«Enfilar, rebaixa rebaixa, una factura/ de lloguer a mitges, copagaments,/ transaccions mèdiques, fer l’amor/ quan l’ansietat ho permet». Azahara Palomeque (1986) pren al seu últim poemari, Currículum (Ril Editores), el pols al sense sentit del treball turbocapitalista i a l’angoixa d’una generació, la seva, que es troba atrapada en l’estret solapament d’un diagrama de Venn de dos cercles on un és l’apocalipsi planetari, i l’altre, l’impenitent deure anar cada dia a l’oficina.
Dilluns de matí: el teu cos s’acomodarà a l’equació exacta d’una cadira. Als poemes de Currículum (Ril Editors) hi ha constants referències al cos: bilis, genives, ovaris, artells… El treball és una «disciplina d’òrgans». Sovint pensem el treball actual com una cosa sense cos, una activitat només intel·lectual. Però igual que el núvol digital necessita servidors materialíssims que consumeixen quantitats ingents d’energia, qui treballa amb un ordinador no deixa de treballar amb el cos, i de torturar-lo.
Jo tinc una trajectòria de parlar del cos als meus llibres anteriors. Una cosa que em va passar com a emigrant és que tot ho somatitzava. Em vaig adonar que tenia un cos, i no precisament per bé: vaig contraure moltes infeccions, vaig patir estrès, ansietat que abans no tenia, taquicàrdies que no saps d’on vénen, bruxisme… Símptomes que es van anar desenvolupant d’acord amb una sèrie de mecanismes de explotació i de sotmetiment.
Sí: tendim a desmaterialitzar-ho tot; o a dir que hi ha feines del cos i feines de la ment. Si tu ets a una oficina, se suposa que no treballes amb el cos; i si ets al camp, se suposa que no treballes amb la ment. Però és fals. A mi m’agrada recordar el concepte de biopolítica de Foucault. El cos continua aquí. Si treballes dotze hores en una oficina, tindràs problemes d’esquena; si t’orpimen, et cauran els cabells, com em va caure a mi, o perdràs la regla, com em va passar a mi. Som sempre cos, carn, ossos, sang, òrgans.
És molt simbòlic el que comenta de la pèrdua de la regla. La feina ens fa perdre la mateixa capacitat de procrear. Vostè parla en un poema de les «abraçades postergades»; demana que «allò que el desig va unir no ho separi la feina». La feina fa que es ressenti la nostra capacitat d’estimar.
Les relacions afectives també es veuen molt danyades per aquestes dinàmiques d’explotació i sotmetiment a l’ordre capitalista, sí. En un altre poema, parlo de fer l’amor quan l’ansietat ho permeti. Per posar l’exemple contrari, quan he tornat a Espanya i m’he sentit molt millor, havent abandonat tot aquest món tòxic de sotmetiment a la feina, he notat també una millora en el cos, en la meva capacitat de desenvolupar, no només trobades sexuals, sinó afectes en general. Com podràs estimar i desenvolupar afectes quan estàs competint amb companys per veure qui assoleix els objectius, a qui li donen un ascens…? Això també destrueix el teixit col·lectiu que necessitem per organitzar-nos i reclamar drets.
¿Ha notat, quan torna a Espanya, que la cultura del treball d’aquí sigui menys, diguem-ne, despietada que la nord-americana?
Sí. En part, per una paradoxa. A Espanya hi ha més precarietat, menys possibilitats d’ascens; i la contrapartida és que això permet establir unes relacions més saludables amb els teus companys, que acaben per ser amics perquè ningú no està lluitant per quatre molles de pa; la mobilitat social està trencada i ningú no pensa que heretarà l’empresa o que es converteixi en classe mitjana acomodada o alta per treballar a preu fet. La gent es resigna i es concentra a passar-ho bé i anar-se’n de canyes. No vull minusvalorar la gravetat d’aquesta precarietat o de les necessitats econòmiques que tenim, però té aquest efecte. I després, és clar, hi ha els drets laborals que hi ha aquí i als Estats Units no. El dret a una baixa per malaltia o per part milloren força la vida.
Fem servir, o hi ha qui maneja, un imaginari del món del treball que segueix pensant en l’obrer de mico blau i la cadena de muntatge. Però, per a molts proletaris d’avui, el mico és un vestit i una corbata.
Perviu aquest imaginari marxista molt fort, sí, però feines de manufactura cada vegada n’hi ha menys, almenys a Europa. El que hi ha més són el que David Graeber anomenava feines de merda: tasques administratives, de màrqueting, de teleoperador, etcètera, que no valen per a res i que et mengen l’ànima, perquè la seva inutilitat social és tan gran que fa que la gent senti que no compleix un rol social. Això et fa pols, més en un moment de crisi política, energètica, climàtica, etcètera, com aquest. El món s’ensorra i tu segueixes tancat a una oficina.
El treballador d’una drassana, per dura que fos la feina, sentia l’orgull de construir un vaixell que recorreria el món durant dècades; el d’una mina, l’èpica de arrencar de les entranyes de la terra la substància que movia el món. Un teleoperador no sent aquesta satisfacció de fer alguna cosa útil socialment. La sintaxi desordenada, fallta, que maneja als seus poemes, és una manera deliberada de reflectir aquest absurd, aquesta incomprensibilitat?
