Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Està vostè a favor de la Immaculada Concepció de Maria? De permetre que la Ventafocs torni a casa més enllà de les dotze? De l’ús, al camp de batalla, de les flames dels dragons de Daenerys Targaryen? O hi està rematadament en contra, de tot plegat? I, finalment, oi que totes aquestes preguntes semblen més aviat absurdes? Doncs sí, és clar que són absurdes, perquè per estar “a favor” o “en contra” d’alguna cosa, s’han d’adduir raons, i el món de la mitologia, de la llegenda i de la fe ens obliga, com deien Kierkegaard i Sant Agustí, a situar-nos en un altre punt, un de ben diferent: el de la creença, el de la il·lusió, el de la bogeria.
El mateix passa amb el famós laissez-faire, que, curiosament, desperta grans adhesions i enceses animadversions. Que quedi clar a dreta i esquerra, respectivament: no es pot estar “a favor” o “en contra” del laissez-faire, senzillament, perquè el laissez-faire no existeix ni ha existit mai. La creença que una vida econòmica justa i eficient emana de la cega activitat d’agents no interferits per instàncies externes -aquest és el nucli de la doctrina laissezfairista- és pura mitologia. Pura professió de fe. Perquè la vida econòmica i social és sempre el resultat de llargs i sinuosos processos de sedimentació de capes i capes de normes i regulacions de moltes menes que els humans van introduint -aquells que poden o a qui els deixen, és clar-. Per exemple, no podem escollir entre “institucions” -l’Estat, sense anar més lluny- i “mercat”, per la senzilla raó que tots els mercats són, sense excepció, el resultat de decisions polítiques, formals o informals, sobre quina naturalesa i quin funcionament volem donar als processos d’intercanvi de béns i serveis -és a dir, als mercats- que ens envolten.
La gran qüestió, per tant, no és si volem una vida econòmica regulada o desregulada, sinó qui la regula i a favor de qui ho fa. Que si podem posar-ne exemples? Només cal mirar al nostre voltant. Això que anomenem “neoliberalisme” no hauria existit ni existiria encara sense un procés massiu, a cop d’edicte estatal, de re-regulació del sector financer -l’especulació rendista del capital financer deu molt a certs poders estatals i supraestatals que l’han fet possible de manera conscient i intencional-, de re-regulació de sectors estratègics de l’economia -recordem les aznarianes “liberalitzacions”, que no van ser altra cosa que processos de privatització en favor de certes oligarquies econòmiques- i de re-regulació de les relacions de treball -si encara no ho han fet, vegin, si us plau, Jo, Daniel Blake, de Ken Loach, i entendran el pes de la intervenció estatal en els processos contemporanis de precarització i disciplinament de la força de treball-.
El propi capitalisme com a formació històrica n’és un altre macro-exemple: el capitalisme no existiria sense la victòria política i, finalment, legal -tot ha quedat per escrit- d’aquells que van aspirar i segueixen aspirant a convertir en “sentit comú” unes relacions de propietat que desposseeixen les grans majories socials i les forcen a treballar per altri, normalment sota condicions no escollides; unes relacions de propietat que, a més, van lligades a processos de privatització dels esforços i de la inversió col·lectiva en favor d’uns pocs -com és sabut, no hi hauria gegants empresarials en els sectors farmacèutic o tecnològic, per exemple, si prèviament els estats no haguessin emprat quantitats ingents de recursos públics en el camp d’una recerca bàsica els resultats de la qual després es canalitzen cap a l’esfera privada-. Per tant, no es tracta de “deixar fer” en el buit, en un camp de batalla immaculadament màgic com el de Daenerys Targaryen, que no crema perquè no surt de les pantalles, sinó de decidir a qui volem permetre -o impedir- que “faci” en un món real farcit d’institucions, regles i procediments que algú o altre ha decidit instituir.
