Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Espanya és el quart país de l’OCDE on és més fàcil mantenir-se entre el 20% més ric mentre que les probabilitats de continuar sent pobre superen en deu punts a la mitjana de l’organització. La mobilitat social hauria de permetre que individus nascuts en orígens humils tinguin la capacitat de situar-se en un altre punt de la distribució de la riquesa. Perquè es produeixi, cal que els elements estructurals que eviten que existeixi una igualtat d’oportunitats es corregeixin amb inversió pública i polítiques socials.
L’educació continua sent un vehicle eficaç per a la promoció social. Quatre de cada deu persones amb pares amb baix nivell de formació només tenen l’educació secundària, dotze de cada cent tenen un grau superior i dos de cada cent un nivell d’estudis de màster o superior, segons dades de l’OCDE, que afirma que com més inversió pública major mobilitat educativa hi ha. Espanya, però, és el cinquè país per la cua de la Unió Europea en inversió educativa i té un sistema que mostra una elevada segregació per origen socioeconòmic amb Madrid i Catalunya al capdavant amb un 27,1% i un 24,86%, respectivament.
Les polítiques públiques són un dels pilars en l’impuls de la mobilitat social i no només per a les llars en pobresa extrema. A Espanya, entre el 2008 i el 2015, la pèrdua de la renda mitjana de les llars més pobres va ser d’un 21% mentre que les més riques només ho va fer un 2,1%. Espanya té més desigualtat perquè disposa de menys polítiques redistributives. Mentre la Unió Europea té una mitjana de reducció de la desigualtat per transferències socials del 40,2%, el nostre país se situa en el 31,9%. Un altre dels problemes resideix en el mercat laboral. Segons Save the Children, hi ha una elevada taxa de sobrequalificació, ja que el mercat espanyol ofereix feines poc qualificades amb sous més baixos.
Però, no som una excepció en la desigualtat social. L’any 2016, després d’una gestió neoliberal de la crisi, l’1% més ric de la població mundial acumulava quasi tant com la resta de la població, segons dades dels serveis financers Credit Suisse. A més, també s’emportava la meitat del creixement de benestar global. La riquesa de setanta-dues persones corresponia a la de la meitat més pobra de la humanitat, és a dir, a la de tres mil cinc-cents milions de persones, mentre que l’any anterior s’havien d’ajuntar les vuitanta més riques o el 2010, les tres-centes vuitanta-vuit.
Les herències determinen el 70% de la riquesa a Espanya
La desigualtat condiciona el present, però també el futur, ja que és hereditària. Una explicació a perquè l’ascensor social no funciona des de fa dècades. La mobilitat social també es veu afectada per les herències. L’ideal meritocràtic, segons el qual, cadascú arriba on el porta el seu esforç és un mite de gran creença popular. “L’èxit econòmic s’hereta”, afirma La mobilitat intergeneracional de la riquesa i el paper de l’herència (2016).
Pertànyer a un grup o un altre segons la riquesa es veu influenciat per la riquesa familiar que es transfereix des dels més grans als més petits en béns, accions o diners. Segons l’estudi Herències i desigualtat de la riquesa de Pedro Salas-Rojo i Juan Gabriel Rodríguez, les herències expliquen el 42% de la desigualtat de la riquesa a Itàlia, del 48% al Canadà, el 61% als Estats Units i el 66% a Espanya. A més, l’estudi exposa que l’educació dels pares, el tamany de la família, el tipus d’escola, l’ocupació del pare i l’entorn cultural són, per ordre, els factors més decisius en la desigualtat de renda.
El Govern central reconeix el pes de les herències en la desigualtat social: “s’estima que determinen el 70% de la desigualtat de la riquesa a Espanya”, assenyala al Pla 2050. Per a corregir-ho, l’estudi de Salas-Rojo apunta a una política fiscal homogènia sobre l’impost de Patrimoni i el de Successions i Donacions i menciona que “és problemàtic que sigui de competència autonòmica”, ja que a la realitat la competició entre els diferents territoris genera dumping fiscal com a la Comunitat de Madrid per la seva eliminació. En un intent de corregir la desigualtat, el Pla 2050 contempla una “herència pública universal”, una dotació econòmica que tots els joves rebrien al complir certa edat, per adquirir un habitatge, finançar un negoci o completar la formació.
Article original de la Fàbrica digital.
