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima], que em sembla que és una persona predisposada a canviar les coses. Ara bé, la direcció de cada presó té molt de pes.

– El procés independentista ens va portar a parlar molt de les presons. Creus que ha servit d’alguna cosa?

– Ningú se n’ha conscienciat. Només ha estat una disputa política. Els funcionaris es queixen molt dels equips de tractament, que són molt fluixos. Suposo que quan portes molts anys treballant-hi, et desanimes. Molts presos també ho veuen així. Són equips que tenen psicòleg, jurista, treballador social…, una mirada integral. Però quan s’entra a la presó o se’t desplaça a un altre penal, pots estar més de mig any sense veure un d’aquests equips.

– Fins que no hi ha hagut les mobilitzacions dels funcionaris no se’n parlava a nivell polític. Creus que com a associació es pot aconseguir alguna cosa?

– Ho intentem però per ara no tenim tantes forces i ens centrem en les persones que surten de la presó. És molt important perquè de vegades els porten a presons llunyanes de casa seva o els enxampen amb droga a l’aeroport i no són ni d’aquí. De sobte els solten i no tenen on anar perquè els pisos disponibles són per als permisos i tercers graus. Quan acaba la condemna, no poden seguir fent-ne ús.

– Hi ha alguna capacitat d’autoorganització dels presos, com als anys 70 va ser la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL)?

– No, la presó és com una ciutat petita. Ara la gent és molt individualista. També ha canviat molt el perfil de presos. A més, ara hi ha molta droga i això genera moltes tensions i baralles.

– Llavors caldria actuar sobre la droga.

– Sí però sembla que no convé, com si els volguessin tenir entretinguts. M’han arribat a explicar com entraven la droga a algunes presons i és evident que hi ha permissivitat. Clar que podien intentar amagar-la però segur que ho sabien. També hi ha tràfic de mòbils perquè està prohibit tenir-ne. Gairebé tots els presos tenen accés a algun mòbil.

M’han arribat a explicar com entraven la droga a algunes presons i és evident que hi ha permissivitat

– Com afronteu l’acompanyament a la presó?

– Jo fa molts anys que ho faig a través del Secretariat Diocesà de Pastoral Penitenciària. Es tracta d’anar un dia a la presó i, quan es corre la veu, et fan consultes i et demanen suport moral. Primer t’expliquen algunes coses i, quan tenen més confiança, t’ho expliquen tot. Potser el que més m’ha impactat és un cop que vaig rebre una carta d’una persona condemnada per assassinat en què m’explicava l’assassinat.

Mai he tingut cap problema amb els presos i fins i tot he cedit un pis que tenia anys enrere quan necessitaven un lloc on dormir uns dies just després de sortir. Un dia era a la platja amb unes amigues i em van trucar dient que una persona necessita suport. Al final vam passar el cap de setmana junts, les quatre amigues i ell. He mantingut moltes amistats.

– Busqueu suports per poder ampliar la vostra tasca?

– Sí però per ara l’Ajuntament i la Generalitat només diuen que no tenen diners. Preparem un projecte per veure si rebem algun ajut. Per ara rebem aportacions de persones a títol individual. No tenim moltes despeses. El més car és enviar la revista dins de la presó.

Article original del Cugatenc.