“La degradació de l’estat del benestar és el brou de cultiu del feixisme de l’extrema dreta” afirma Antonio Gutiérrez, exsecretari general de CCOO i exdiputat del PSOE entre el 2004 i el 2011, encara que no li agrada que el tractin d’ex, “perquè la malenconia no és bona per a la salut mental”. El reconegut líder sindical reflexiona sobre l’actiu paper del moviment sindical durant la Transició. “Quan la gent reconeix que la situació econòmica personal ha millorat, però creuen que en general és dolenta, significa que el relat l’està guanyant la dreta” afirma Gutiérrez al reflexionar sobre els reptes i la refundació que ha de fer l’esquerra “per no acabar derrotada a mans de la dreta”.
El sindicalisme actual pateix una crisi?
Més que en crisi està emplaçat a una renovació permanent. L’acció sindical està sotmesa a una realitat molt canviant i segons avança la globalització dels mercats, la complexitat de les polítiques socials han de tenir un impuls. Per tant, no parlaria tant de crisi perquè a Espanya, malgrat la Gran Recessió, els índexs de representació i la legitimitat dels principals sindicats no han patit retrocessos. Tot i així, cal prestar més atenció a noves realitats de la feina, ja que al no tenir-la han creat els seus propis sindicats. Denota una deficiència que podria desencadenar en una futura crisi si no se li dona una solució.
L’assassinat dels advocats d’Atocha, lligats a CCOO, era una mostra de l’amenaça que suposaven els sindicats per al règim i alguna vegada has esmentat el paper que van tenir durant l’intent de cop d’estat del 23-F. Què en queda d’aquest protagonisme social dels sindicats?
Crec que qualsevol temps passat, senzillament és anterior, amb reptes diferents i en un altre context. Hi sol haver una anàlisi mutilada de l’assassinat d’Atocha on se sol dir que eren advocats comunistes i que gràcies al seu assassinat es va legalitzar el
Partit Comunista d’Espanya (PCE). Els assassins no van anar a matar el PCE, ja que en aquell mateix moment estaven a la seva seu en un baix sense seguretat del barri de Salamanca. Van anar a matar qui estava plantejant una esmena a la totalitat del règim que era CCOO. Els pistolers van preguntar per Joaquín Navarro, que era el dirigent del moment de CCOO. El moviment vaguístic estava representant que el franquisme era inestabilitat i no es podia mantenir perquè era misèria i s’havia de combatre.
Durant el 23F, amb mi com a secretari d’informació i publicacions, vam coordinar la redacció d’una resolució que va ser la primera que es va fer pública aquella nit a tot Espanya, cridant els treballadors a desfer el cop, però sense espontaneismes. Ho vam fer conjuntament amb totes les forces democràtiques que empenyien a favor de la democràcia. Com a sindicat teníem unanimitat a tot Espanya, i per desgràcia la nostra aportació ha estat molt infravalorada en el relat històric del fet. No hem estat mai un sindicat corporatiu. Som un sindicat de classe amb valors d’esquerres. Defensem els treballadors perquè volem una societat més justa, més avançada i una democràcia i unes llibertats més profundes. Per tant, no podíem ser indiferents aleshores ni ser-ho ara amb l’avenç de l’extrema dreta. El moviment sindical teníem i tenim l’obligació d’estar sanament polititzats.
No n’hi ha prou amb la gestió quotidiana de polítiques socials, si no ve acompanyada d’una gran pedagogia política
Has qualificat Espanya com “un país mobilitzat, efervescent, l’afany del qual per la democràcia era imparable” durant la Transició. Què en queda d’aquesta Espanya?
Nosaltres durant la Transició fèiem una permanent fustigació a un règim feixista que no es pot camuflar amb eufemismes com a “autoritari”. Autoritari va ser Primo de Rivera en impedir per la força l’exercici de les llibertats. El feixisme nega la llibertat, a més de reprimir-la. La dreta a Espanya no fa més que insistir en una Transició iniciada amb la coronació de Joan Carles. Amb aquest discurs, sembla que és Joan Carles qui atorga la democràcia als “pobres espanyolets”. La dreta que prové de Fraga Irribarne, no va estar durant la Transició fins i tot va intentar torpedinar-la. Amb el que jo anomeno l’operació Fragamanlis, volien modificar alguns articles de les lleis fonamentals del règim; el rei atorgava una pseudo constitució on podien emparar-se la legalització d’alguns partits que arribaven fins al PSOE i després ja plantejar-se com incorporar la legalització d’altres partits com el PCE. Per tant, la dreta que no va participar en la Transició fa ara una interpretació mutilada, mesquina i esbiaixada. Qui va hegemonitzar la lluita sindical va ser CCOO igual que vam fomentar el moviment veïnal, estudiantil o al camp. Nosaltres busquem induir la unitat entre les diferents plataformes democràtiques. Avui dia, amb reptes nous a Europa com l’extrema dreta, l’esquerra ha deixat de fer política. No n’hi ha prou amb la gestió quotidiana de polítiques socials, si no ve acompanyada d’una gran pedagogia política.
Vas ser diputat dues legislatures pel PSOE (2004-2011) i vas trencar la disciplina de vot amb la reforma laboral. Quina opinió tens sobre la reforma laboral aprovada aquesta legislatura? A més, has parlat d’una reforma empresarial, també defensada per la ministra Yolanda Díaz, com s’hauria de fer?
