Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Moltes són les incògnites al voltant d’on estan els límits de les noves tecnologies, davant d’una naturalització d’allò digital que ha propiciat una vida híbrida amb allò analògic. Benvingut metavers?, de José Ramón Ubieto (JU) i Liliana Arroyo (LA), reflexiona sobre els reptes que planteja el metavers, i quins són els interrogants sobre el que és presencial i el que és virtual. On estan els límits reals del metavers i com han de conviure les dues realitats. “L’engany del metavers és que tot el que pots fer a la realitat ho pots fer digitalment, i això és fals”, afirma Ubieto.
El metavers és el present o el futur?
JU: És una promesa de futur. Tenim espais interactius on un pot passar una estona a través de la realitat virtual. Zuckerberg planteja un món virtual bessó de la realitat. És a deu anys vista.
Per tant, ara mateix és un projecte?
JU: Sí, és una promesa de futur.
El llibre referencia a Plató o Christine de Pizan com a persones que van tenir la capacitat de crear noves realitats davant la frustració que vivien al món real. És el metavers una nova realitat que fuig de la frustració? Com evitem que ho sigui?
JU: El metavers té quatre raons psicològiques: l’escapisme, la necessitat de fugir de la vida que tenim; augmentar la nostra capacitat, igual que les ulleres ens permeten veure més enllà dels nostres ulls o el tren anar més enllà del que poden les nostres cames, el metavers com una part de la web 3.0 ens permet fer més coses; il·lusió de controlar el nostre cos, voler tenir una exploració escàner de nosaltres mateixos; poder fer les coses sense que el cos perilli, la simulació permet exposar-te a situacions amb jocs que no et fan mal físic.
I fins a quin punt no acaba el metavers amb allò humà i real? Com haurien de conviure el que és digital i el que és presencial?
JU: Vivim en una realitat híbrida. Ara es tracta de què pot afavorir la tecnologia a la realitat. Al llibre expliquem el principi de no equivalència, és a dir, no és el mateix allò físic i allò digital. L’engany del metavers és que tot el que pots fer a la realitat ho pots fer digitalment, i això és fals. La immersió sensorial del metavers no és la social. Un enllaç com existeix a la realitat, sigui del tipus que sigui, has de posar el cos. A les dones, per exemple, no els interessa el metavers. Contrasta amb el 83% dels executius de les grans tecnològiques són homes. El metavers mai no serà equivalent al món real.
El que és digital no és la solució a tots els problemes que tenim
Per tant, no hi ha cap pretensió de substituir la realitat?
JU: No hi ha una possibilitat de substituir-la. Hi ha una operació de màrqueting on es diu que serà així. Amb la pandèmia semblava que tothom teletreballaria i no ha passat. El que és digital no és la solució a tots els problemes que tenim.
També has esmentat que hi ha un major interès masculí, a què es deu?
JU: El metavers està pensat en termes de connexió més que no pas d’enllaç. El tipus de satisfacció és molt directe amb un objecte, com amb el sexe. Funciona més a la psicologia masculina. Les dones fan un ús diferent del digital on es prioritza més la conversa, altres vincles afectius. El porno, per exemple, es consumeix massivament per part dels homes. Ara per ara, el metavers és sexe i jocs.
LA: Com que en el disseny només hi ha homes, sintonitza més amb ells. Les dones també tenen més molèsties com a marejos en l’ús dels dispositius.
Ara per ara, el metavers és sexe i jocs
El metavers està sent impulsat per grans companyies com Meta. No neix amb una jerarquització i una finalitat lucrativa des del començament? Planteja alguna forma de democratitzar-se i ser accessible?
LA: Sempre es busca un retorn en una gran inversió com la que hi ha al metavers. Ara mateix no hi ha cap experiència de molt èxit que no busqui el lucre, encara que passarà. Hi ha una experiència a Minecraft, que encara que no és el metavers, demostren les oportunitats del que és digital, on es prioritza el bé comú al capital. És la biblioteca no censurada que recull llibres que en alguns països estan prohibits. Jo espero, que es creïn metaversos des de i per a la comunitat.
JU: Hi ha dues tendències: els metaversos centralitzats, on tot el poder el té una empresa com pot ser Meta o Microsoft. També hi ha els descentralitzats, encara que ho tenen més complicat en la competència d’inversió amb els centralitzats.
És necessari establir algun tipus de regulació? Qui ho ha de fer?
JU: Estem en un moment d’expansió de la tecnologia i la regulació va darrere. La nova constitució xilena, encara que finalment no s’ha aprovat, incorporava els neurodrets, per legislar sobre què pots fer amb el teu cos i el teu cervell.
LA: Cal replantejar la base de la regulació. Si la fan els estats tenim un problema, ha d’existir una cooperació internacional perquè si no sempre hi haurà forats. Si hi ha un conflicte al metavers entre membres de diferents països, quina regulació impera?
Ha tenir la mateixa lògica que una regulació del món real?
JU: El metavers és una empresa privada, amb les seves pròpies normes. També hi ha un debat de si se li ha de reconèixer la dignitat a un avatar (membre del metavers).
LA: Pot ser problemàtic concebre el metavers com una realitat paral·lela. L’experiència és que serà un continu del que és analògic i digital. Seria una mala notícia que els marcs reguladors vigents no s’estenguessin al metavers i en creés de nous.
Els avatars poden continuar vivint un cop nosaltres estem morts. No desafiem la lògica humana, fins a quin punt és sostenible?
JU: El metavers promet que res no mor. El programa Forever Live permet que el teu avatar sempre visqui i et dissenya una vida, un cop tu mors. Estableix la teva vida a partir de les dades que hagi recollit de la teva vida. Pot facilitar una pèrdua però també eternitzar-la. Hi ha noves formes de la presència amb el metavers.
LA: L’herència digital caldrà desenvolupar-la. A Facebook pots designar un hereu perquè la gestioni. En una cultura com la nostra, se’ns plantegen dubtes importants relacionats amb la vida i la mort.
Ara per ara, es parla del metavers com una cosa destinada a l’àmbit de lleure. Hi ha cap projecte per traslladar-lo a altres àmbits com el treball, l’educació o la sanitat? Com els podria millorar?
JU: El metavers amb l’educació planteja la gamificació, l’ús del joc davant de la crisi de l’atenció. En sanitat es creen bessons digitals per poder veure el comportament que pot tenir davant de certs estímuls i fins i tot l’exèrcit dels EUA també té una realitat virtual que els permet desenvolupar la seva acció real. Tots aquests usos tindran un gran desenvolupament.
LA: Al món del treball, en la gestió d’equips hi ha un gran impuls. Les empreses seran un potencial client del metavers.
Quins llocs de treball actuals podria substituir el metavers, o senzillament crearia nous treballs?
LA: La por a la substitució és ancestral. Al metavers no hi ha un càlcul de la substitució de llocs de treball. El Financial Times calculava quantes tasques podria substituir un robot en unes vuit-centes professions. Parlem de tasques, no de feines. Els treballs repetitius són els més substituïbles, mentre que els creatius, els que menys. També cal contemplar els nous perfils professionals, com ara programar o crear els nous robots. Tot depèn del grau d’adopció massiva de les noves eines. En uns cinc anys seguirem amb un accés mínim encara, així que li queda un llarg recorregut i no hem de patir.
JU: Substituir tasques humanes, creatives, que es vehiculen per la paraula, serà difícil.