Sempre l’he manejada, perquè d’alguna manera també representa aquest cos trencat, esquinçat, o la meva pròpia lluita amb el llenguatge, que ve d’estar deslocalitzada, del meu bregar amb diverses llengües alhora i trobar-me amb un espanyol que havia de reconquerir gairebé cada cop que em posava a escriure, cosa que encara em segueix passant. Però sí, també es pot relacionar amb aquesta manca d’utilitat o sentiment d’estar perdut en una feina útil per a l’empresa, però sense funció social.
Som una generació a qui li han explicat que si ho feia tot bé i s’esforçava, les coses serien meravelloses, i ens menjaríem el món. No ha estat així i ens trobem davant d’un munt de mites fets miques. El llibre comença amb la recerca de la feina, l’espera, veure què passa. Al final sí que hi ha una feina, però m’hi refereixo amb poemes titulats L’oficina (I), L’oficina (II), L’oficina (III); o Jornada laboral (I), Jornada laboral (II)… Aquesta repetició, aquest bucle depressiu.
Als Estats Units avui es parla d’una Gran Dimissió motivada per la pandèmia. El confinament, el retrobament amb la vida que va significar per a molta gent, ha fet adonar moltes persones que podien renunciar a la feina o a part d’ella a canvi d’una existència més plàcida. Poder, per exemple, recuperar el plaer perdut d’una migdiada, tema a què dedica un poema: «Recordes com era malversar el temps/ una tarda espigada/ després de dinar, ventres d’animal/ amb què mare feia miracles». Vostè ha escrit alguna cosa sobre això. Hi ha una revolució mental en marxa contra el turbocapitalisme?
Hi ha hagut un canvi de paradigma lent, progressiu, que no serà radical, perquè als Estats Units la identitat personal ve marcada per la feina. Sempre et pregunten: “What do you do?”, i si no fas vint mil coses no ets persona. El carnet de ciutadania t’ho dóna la feina. Però sí que amb la pandèmia hi va haver aquesta gran dimissió. Jo la vaig documentar bé i eren dades reals de milers de persones que deixaven les feines. Alguns, després, s’hi reincorporaven, però d’altres no. També n’hi havia que muntaven la seva pròpia empresa buscant fer alguna cosa que tingués sentit; no seguir endavant amb aquestes carreres laborals absurdes.
Parlem d’un país on moltes vegades l’assegurança mèdica te la dóna l’empresa, cosa que fa que deixar-la signifiqui un risc enorme. Però molta gent ho feia malgrat tot. També està passant el que anomenen silent quitting, «renúncia silenciosa»: fer el mínim possible per no ser acomiadats; no fer hores extra, no pretendre superar les expectatives sobre aquests. En aquell context, és força sorprenent: significa anar en contra del que en teoria significa ser un bon ciutadà i no assumir que la identitat corporativa de la teva empresa és també la teva.
La pandèmia ha canviat les coses. Ens hem adonat de la nostra vulnerabilitat, que no és tan difícil morir-se, cosa que a molta gent se li havia oblidat. A més, estem en un moment de crisi perpètua: quan no sigui una pandèmia, serà una crisi econòmica o un desastre mediambiental. I la gent es diu: «¿Per què dedicaré deu o dotze hores diàries de la meva vida a això, en un capitalisme que agonitza, mentre els meus fills creixen en una guarderia?».
Acabo preguntant-li per la feminitat; per com els seus poemes també transmeten l’extra de penúries que la feminitat sempre vol dir. Ser dona, fins i tot en un món que ha fet avenços en matèria d’igualtat, segueix significant sostres de vidre i terres enganxosos. Hi ha un poema, Oferta de treball, en què versifica la recerca d’una dona, «membre obedient d’aspecte/calibradament humà, sense excessos;/ que es pugui desapercebre sola».
El sostre de vidre continua sent molt baix, sí; tant com per estar a la gatzoneta. I el terra, enganxós. Fixa’t, es parla del #MeToo, i creiem que el feminisme ha impactat molt als Estats Units, i en algun moment ho va fer, però ara mateix està més arrelat a altres països que allà. La violència de gènere continua sent violència domèstica. Tot això es trasllada a l’ambient laboral.
Allà, a més, els patrons de feminitat estan molt associats als patrons racistes: tu pots ser un tipus de dona o un altre depenent de la teva raça. Hi ha, per exemple, l’estereotip que les dones negres tenen una personalitat molt forta i criden més, i es permet, diguem-ne, que tu siguis més obertament agressiva o tinguis una opinió quan ets una dona negra que si ets una dona blanca, a el cas del qual se’t demanarà ser més mesurada, més disciplinada, somriure més. A mi em passava que no m’ajustava a cap dels patrons: primer, perquè no eren els meus, perquè no havia crescut en aquests codis culturals; però, segon, perquè jo no queia a cap de les dues parts d’aquesta dicotomia racial. Molta gent no em considerava prou blanca; tinc trets que es veien com de l’Orient Mitjà. Però era europea. Però també era hispana. Aquesta barreja era rara allà. Òbviament, tampoc no era negra. Desafiava constantment aquests patrons racials i de gènere.
Entrevista original de La Marea.
