Els darrers anys la classe treballadora ha viscut una cursa d’obstacles amb l’objectiu de recuperar els drets retallats al llarg dels anys de la crisi financera i de l’austeritat com a condemna per abordar aquella situació. Anys en què el programa de reformes socials, econòmiques i laborals dels darrers anys de prolífic diàleg social, concertació i acords ha construït bases progressistes per reduir les desigualtats i millorar la vida de milions de persones.
A l’inici d’aquest camí, ens vam trobar amb la crisi sanitària més important dels darrers 100 anys: la pandèmia de la COVID-19. Tot es va aturar i ens vam confinar per no perdre les vides. Van morir milions de persones arreu del món, una autèntica tragèdia humanitària. I un sotrac per a les economies, que van quedar aturades de cop, en trencar-se les cadenes de subministrament. El capitalisme global no podia donar respostes a una crisi d’enorme magnitud.
Vam construir un escut social amb un canvi radical de les polítiques públiques a tot Europa. Un escut social que va injectar milers de milions d’euros per reforçar els sistemes sanitaris, per protegir l’ocupació i per salvar milers d’empreses i milions de llocs de treball. A Espanya i a Catalunya aquest escut es va concretar amb la fórmula dels ERTO i, per primer cop, els ajuts públics van prohibir els acomiadaments. Els sindicats vam tenir un paper clau en la definició de la fórmula més reeixida practicada en les polítiques laborals i econòmiques de totes les darreres crisis.
Quan la pandèmia se superava i l’economia tornava a recuperar-se, hem viscut els millors anys per a la salut del mercat de treball. I ha estat una relació directa la de la recuperació econòmica i la creació d’ocupació? Doncs no. Podem dir que no, si mirem quina va ser la seqüència de la recuperació de la crisi financera de principis de segle, en què l’economia es recuperava des del 2012 i, en canvi, el mercat de treball seguia patint les conseqüències d’un atur elevat, la creació d’ocupació estava pràcticament estancada i la precarietat laboral era predominant en les condicions de la majoria de contractes. Els convenis van seguir patint les conseqüències de la reforma laboral neoliberal i els salaris van seguir pràcticament estancats, cosa que va agreujar la desigualtat perquè els més afectats eren els salaris baixos.
El que va acompanyar la sortida de la pandèmia va ser la reforma laboral pactada amb sindicats i patronal. El diàleg social s’alçava amb majúscules recuperant els equilibris de la negociació col·lectiva i es donava un canvi radical a la política de contractació, fent del contracte indefinit la modalitat ordinària de contractació al país. I, en paral·lel, la major pujada del salari mínim interprofessional de la història. En el recorregut fins avui, una pujada del 54 % i un acord de pensions que garanteixen pensions dignes per al futur.
La recuperació econòmica així com del mercat de treball i de les capacitats de consum de la gent han fet possible que Espanya i Catalunya hagin experimentat un creixement per sobre de la resta d’Europa. Hem arribat pràcticament als 21 milions de treballadors i treballadores a Espanya i a més de 3,7 milions a Catalunya. Els contractes indefinits han passat de ser el 10 % del total de la contractació a pràcticament la meitat dels contractes que es formalitzen al país. I la temporalitat s’ha reduït del 21 % al 13 %.
Aquestes millores, però, es van trobar amb una altra tanca per saltar: la inflació desbocada que va esclatar abans de la guerra d’Ucraïna, però que, amb motiu del conflicte, va arribar a xifres d’inflació per sobre del 10 % alguns mesos. Les millores de la gent se n’anaven per la porta del darrere pels alts preus del cistell de consum.
Mesures econòmiques com la desgravació de l’IVA en alguns productes i un pacte singular per abaratir el preu energètic a Espanya van ser rellevants per contenir la inflació. Aquestes mesures van alleugerir la situació de tensió econòmica de les famílies. Tanmateix, una altra mesura va contenir el creixement de la inflació, però va castigar les rendes familiars. Va ser l’increment del preu dels diners i la pujada dels interessos per part del Banc Central Europeu, que va disparar el cost de les hipoteques i va agreujar encara més l’economia familiar de milions de llars.
Tornàvem a fer front a una crisi que afectava la classe treballadora. Teníem més gent treballant que mai, els salaris més baixos havien experimentat un fort increment en els convenis gràcies a l’impuls de les pujades de l’SMI, però la gent no arribava a final de mes.
El moviment sindical havíem d’enfortir els nostres posicionaments en la negociació dels convenis per corregir aquesta situació. Ens havíem de rearmar de nou. Hem resistit les embranzides de l’austeritat de la crisi financera, hem construït un escut social durant la pandèmia, hem recuperat els equilibris de les relacions laborals a les empreses amb la reforma laboral, hem capgirat la política de contractació reduint a mínims la precarietat de la temporalitat i hem garantit pensions suficients per a 10 milions de persones i per als 12 milions que serem d’aquí a pocs anys amb la jubilació de la generació del baby-boom. Ara havíem de superar la tanca de la inflació.
I ho hem tornat a aconseguir: l’Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva va fixar increments salarials que han recuperant part del poder adquisitiu de la classe treballadora del país, i el 2023 vam aconseguir, de mitjana, increments salarials per sobre de la inflació i, per tant, guanyar poder adquisitiu.
Tenim més gent treballant que mai, més contractes indefinits que mai, menys contractes temporals que mai, més dones treballant que mai i més persones migrants treballant que mai (encara que necessitem reduir el biaix de precarietat que pateixen pels sectors on treballen) i cobrem per sobre de la inflació. Sembla que tot es posa de cara per construir una societat sense pobresa ni desigualtats.
De nou, però, encarem una nova tanca en aquesta carrera d’obstacles: el preu de l’habitatge es dispara, cosa que fa impossible l’accés a un dret essencial per a la classe treballadora i, en especial, per al jovent. Necessitem més del 47 % de la mitjana dels nostres ingressos per accedir a un habitatge i el jovent, un 90 %. Per poder viure dignament, no hauríem de dedicar més del 30 % dels nostres ingressos per a un habitatge. Avui treballar i tenir una casa ens porta a la pobresa.
I, malgrat que tenim més gent treballant que mai, l’atur a Catalunya manté més de 370.000 persones sense feina. Una xifra que s’apropa al 10 % de taxa d’atur, indicador que no podem acceptar com a normal en l’atur estructural del mercat de treball català.
Per tant, aquest Primer de Maig, el moviment sindical confederal demanem plena ocupació i sostre per a tothom. Fem una crida als treballadors i treballadores catalans per omplir els carrers de les ciutats de Catalunya, on convoquem manifestacions per reclamar ocupació i sostre per a tothom. Volem superar aquesta nova tanca en la carrera d’obstacles de la vida, on la lluita de classes competeix amb arrels històriques de lluita i conquestes. Ara n’emprenem una de nova.
I, finalment, però no per això menys important: el sindicalisme internacionalista en què ens enquadrem CCOO no volem oblidar-nos dels treballadors i treballadores del món que pateixen la barbàrie de les guerres i, en especial, del poble palestí, que està patint un genocidi, permès per les principals potències mundials, perpetrat pel Govern feixista i genocida d’Israel, que assassina milers de persones i que, sense pietat, ha matat milers de nens i nenes. STOP genocidi a Palestina!
Per tots i totes elles, visca el Primer de Maig!