Competir via preus i salaris és propi de països en vies de desenvolupament. Lluny de millorar en productivitat, hem empitjorat amb aquest tipus de reformes laborals. El 1978 teníem un 16% menys de productivitat que Alemanya i actualment arribem al 20%. Per tant, competir via preus i salaris no ens ha fet més competitius. Hem tingut 52 reformes laborals que només han fomentat un benefici empresarial més gran, però no una millora de la competitivitat i menys l’ocupació, que s’ha degradat. Fins ara, no s’ha valorat el talent amb contractes temporals precaris. Celebro la reforma laboral actual perquè de debò recupera drets. El problema es troba en la reforma empresarial. Ha d’haver-hi un interès a reformar la nostra estructura productiva. Espanya ha estat el país de les dues terres, primer l’agrària i després la del totxo. El capital espanyol ha preferit activitats de poc risc amb ràpida recuperació del benefici i això és imprescindible canviar-ho. A més, la patronal espanyola no va estar i va intentar torpedinar la Transició. Van fer llistes negres amb sindicalistes per acomiadar-los o denunciar-los a la policia. Aquest és l’embrió de la patronal espanyola. Se’ls va donar una unicitat, amb una representativitat que mai no han hagut de demostrar. Això sumat a una estructura productiva que es manté amb aquesta tendència facilona a obtenir benefici sense gran inversió fa que el capital humà no es rendibilitzi i es vagi cada cop més a altres països.
Hem tingut 52 reformes laborals que només han fomentat un benefici empresarial més gran, però no una millora de la competitivitat i menys l’ocupació, que s’ha degradat
Amb les elevades dades d’inflació s’ha parlat des dels sindicats de la importància d’un pacte de rendes, que incorpori una reforma fiscal i vagi més enllà del pacte salarial que defensa el Govern. L’Executiu ha proposat tres nous impostos com el de les energètiques, la banca i les grans fortunes encara que seran temporals. Pot ser un inici de la reforma fiscal a Espanya?
Que la política fiscal empenti cap a un pacte de rendes és positiu, però de moment és insuficient. Primer cal moderar els beneficis empresarials. No són els salaris els que provoquen la inflació, sinó els beneficis de les empreses. La causa són els preus finals. Els sindicats han estat molt generosos i crec que és un error perdre la clàusula de revisió salarial. Un 87% dels convenis no en tenen i és una pèrdua elemental, ja que els treballadors perden poder en favor dels empresaris que augmenten beneficis de manera indeguda i provoquen grans destrosses a l’ocupació. Seran ells els responsables que l’ocupació torni a patir al país.
La setmana passada vèiem una competència entre comunitats autònomes liderada pel PP per abaixar impostos com el de patrimoni que ha continuat amb una proposta de reducció de l’IVA en aliments per part de Feijóo. Quins riscos té una reducció d’impostos per al sistema del benestar?
És una reculada constatada. Madrid ha estat pionera en la desfiscalització de les rendes de capital. Donar regals fiscals als rics per rebaixar els estàndards de vida. És la comunitat on l’atenció primària és de les pitjors del país, juntament amb Múrcia. I on ha augmentat més l’assegurament privat. El que està fent el PP és rebaixar l’equitat social i empitjorar l’estat de benestar. La desigualtat social que provoca la dreta rebaixa la qualitat de la democràcia. La degradació de l’estat del benestar és el brou de cultiu del feixisme de l’extrema dreta. La mal anomenada revolució conservadora ha comptat amb la inconscient corresponsabilitat dels partits socialdemòcrates, l’anomenat socioliberalisme de Tony Blair o de Felipe González. Han contribuït a la degradació del sistema del benestar amb la desfiscalització de les rendes de capital, juntament amb l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors.
L’extrema dreta no resoldrà els problemes sinó a exacerbar-los per augmentar la frustració d’on neix el ressentiment
Els socis del Govern han parlat de les dificultats de l’Executiu per rendibilitzar les seves polítiques. Creus que hi ha un error de comunicació o que la gent no està notant els efectes de les seves polítiques? Està guanyant la batalla la dreta?
Quan la gent reconeix que la situació econòmica personal ha millorat, però creuen que en general és dolenta, significa que el relat l’està guanyant la dreta. L’esquerra no té un problema de comunicació, en té un de pitjor: fer política. Cal tornar a contactar amb la gent. El PSOE presumeix de ser el partit que més s’assembla a Espanya, però a la llunyania i des de les seus. L’altra part de l’esquerra està abstreta per veure qui és més d’esquerres per acabar derrotats a les mans de la dreta. L’esquerra ha de tornar a fer política. Això inclou una nova estratègia comunicativa i sortir de les seus per entrar als carrers. Fer arribar a la gent allò que suposen les seves polítiques. Hi ha gent que continua considerant que els problemes dels hospitals de Madrid és culpa de Pedro Sánchez quan la competència la té Ayuso.
L’esquerra ha de reaccionar i fer batalla de les idees
Quina reflexió fas sobre la victòria de Meloni a Itàlia? És una excepció o pot ser una tendència en un moment de crisi com el que viu Europa?
No és una excepció. És una expressió màxima de la tendència a Europa. Vèiem com succeïa també a Suècia. Alguns s’equivoquen en pensar que el feixisme és cosa del segle XX. No té per què assumir les mateixes formes del segle passat. Thomas Mann ja deia el 1940 que el feixisme arribaria als Estats Units utilitzant el nom de la llibertat. L’extrema dreta no resoldrà els problemes sinó que els exacerbarà per augmentar la frustració d’on neix el ressentiment. El ressentiment en el seu moment va ser contra els jueus i avui ho fa amb els immigrants o el col·lectiu LGTBI. L’esquerra ha de reaccionar i donar la batalla de les idees.
Article original de La Fàbrica Digital.