Però de “deixar fer”, de deixar que la gent “faci” sense traves ni travetes, també se’n pot parlar lluny de la recreació mitològica, d’acord amb cert principi de realitat. En això, la tradició republicana -i, dins d’ella, el gruix de l’economia política clàssica, la de la Il·lustració, d’Adam Smith a Karl Marx- ens resulta de gran ajuda. La tradició republicana detecta amb finor que el món tendeix a estar travessat per tota una munió de vincles de dependència i relacions de poder que s’originen en un accés desigual al gaudi dels recursos finits que tenim al nostre voltant. I afegeix: aquests vincles de dependència, aquestes relacions de poder ens impedeixen viure en condicions de llibertat, doncs altres es veuen capacitats per tractar-nos instrumentalment i imposar-nos vides que, senzillament, no volem viure. Que li preguntin, si no, al Daniel Blake de Ken Loach, que, suspès per un fil a una vida agafada amb pinces, havia de suplicar i abaixar el cap perquè algú li fes el favor d’ajudar-lo a mantenir-se dret.
Per això la renda bàsica, i per això, també, altres mesures de naturalesa igualment universal i incondicional -sanitat, educació, habitatge, energia, cures, etc.-. La perspectiva republicana democràtica, que les tradicions emancipatòries contemporànies, socialismes i feminismes inclosos, hereten, afirma la necessitat que repartim la riquesa de manera tal que ningú comenci amb les mans completament buides, de manera tal que tothom pugui gaudir d’uns mínims que atorguin poder de negociació per dir que “no és no” i que “sí” que aspirem a projectes de vida i de treball que tinguin alguna cosa a veure amb allò que ens sembla que som.
Així doncs, desfent vincles de dependència, permetent que ens escapolim del xantatge de la por de no poder sobreviure, mesures com la renda bàsica permeten que posem en circulació activitats, destreses i facultats que portem a dintre i que, avui, en condicions de precarietat i despossessió, queden soterrades, queden amputades per la necessitat d’acceptar allò que se’ns “ofereix” als mercats de treball, sigui allò que sigui: ¿som capaços d’imaginar l’abast de la ineficiència d’un sistema que, constantment, deixa perdre tot aquest cabal de creativitat i de vida? Guy Standing estima que, als Estats Units, el dèficit de compromís i motivació originat per l’obligació de treballar sense trobar sentit en la tasca realitzada -i sense poder accedir a quelcom proper a allò que es desitja- costa uns 500.000 milions de dòlars anuals en termes de productivitat perduda.
L’accés a recursos incondicionals com una renda bàsica, en canvi, ens permet resignificar la idea de “fer” i de “deixar fer” -o que “ens deixin fer”-. Perquè “fer” és quelcom més ampli i profund que limitar-se “executar una acció” aïllada, i més encara si aquesta acció l’executem a correcuita, en condicions d’urgència, ansietat i desesperació per arribar a finals de mes i sobreviure. “Fer”, “actuar” vol dir pensar, imaginar, provar, caure i tornar-se a aixecar, tornar-ho a intentar, mirar-s’ho des d’un altre angle, parlar-ne amb algú altre, sempre amb temps i una canya, per mirar d’obtenir certa retroalimentació, anar fent alguna passa, tan a les palpentes com faci falta, en la direcció prevista, i, finalment, mirar de completar un itinerari que ens porti a una realització tan perfectible com vulguem, però que puguem sentir com veritablement nostra. Ben mirat, no es tracta de res que calgui inventar: una minoria de la població -la formada per aquells a qui els atzars socials han situat en posicions benestants- ja ho està duent a terme diàriament -o pot fer-ho si s’hi decideix-. Ens atrevirem a garantir políticament que tots i totes, sense excepcions, puguem accedir a formes d’interacció social en què se’ns “deixi fer” en un sentit no banal del terme? Ens atrevirem a convertir aquesta “capacitat de fer”, que avui és un privilegi reservat a uns pocs, en un dret a l’abast de tothom?
A diferència de la Ventafocs, els dragons Targaryen, la Immaculada Concepció de Maria i el laissez-faire (neo)liberal, sí que es pot estar “a favor” o “en contra” d’aquesta universalització del “deixar fer de veres” que emana de la presència de recursos incondicionals com la renda bàsica -i la sanitat, l’educació, l’habitatge, l’energia, les cures, etc.-. Perquè no és mitologia. Perquè és una realitat perfectament possible. Convé bregar perquè tothom la pugui gaudir? Vostè decideix si hi està a favor o hi està en contra.
